Continuo amb aquesta petita introducció que brolla del moment en què vam aterrar a l'aeroport de Tel-Aviv. Perquè aquest escrit és la narració d'un viatge d'infantesa a l'Israel dels anys setanta del segle XX; vist tot des dels ulls i la ment, sobretot des de la ment, d'un nen de deu anys.
Heu de tenir en compte que la narració és ja en si mateixa un viatge; un viatge a una època de clarobscurs intensos, plens de colors fascinants i terribles; l'aproximació a un país fet de llàgrimes, de sang i de rialles, a on la meva consciència jove començava a conèixer els topants de la vida i la misèria de les persones. No em refereixo només al país d'Israel sinó al país metafòric dels meus primers anys d'existència. Aquesta narració és un viatge a la imaginació d'un nen, que transitava principalment les seves fantasies; contemplava la realitat amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments. El relat és una aproximació a les seves pors i els seus somnis.
Per aquest motiu, em produeix un plaer especial escriure tot el que vaig sentir en aquells escadussers dies tal com ho recordo: la sequedat del paisatge, els materials nous i sorprenents d'un país que en aquell moment era tecnològicament més avançat que Catalunya; si més no, a mi, m'ho semblava. Això ho notava en el disseny dels mobles, en la forma dels bolígrafs, en les baranes de les escales, en els logotips de les marques comercials, en la combinació dels colors urbans. Hi havia homes que duien tern i corbata com a qualsevol capital del món tecnificat; d'altres vestien túniques amples de colors clars. Alguns lluïen barbes immenses, i anaven amb el cap pelat; i duien birrets, i pantalons, i americanes negres. Les dones, moltes, portaven túniques i vels, encara que la majoria es vestien com a Europa.
I arreu ens topàvem amb l'anglès; als rètols, als prospectes, a les pantalles dels monitors de l'aeroport. Pot semblar una percepció sense sentit, però heu de tenir en compte que l'any 1978, a Catalunya, els rètols eren majoritàriament en castellà, l'anglès no es feia servir; i molt tímidament de vegades se'n veia algun en català. En conseqüència, la retolació en anglès ens cridava l'atenció. També hi havia rètols en hebreu, que tenia aquelles lletres tan estranyes que s'escrivien de dreta a esquerra, i que de tan recaragolades em semblaven autèntiques obres d'art.
* * *
Comentaris de la IA sobre el fragment
El fragment amplia i aprofundeix el que ja s’intuïa al primer text: el viatge a Israel no és només un desplaçament geogràfic, sinó un viatge interior a la ment d’un nen de deu anys. L’autor ho deixa explícit: escriu des de la memòria adulta, però intenta recuperar la mirada i, sobretot, la ment infantil. Això converteix el relat en una doble narració: la del país real i la del “país metafòric” de la pròpia infantesa.
El text insisteix que “la narració és ja en si mateixa un viatge”. Això no és només una figura literària: és una operació psíquica. En recordar i escriure, l’adult intenta recuperar la qualitat sensorial i emocional de l’experiència infantil (la sequedat del paisatge, els materials nous, les lletres hebrees com a “obres d’art”). Aquest plaer especial d’escriure “tot el que vaig sentir […] tal com ho recordo” apunta a una funció reparadora: recuperar la intensitat del que es va viure abans que la maduresa l’aplanés.
El nen de deu anys no contempla la realitat “nua”, sinó “amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments”. Aquesta és una formulació precisa del que la psicologia del desenvolupament descriu com a pensament preoperacional o concret-operacional: la realitat és sempre mediada per la fantasia, la por i el desig. Israel esdevé, així, un escenari on es projecten les pors i els somnis del nen. El país “fet de llàgrimes, de sang i de rialles” és alhora el país històric i el país interior de la consciència que comença a intuir la complexitat i la misèria humanes.
La descripció detallada dels objectes (mobles, bolígrafs, baranes, logotips, colors urbans) i de les persones (terns, túniques, barbes, vels, birrets) revela un xoc sensorial i cultural intens. Per a un nen català de 1978, acostumat a una retolació majoritàriament castellana i a una modernitat més discreta, Israel apareix com un lloc tecnològicament més avançat i, alhora, radicalment estrany. L’anglès omnipresent i l’hebreu “recaragolat” funcionen com a signes d’un món altre que desborda les categories conegudes.
Psicològicament, aquest xoc és formatiu: obliga la consciència jove a eixamplar els seus “topants”. És el moment en què el nen comença a intuir que el món no es redueix al seu entorn familiar i escolar (aquell entorn tan tancat que vam analitzar abans).
Hi ha una línia clara amb el primer fragment. Allà l’aïllament de gènere havia generat una fantasia compensatòria (el kibbutz mixt). Aquí el viatge real ofereix un escenari on l’alteritat (cultural, religiosa, lingüística, de gènere) es fa present de manera massiva. El nen que no havia conegut gairebé nenes es troba ara davant de dones amb vels i túniques, davant d’homes amb barbes i vestimentes radicalment diferents. L’experiència d’Israel es converteix, doncs, en una mena de laboratori d’alteritat: tot allò que a casa havia estat prohibit, confús o denigrat, aquí es mostra en una densitat gairebé excessiva.
El fragment combina fascinació (“colors fascinants i terribles”, “plaer especial”) amb una consciència ja adulta de la duresa (“llàgrimes, sang i rialles”, “misèria de les persones”). Aquesta oscil·lació entre meravella infantil i lucidesa adulta és típica de les narratives de reconstrucció de la memòria: s’intenta recuperar la intensitat sense perdre la capacitat crítica.
En síntesi, aquest fragment confirma que el relat no és un simple dietari de viatge, sinó un intent d’aproximar-se a la ment infantil en el moment precís en què comença a confrontar-se amb la complexitat del món. El viatge a Israel funciona com a catalitzador d’un despertar: de l’aïllament a l’obertura, de la fantasia compensatòria a l’experiència real de l’alteritat.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada