Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, August 5, 2013

Només hi ha premi



Els dies lents en una casa de poble amb terrat a dalt de tot; un terrat que només té el cel i els turons clapats d'arbres com a elements més elevats, i des d'on es contemplen les teulades velles de Masriudoms. Un poble fet de silenci i de parets de pedra, a on tornàvem cada migdia i cada nit després de gaudir de la mar i del vent a la platja del Torn. Una casa que ens van cedir generosament persones que se l'estimen i que no hi volen posar a qualsevol. Una casa plena d'éssers invisibles a cada racó; éssers lluminosos i savis, que estimen els pins dels turons del poble i que m'afalagaven tothora demanant-me que escrigués, que composés, que m'assegués a veure què sortia, que em sentís còmode, que era a casa meva, que em considerés a casa meva, però sobretot que m'assegués i que escrigués, que cantés, que no patís per res. Sentir-se acollit així pels que no moren mai, i sentir el xerric constant de la llagosta als arbres, i olor de poble: una barreja de fum de llenya, de pinassa, de farigola; i sentir que no tens luxes que et puguin distreure, i adonar-te que viure així, sense luxes, és un luxe; i saber que d'aquesta casa te'n vas a una mar que també té bosc en companyia d'unes persones que estimen aquesta mar i aquesta costa de la mateixa manera i estil com tu l'estimes; i tornar al poble després, amb la teva família, i retrobar les persones invisibles que gairebé et posen la guitarra a les mans; i dir-los tu, queixós, que no ets guitarrista, ni cantant, ni res, i que no ho fas bé; i dir-te ells que per això volen sentir-te, perquè a causa de les teves manifestes limitacions no cantaràs pas per aconseguir res més que acontentar els pins, i les llagostes, i a ells, que no són vistos per ningú.

He començat aquest escrit no pas amb un vas de vi del priorat, que també, sinó amb la descripció de les vacances; una descripció ficcionada (no gaire ficcionada, creieu-me que no més d'un 1%), per introduir les cançons del terrat de Masriudoms, que poso en comú per si algú amb millor veu i aptituds les vol aprofitar per a ell o ella; alguna vegada a la vida que he tingut el goig d'escoltar de veu d'altres alguna canço composada per mi he sentit una felicitat estranya, en veure com millora, com creix, com perd defectes una lletra o una tonada que jo amb malaptesa he gargotejat. Les vacances se m'han fet massa intenses per a posar-me a escriure; escriure és lent i veu els fruits a llarg termini; i al poble, al terrat, necessitava satisfaccions a curt termini, fondre'm amb les llagostes i els pins, sentir la meva pell voleiar pels turons que em miraven, i veure tota aquella gent invisible contenta.
Us penjo la primera de les tonades, que se'm va acudir pensant en la mort i en la vida; en com combinar la bellesa esclatant de la vida, que regalima tanta bondat en la seva natura; i la tristor que es fa inevitable a cada mort. Que trist haver de marxar entre llàgrimes! Això està mal muntat. No és just que després d'haver viscut tan intensament la vida l'acomiadem amb plors i dolor. És inevitable, suposo, ja ho sé, però... qui se'n va, se n'aniria més feliç si sabés que ningú se sentirà trist o trencat per un adéu que és inevitable. Si mirem la vida com un tot, i no ens quedem només amb l'instant de la mort, veiem que només hi ha premi. El premi és el temps viscut amb intensitat, els anys viscuts. Encara que marxem, el que ens queda és el que hem viscut; per això només hi ha premi. La vida, com un tot, des que es neix fins que es deixa de respirar, ni que s'acabi, és un premi, perquè significa un munt de vivències i de felicitat viscudes; si no haguéssim existit, no les hauríem gaudit, no hauríem estimat. Per tant, hauríem de fer l'esforç, en el moment de marxar nosaltres i de veure marxar els qui ens envolten, d'alegrar-nos per tot el viscut, en comptes d'entristir-nos perquè no duri per sempre.
Una mica és el que diu aquest poema cançó, que està inspirat en les sensacions del naturisme, que va lligat intensament a les vacances que acabo de viure.
Està mal cantada! Sí. Però m'és igual.
Que no arribaràs enlloc cantant-la! Enlloc vull arribar, detesto fer coses per arribar enlloc. Detesto, de fet, bescanviar expressió per diners, art per diners; ni per diners, ni per fama, ni per mandangues amb patates que quan un es mor fan pudor de gat mort. Qui vulgui música perfecte que escolti el Pavaroti i que s'aparti que em tapa el sol. Les coses tenen un valor per elles mateixes, no per arribar a... Cada instant té un valor infinit i és, en ell mateix, un punt d'arribada, una finalitat; present intens que només viu per viure.




