La revolta del teu somriure

Amb el teu somriure, el món se m'obre.
I és com un esclat de tendra llum,
infància neta.
Amb el teu somriure, creix l'albada,
jugant amb els colors del bosc que brillen.

Amb el teu somriure neix la vida,
i adquireix el sentit i l'esperança.
Tot es fa un etern que no s'acaba,
tot ja té un "perquè", una tonada.

I és que hi ha somriures que menteixen,
que amaguen sentors orfes de gràcia,
hipòcrites faccions que encaramel·len,
ingènues sensacions esclavitzades.
Hi ha somriures que només són façana.

Però és que el teu somriure és viu,
com ta mirada.
Perquè em mira amb ulls d'infant que estén els braços,
que lliura un cor senzill, obert, amable,
tímid i poregós, humil i ample.

No és un somrís d'amant que es caragola
en els estrets racons de les entranyes.
No em sedueix amb encanteris fàcils.
No em força a res, no em lliga a cap miratge.

No és un somrís eròtic, ple d'interessos,
d'ambicions ocultes, seductores.
És un somrís d'amic, de mans esteses,
de criatura alegre que m'abraça.

És un somrís que acull sense exigències,
ni condicions, ni preus, ni emmetzinades
lletres de contractes i judicis.
És un somrís de nen, de nena, que omple
el cor de qui està sol en una idea,
d'un món molt diferent, potser caldria
revoltar-nos per fer-lo cada dia.

.

Poema publicat a relatsencatala.cat el 20 de febrer de 2005