Els
dies lents en una casa de poble amb terrat a dalt de tot; un terrat
que només té el cel i els turons clapats d'arbres com a elements
més elevats, i des d'on es contemplen les teulades velles de
Masriudoms. Un poble fet de silenci i de parets de pedra, a on
tornàvem cada migdia i cada nit després de gaudir de la mar i del
vent a la platja del Torn. Una casa que ens van cedir generosament
persones que se l'estimen i que no hi volen posar a qualsevol. Una
casa plena d'éssers invisibles a cada racó; éssers lluminosos i
savis, que estimen els pins dels turons del poble i que m'afalagaven
tothora demanant-me que escrigués, que composés, que m'assegués a
veure què sortia, que em sentís còmode, que era a casa meva, que
em considerés a casa meva, però sobretot que m'assegués i que
escrigués, que cantés, que no patís per res. Sentir-se acollit així
pels que no moren mai, i sentir el xerric constant de la llagosta als
arbres, i olor de poble: una barreja de fum de llenya, de pinassa, de
farigola; i sentir que no tens luxes que et puguin distreure, i
adonar-te que viure així, sense luxes, és un luxe; i saber que
d'aquesta casa te'n vas a una mar que també té bosc en companyia
d'unes persones que estimen aquesta mar i aquesta costa de la mateixa
manera i estil com tu l'estimes; i tornar al poble després, amb la
teva família, i retrobar les persones invisibles que gairebé et
posen la guitarra a les mans; i dir-los tu, queixós, que no ets
guitarrista, ni cantant, ni res, i que no ho fas bé; i dir-te ells
que per això volen sentir-te, perquè a causa de les teves
manifestes limitacions no cantaràs pas per aconseguir res més que
acontentar els pins, i les llagostes, i a ells, que no són vistos
per ningú.
He
començat aquest escrit no pas amb un vas de vi del priorat, que
també, sinó amb la descripció de les vacances; una descripció
ficcionada (no gaire ficcionada, creieu-me que no més d'un 1%), per
introduir les cançons del terrat de Masriudoms, que poso en comú
per si algú amb millor veu i aptituds les vol aprofitar per a ell o
ella; alguna vegada a la vida que he tingut el goig d'escoltar de veu
d'altres alguna canço composada per mi he sentit una felicitat
estranya, en veure com millora, com creix, com perd defectes una
lletra o una tonada que jo amb malaptesa he gargotejat. Les vacances
se m'han fet massa intenses per a posar-me a escriure; escriure és
lent i veu els fruits a llarg termini; i al poble, al terrat,
necessitava satisfaccions a curt termini, fondre'm amb les llagostes
i els pins, sentir la meva pell voleiar pels turons que em miraven, i
veure tota aquella gent invisible contenta.
Us
penjo la primera de les tonades, que se'm va acudir pensant en la
mort i en la vida; en com combinar la bellesa esclatant de la vida,
que regalima tanta bondat en la seva natura; i la tristor que es fa
inevitable a cada mort. Que trist haver de marxar entre llàgrimes!
Això està mal muntat. No és just que després d'haver viscut tan
intensament la vida l'acomiadem amb plors i dolor. És inevitable,
suposo, ja ho sé, però... qui se'n va, se n'aniria més feliç si
sabés que ningú se sentirà trist o trencat per un adéu que és
inevitable. Si mirem la vida com un tot, i no ens quedem només amb
l'instant de la mort, veiem que només hi ha premi. El premi és el
temps viscut amb intensitat, els anys viscuts. Encara que marxem, el
que ens queda és el que hem viscut; per això només hi ha premi. La
vida, com un tot, des que es neix fins que es deixa de respirar, ni
que s'acabi, és un premi, perquè significa un munt de vivències i
de felicitat viscudes; si no haguéssim existit, no les hauríem
gaudit, no hauríem estimat. Per tant, hauríem de fer l'esforç, en
el moment de marxar nosaltres i de veure marxar els qui ens envolten,
d'alegrar-nos per tot el viscut, en comptes d'entristir-nos perquè
no duri per sempre.
Una
mica és el que diu aquest poema cançó, que està inspirat en les
sensacions del naturisme, que va lligat intensament a les vacances
que acabo de viure.
Està
mal cantada! Sí. Però m'és igual.
Que
no arribaràs enlloc cantant-la! Enlloc vull arribar, detesto fer
coses per arribar enlloc. Detesto, de fet, bescanviar expressió per
diners, art per diners; ni per diners, ni per fama, ni per mandangues
amb patates que quan un es mor fan pudor de gat mort. Qui vulgui
música perfecte que escolti el Pavaroti i que s'aparti que em tapa
el sol. Les coses tenen un valor per elles mateixes, no per arribar
a... Cada instant té un valor infinit i és, en ell mateix, un punt
d'arribada, una finalitat; present intens que només viu per viure.