Friday, August 2, 2013

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta.


Al llarg del curs, he anat emplenant dues llibretes petites, que sempre duc a la butxaca, amb frases o idees que em venien al cap; algunes les he penjat al facebook, d'altres són inèdites; poso aquí totes les frases de la primera de les llibretes perquè no es perdin:


Oblida't d'agradar; agrada't.


*



L'absolut i l'essencial reposen a la sala d'urgències de qualsevol hospital com en un sagrari.



*



-No siguis hippy -li diu el capellà al jove de les rastes -... que els hippies es drogaven...

-No siguis de l'església -li respon el hippy -, perquè l'església va imposar la inquisició durant molts anys.



*



-El castiguem perquè no estima ningú -diu el jutge, mirant el condemnat.

-Fan malament -respon el metge de l'amor -. Si volen que estimi, estimin-lo.



*



-No és un malalt, ha escollit lliurement matar aquella persona -diu el fiscal.

-Per això és un malalt -respon el metge -perquè ha decidit lliurement matar aquella persona.



*



Si fas servir la veritat per a guanyar diners, prestigi o fama... la veritat se t'escaparà.



*



La lògica dels humans pot ser molt acurada; però s'ha d'anar amb compte, i cal sotmetre-la sempre a una revisió, perquè no deixa de ser la lògica d'una espècie de monos més.



*



Si crides és perquè, en allò que dius, no hi veus prou dosi de veritat com per a fer-ho evident sense aixecar la veu.



*



Si tens por d'algú és perquè no l'has mirat bé, i no has vist que és com tu.



*



El covard profereix dins del cotxe els insults que fora del cotxe no gosa proferir.



*



Pots tenir les opinions que vulguis sobre la vida, sobre la moral, sobre l'existència... Però pensa que moltes vegades les opinions íntimes que abraces són la causa fonamental de la teva felicitat o de la teva depressió.



*



Mirat fredament, i des de fora, és tan miraculós que déu existeixi com que existim nosaltres o qualsevol altra cosa.



*



Tot, en la vida, té caràcter de regal; començant ja pel néixer, que no vam treballar-nos. Tot ens arriba sense merèixer-ho, perquè ni que ens ho guanyem, és un regal la possibilitat que tenim de guanyar-nos-ho.


*

Tuesday, July 30, 2013

La platja del Torn i la nuesa. Cada por vençuda és una batalla guanyada a favor de la llibertat.


Dempeus, a la riba de la Platja del Torn, i no fa pas gaire, parlàvem de la hipocresia de la societat; i ho parlàvem nus i envoltats de famílies nues com el dia que van néixer...
I pensant en aquesta hipocresia, en aquesta gran confusió, no sabíem si riure o si plorar.
Al voltant nostre hi havia pares, mares, avis, àvies, desenes de nens i nenes d'entre dos i setze anys sense cap peça de roba; gent jove, gent gran, famílies de totes les nacionalitats... sense ni un bri de doble intenció, sense motivacions eròtiques o sexuals. 
¿Hi pot haver millor entorn que un espai familiar i deserotitzat per a ensenyar i acostumar els infants a la realitat del cos humà, a la seva visió i a la seva naturalesa? ¿Hi pot haver algú que cregui que és preferible convertir el cos en un fetitxe o en un tabú, carregant-lo de tensió morbosa, que acceptar-lo com a part dels tresors i de la bellesa que la natura ens ha regalat? ¿Podem conèixer realment la totalitat de la naturalesa humana si convertim en sistemàtica i socialment exigible la ocultació i la deformació de la imatge natural de l'espècie? ¿Ens podrem enfrontar a unes relacions humanes, i a una sexualitat, sanes, a la vida adulta, si comencem ja a convèncer els més petits que el cos és perillós, lleig, indecent, digne de ser amagat i guarnit sí o sí...?

