A les 15:00, dinem en un restaurant tradicional marroquí per trenta-vuit euros tots quatre. Tan tradicional, que quan arribem, tot i que és obert, ens demanen de tornar al cap de mitja hora perquè la majoria del personal està pregant; avui és divendres, el dia sagrat dels musulmans. Els diem que no ens importa i fem temps pels carrerons dels voltants mentre escoltem els càntics religiosos. Per tant, sense haver dinat encara, ens apropem, de moment, a un caixer a treure diners.
Ens trobem que no funciona. Anem a un altre caixer, i aquesta vegada sí. Al Marroc, no hi ha problema; hi ha molts caixers automàtics i a llocs impensables; el que cal vigilar són les comissions; no són les mateixes a tot arreu. Portar el pressupost ben planificat des de Catalunya per no haver de treure diners pot ajudar a reduir les despeses.
Hem passat per un herbolari i tant sí com no ens ha volgut fer provar un producte que s’esnifava pel nas; ens adverteix que no és cap droga, que està fet d’eucaliptus. Es tracta d'uns cristalls que s’emboliquen en un drap, i tot seguit s’esnifa el drap. La sensació és intensa i ens recorda al Vicks VapoRub. A partir d’aquest moment, ens adonarem que tots els herbolaris ho tenen, i que tots ofereixen als turistes de provar-ho.
Tornem al restaurant just en el moment en què el personal torna de la mesquita, i ens disposem a dinar. El local està decorat a l’estil marroquí, amb força elements àrabs; però són molt lents, bastant descoordinats, i el menjar només és correcte.
Després de dinar ens n’anem a descansar al riad i aprofito per pensar i escriure sobretot el que veig aquests dies.
El primer que em plantejo és el concepte de “normalitat”.
“Normalitat” ve de norma. Les normes de les platges d’aquí, del Marroc, no són les normes de les platges d’allà, de Catalunya. I “allà” hi ha diferents platges amb diferents normes a cadascuna. Aquestes normes no totes ni sempre estan escrites; ni aquí, a Essaouira, ni allà, a Catalunya. És evident que per poder anomenar “normal” a un comportament, és a dir, adequat a les “normes”, ens hem de referir a un sistema de normes concret, pertanyent a un lloc i un temps concrets. Sovint, i despistadament, diem que una realitat és normal només perquè és habitual al lloc on vivim, sense més reflexió. Ni tan sols ens adonem que el mot “normal” ve de “norma”, i que tota norma és una imposició, la qual cosa no vol dir que sigui dolenta.
La segona qüestió en la qual penso és que cada persona podrà considerar com a més humana o com a menys humana una determinada “normalitat”; la podrà considerar més “sana” o menys “sana”.
És a dir, la persona humana, cada persona humana, pot arribar a tenir la capacitat de valorar objectivament (és a dir, fora del sistema de referència normatiu) allò que se li presenta com a “normal”. I dic “Pot arribar a tenir” perquè si la persona no ha sortit del seu sistema referencial, de la seva peixera, del seu món, pot no tenir aquesta capacitat activada, pot ser absolutista en conclusions que es deriven d’un coneixement molt limitat en l’espai i en el temps. Això, poc o molt, i en qüestions concretes diferents, ens passa i ens ha passat a tots.
La tercera reflexió que faig estirat en aquest antic palauet marroquí és que la “normalitat”, d’un lloc i d’un temps, tendeix a imposar-se als individus d’aquest lloc i d’aquest temps.
No sempre s’imposa amb la força de la llei; la major part de les vegades, la imposició es fonamenta en el caràcter imitador de l'individu sàpiens. Sense adonar-nos-en, actuem per imitació; i quan tot, en una peixera, és d’una manera, ens abracem sense reflexió a aquesta manera. Aquest és el principal mecanisme d’imposició de normes no escrites socials; i tots estem sotmesos, poc o molt, a la seva coacció; amb més energia com menys viatgem i com menys cultura universal posseïm.
Els individus que no comparteixen la “normalitat” d’una peixera concreta ho passaran pitjor o millor depenent del caràcter més o menys obert, més o menys democràtic, dels individus de la peixera.
Com més respecte a la llibertat de l’individu humà, més diversa serà la peixera. Com més tancada i limitada sigui la ment i les experiències dels individus de la peixera; més uniforme serà la peixera, i més dolor experimentaran les minories humanes diferents.
Faig servir el mot peixera perquè les societats diverses que hi ha al món funcionen com petites peixeres en les quals la comunitat de peixos estableix unes interaccions no escrites que imposen formes a tots els elements que les composen.
En quart lloc, valoro tots els altres mecanismes d’absorció d’una cultura a banda de la imitació i la legalitat. La més poderosa són els llaços familiars. A qui més costa violentar quan el nostre “fer” es diferencia de la cultura imperant és als familiars. En moltes xerrades que he sostingut amb persones que han acabat adquirint un costum que no és fàcilment digerible per l’entorn on han crescut, m’han manifestat que el que més els ha costat és imaginar què pensaria la seva mare o el seu pare si sabessin que ell o ella ara viuen d’aquesta o d’aquella altra manera. La “normalitat” a l’entorn familiar es dona per suposada, i desobeir aquells dogmes que no s’arriben ni a qüestionar costa molt, sobretot perquè l’afecte vers les persones que ens han educat i amb qui hem crescut ens coacciona a no ferir-les, tot i que racionalment tinguem molt clar que aquesta sensació de ferida no és lícita humanament perquè va contra la llibertat essencial de tota persona humana.
El mateix succeeix, encara que sense tanta força, amb els llaços d’amistat o de veïnatge. És per això que tal com va escriure Maurice Godelier, quan la imposició o la prohibició legal desapareix a causa d'un progrés en la legislació d’un estat, persisteix la imposició social, pels llaços familiars, d’amistat, de veinatge... L’estiu passat, per exemple, a les piscines municipals de Terrassa va deixar d’estar prohibit per llei el “top-less”; no obstant això, el dret a anar amb el bust superior lliure per part de les dones no s’ha exercit ni una sola vegada.
Això mateix que explico del top-less passa amb totes les altres imposicions socials, "no legals", les quals tenen una força que cap administració pot modificar només amb una llei. Correspon a l'educació, a la cultura, a la iniciativa individual, a la convicció personal... enderrocar murs, trencar cadenes, canviar mentalitats, guanyar llibertats...
Altres evidències que em venen al cap:
La imposició és essencialment inhumana; va en contra de la naturalesa íntima humana. L'única imposició que és efectiva és la d'un mateix sobre un mateix.
Totes les societats, d’aquí i d’allà, exerceixen imposicions; encara que es veuen més fàcilment les dels “altres”.
El wabi-sabi, del qual ja he parlat en aquest treball, ens permet descobrir la bellesa present en tot allò que té imperfeccions; i específicament, en les imperfeccions. El perfeccionisme no comprendrà mai el concepte “wabi-sabi”.
El perfeccionisme tendeix a ser cec vers determinats aspectes de la pròpia imperfecció i ignorància, especialment els que fan referència a la capacitat de veure la bellesa en allò que no és perfecte; senzillament, no la veu, i com que no la veu, la nega; i no ho reconeixerà mai com a error, ni com a possible error; i aixó és una imperfecció del perfeccionisme.
Amb el perfeccionisme, l’art està mort. La identitat de cada bellesa rau en la seva imperfecció. La imperfecció ens mostra l’essència de la qualitat de cada artista.
La humanitat és una obra d’art wabi-sabi de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada