Porto, tawny.

Potser baixaren setanta graons per l’escala de caragol.

Tant com descendien, la temperatura anava adquirint una frescor força agradable, i els narius copsaven una aroma de fusta noble, una dolçor intuïda, una fragància inèdita.

Ja al celler, la llum era d’una tonalitat carabassa. Les formes de les cubes traçaven un passadís del qual no s’intuïa el final. Davant d’ells, el barril negre i dues copes en una taula de fusta de pi.

Ella duia una faldilla plisada blanca, que li arribava als genolls, una camisa rosada clara i una corbata granada; les ulleres de pasta gruixuda li eren innecessàries, però va pensar que amb vint-i-tres anys havia d’afegir algun element que li aportés seriositat a la imatge si volia comunicar una sensació prou sofisticada. Ell, el Sergi, també anava mudat; amb vint-i-cinc anys, feia tres mesos que el pare li havia posat a les mans el negoci familiar, i en feia dos que havia descobert allò; allò que no sabia ben bé com definir. De fet, se sentia culpable pel fet de ser conscient del problema i no haver dit res; era tot massa fàcil, potser com drogar algú. Va pensar que l’havia d’advertir.

-Em penso que no ho farem -va dir ell, finalment, vençut pels escrúpols.

-Perdoni?

-No podrà ser; aquest vi fa perdre el control, comprèn? No seria honest que vostè i jo… Aquí, sols… Ja sap què vull dir...

-Fa broma?

-No, no… Ho dic molt seriosament.

-Però… Estem parlant de vi? O hi han afegit alguna altra cosa?

-No hi hem afegit res. I no sabem per què passa. Hi va haver un incendi, sap? I de vegades penso que…

-Que... què?

-Miri... A dalt, al Mas. Està tot reconstruït, però d’alguna manera, el foc podria haver afectat al que succeïa aquí a baix.

-No em faci riure!

-Tasti, vostè, el vi. Jo seré a dalt.

I sense esperar resposta, va girar cua i va pujar les escales.

Ella va col·locar la copa sota de l’aixeta del barril negre i la va emplenar.

-Això és un Porto, tawny. Té un color bonic -va dir, parlant sola.

Llavors va passar.

En tancar els ulls, va veure un verd gemat intens, el tremolor de la fulla del cep convertit en llum. Després va venir el sabor; aquell fons afruitat i maragda; color i sabor es van convertir en una realitat única; i tot seguit l’aroma. De seguida el va veure a ell. Tancant els ulls, el tast, la besllum, la flaire i... ell, el Sergi... van esdevenir una realitat única. El va veure nu i bru, amb els ulls d’avellana, la pell tibant com un tapís viu, el penis llarg i flàccid damunt la bossa dels testicles, les cames i els braços musculats, i aquell somriure càlid, aquell cor que no tenia cos i que anava més enllà de les percepcions, però que alhora es feia un sol concepte amb totes elles. Necessitava abraçar-lo. Es va oblidar del celler, dels barrils, de l’escala de caragol, de la frescor… Només pensava en aquella realitat inefable, les natges fimbrants d’ell, el batec del seu cor fent-li explotar el pit. Quan va començar a cridar, embogida, ell la va escoltar des de dalt i va entendre que havia fet bé. Els crits van anar adquirint un to com de passió deslligada.

Mitja hora després, molt tocada i posada, ella va pujar, esforçant-se a col·locar-se bé les ulleres. El va mirar molt seriosa.

-D’aquí a uns dies li trucaré. Ha estat una experiència interessant, però haig de valorar si el producte és comercialitzable… -va fer, dubtant una mica -. En tot cas, m’agradaria parlar molt amb vostè sobre… el vi. Si li sembla bé.

-Sí, sí… és clar…

Ella va gira cua, enrojolida, i va sortir del mas sense dir res més.

.