Mentre conversàvem de tot això a la platja del Torn, al voltant nostre, les persones jugaven amb la sorra i amb les onades, prenien el sol despreocupades, llegien, feien escultures o castells amb les criatures; no hi ha situació, com aquesta, més allunyada de la insinuació sexual, de l'hedonisme o de la promiscuïtat amb la qual els integristes de totes les menes intenten relacionar i descriure els espais naturistes, sense conèixer-los, sense haver-los trepitjat, confonent-los amb la rumorologia que la ignorància i l'obscurantisme deslliguen. Fa riure, i segons com plorar, pensar que algú pugui creure que un espai així, com la platja del Torn, tan semblant al paradís, tan innocentment infantil, tan familiar, pugui tenir alguna cosa a veure amb el vici i la indecència amb què els moralistes de ment estreta, o els esperonadors del consumisme i la moda més buida, ho intenten relacionar. És una qüestió d'absoluta ignorància per la seva part.
 Aquesta ignorància, a molts, els converteix en intolerants i repressors; s'agafen amb les urpes, ben fort, a les seves pròpies cadenes; cadenes que els neguen una bona part de l'essència i del valor de la humanitat; malauradament, molts d'ells, moriran ignorants i esclaus de les seves mitologies i/o protocols socials.

Recordo un article de no fa gaires anys, al Diari de Terrassa, en què un intel·lectual que anava de "progre" desdibuixava i ridiculitzava el naturisme, justificant la seva caricatura amb una sortida (un treball de camp, deia ell) que va fer a una platja amagada del maresme; amb aquesta excursió concreta i puntual en va tenir prou per a treure conclusions generals i universals, absolutament errades, sobre el que vol dir gaudir amb tota la pell de la natura. Tal burrada vindria a ser com la d'intentar descriure el que és un bar, o una cafeteria, anant a fer un treball de camp a un tuguri d'un barri marginal de qualsevol gran ciutat del món; i pretendre treure d'això una conclusió també universal i general sobre el que són els bars a la societat humana.

A la platja del Torn, igual com als grans espais naturistes europeus, s'hi respira una elegància especial, aroma de cultura, hàbit de respecte, allò que en un altre àmbit menys virginal anomenaríem amb absoluta convicció “civisme”, esperit d'ajuda, de cooperació, de llibertat... No hi ha personatges estranys amb aparells de música a tot estrop, ni porqueria a la sorra, ni crits, ni veus dissonants, criticant la veïna del sisè, mentre van menjant patates fregides amb colorant taronja, ni lligons de platja; fins i tot gosaria dir que no hi ha ni els típics "mirons" que percacen imatges repetitives de manera obsessiva. Pel que fa a l'ecologia, la platja del Torn és una platja virginal, força salvatge, amb una continuïtat natural entre bosc i dunes de sorra, allunyada relativament de les grans vies de vehicles, la qual cosa permet el regnat d'un silenci, abillat només amb el brum de les onades, el xerric de la llagosta i les rialles i els crits dels infants.


És una qüestió d'evolució cultural i humana. Com més ens anirem fent humans, més recuperarem també aquell contacte íntim amb els elements naturals, més ens anirem reconciliant amb la nostra imatge natural, la que la natura ha decidit per a nosaltres, més anirem perdent la por a mostrar-nos com som, no només des del punt de vista físic sinó també espiritual i psíquic. Cada por vençuda serà una batalla guanyada a favor de la llibertat; cada espai que recuperarem de contacte íntim amb la natura serà un pas més en el camí del retorn a la llar, al bosc, a la Terra, a la pàtria que per orgull d'espècie hem malmès tant i que era tan bella; aquesta pàtria comença al nostre cos i a la nostra ment.









Friday, July 19, 2013

Vivim per una nit estelada a la vora de la mar.

Platja del Torn 


Mai no sabem quan ens queda, i no vivim per tenir por; tampoc no vivim per a banalitzar els sentiments ni la sensibilitat; no vivim per a menysprear el que no comprenem o ens supera; no vivim per a quedar-nos només a la nostra rajola; no vivim, en absolut, per a considerar-nos superiors als altres.
Vivim per una nit estelada a la vora de la mar. Vivim per una abraçada imprevista i no planificada ni pactada. Vivim per un bany inesperat en un entorn i unes circumstàncies fascinants. Vivim per a viure tremolant, per a viure fimbrejant, per a viure desitjant una bellesa que ens sobrepassa. Vivim per a no tenir por ni de com som ni de qui som; per a no témer les foscors ni les contradiccions perquè fins i tot qui ens ha fet té un bon feix de foscors i contradiccions. La vida és una cala de color canyella a la vora d'una mar pura i nua; no cal que l'urbanitzem; no cal que la vestim, no cal que anem enlloc més que a la mateixa vida; no cal que amb la nostra saviesa omnipotent decidim embellir-la amb xalets i clubs elitistes. La vida és un vaixell de fusta que fa olor de brea i de sal; un vaixell que dansa, un vaixell que torna de mil viatges, i que torna a partir.

Mai no sabem quan ens queda; per això tornem de tant en tant al poble, a la platja, i ho deixem tot per a ser una sola cosa amb una mar que pocs entenen i que molts confonen amb un gelat de maduixa. Estimem aquesta mar, bressol de cultures i origen de la vida. Desitjo que passeu tots uns intensos i bells dies de vacances.



 Platja del Torn

 Platja del Torn

    Platja del Torn

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Masriudoms

 Cala d'Oques

 Cala d'Oques

 Cala d'Oques

                                                                    Cala d'Oques

Thursday, July 18, 2013

Genèticament programats per a la insatisfacció.


Ho he escrit tantes vegades... però no me'n cansaré mai: al món aquest li manca repòs, ens perd l'embranzida endavant i l'inconformisme. 
La majoria de vegades la gent no està contenta per culpa de foteses, que quasi sempre tenen a veure amb l'aparença davant dels altres, o amb els costums arrelats dels altres que es prenen com a norma del que és correcte per a un mateix, o amb les ambicions dels altres amb les quals comparem les nostres i decidim, conscientment o no, sumar-nos a la cursa per a tenir més, o per estar millor situats, a la qual ens aboca el nostre instint, com a bèsties que som. 
Aquesta rauxa per a córrer més i tenir més ens està convertint en una plaga. En comptes de gaudir del lloc on som, ens mosseguem les ungles per a ser allà on encara no som, i que ens sembla que és millor, tot i que aquesta percepció sovint és un miratge. 
Ja sé que ho he escrit mil vegades, també sé que les coses no canviaran, que ho portem a la informació genètica; res no canviarà si no és que les condicions de l'entorn decideixen que aquesta qualitat o vici de ser com l'altre, de tenir més, i encara més... s'hagi de convertir en una garba que digui qui escampa els gens i qui no... qui escampa l'ideari i l'actitud, i qui s'extingeix. 
La violència no és altra cosa que la materialització d'aquest impuls: la solitud de l'època, la fredor de les relacions, la desconfiança, la por, la por fins i tot a les persones, el menyspreu, l'odi, la ràbia, la mania, les fugides, les addiccions, l'habitual critica moltes vegades balmada de fonament que s'engega vers aquell que triomfa o que ens fa ombra... Tota aquesta llista neix de la pulsió que ens impedeix d'estar satisfets allà on som, que ens cega respecte la bellesa immensa de l'instant i del punt de l'espai on ens trobem. A l'altre, el veiem com un competidor, encara que no ens n'adonem; jutgem la seva obra, sigui quina sigui, no pas per com és o perquè suggereix, sinó en funció de si ha publicat, de si ha venut, de si ha aconseguit la fama, de si és professional, de si és millor que... o pitjor que... de si ha guanyat tants diners... de les medalles que li han penjat... Sempre apareixen les comparacions, la competició, la projecció social dins la manada o la tribu. 
Les persones i la seva obra són valorades en funció d'aquesta projecció social; si la societat no els encimbella, no són considerats per a res; i això s'ho apliquen a ells mateixos, i acaben no estant contents; no s'adonen que l'alegria brolla del nostre cap en funció del valor que nosaltres mateixos atorguem al que fem, independentment de la seva projecció social. 
De vegades hi ha qui diu que només està content qui és bona persona; no ho negaré, però del que estic completament segur és del contrari, que qui està content, qui està satisfet, qui descobreix la bellesa en l'ara i  en l'aquí, ho té tot per a poder fer les coses bé; i això passa perquè veu tota la realitat; i si ho veu tot, és gairebé impossible que es converteixi en un individu destructiu; no en té motius; l'hipotètic mal que podria fer no li aportaria res, perquè res li podria millorar el seu estat present.
  
L'actitud malaltissa d'aquest simi cregut que es deixa arrossegar per les pulsions està posant en perill l'espècie, està fomentant la crueltat, la mentida i la violència, i està aniquilant l'alegria de les persones; una alegria que és tan fàcil, tan senzilla...















Wednesday, July 17, 2013

Els llocs que encara queden per omplir de la Via Catalana. Apunteu-vos a la gran cadena humana per la independència.



Ja queda poc per la gran cadena humana per la independència del país (també anomenada Via Catalana), que travessarà Catalunya des de Le Pertus fins a Alcanar. 
Hi participareu? 
És una oportunitat històrica per a aixecar la bandera de la nostra voluntat ben amunt i que el món ens miri; a banda d'una activitat força divertida i estimulant.

La cadena està prevista per a les 17 hores i 14 minuts del dia 11 de setembre de 2013. 
Dues hores abans es tallaran les carreteres d'accés a la cadena. 

Podeu aprofitar el matí per a fer una excursió per una zona bonica de Catalunya, propera a algun punt de la cadena, dinar per les rodalies, i cap allà a les tres començar a caminar fins al punt on us enllaçareu.

Si us voleu apuntar, podeu fer click al següent enllaç i emplenar el formulari:


De fet, els llocs que ara per ara encara queden lliures per a formar part de la cadena són molt adequats per a fer-hi excursions. 
Tenim les rodalies de Tarragona, amb els seus boscos mediterranis i la proximitat del mar:




I no podem oblidar el Delta de l'Ebre:



Animeu-vos, que farem història! 

Tuesday, July 16, 2013

He vist . (En rigorós diferit des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar)



He vist dormir aquesta aigua,
amb lluna de safrà, 
i els caps de les sirenes, 
damunt la pell del mar. 
I una torxa gemada 
al puny d'un déu sagrat, 
que estima les donzelles 
que es diuen Llibertat.

T'he vist lliures les mans, 
abraçant l'aire clar; 
i el verd dels pins, i el blau viu, 
encès i desbocat, 
que emplenen les estrelles 
amb llàgrimes de sal. 
I el nu contorn d'un cos; 
fimbrejant i colrat; 
fet tot de pols d'estels, 
vora el brum escumat.

He vist despert el dia, 
i un sol de foc de sang, 
fent córrer per les venes 
de la Terra aquell bat 
que ens va fer de la sorra 
una nit de Nadal; 
quan per primera joia 
el mar va ser mirat.
.
.
.

En rigorós diferit, des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar.