El nucli antic d’Ait Ben Haddou s’alça com un poble fet de cases de terra cap al damunt d’un turó sec i argilós, a l’altra banda d’un riu d’aigua vinosa, amb un cabal petit, però prou important com per mullar-te els camals dels pantalons, i força ample. La població actualment no viu a l’antic nucli, sinó a la riba del riu per on passa la carretera i que té els edificis més nous.
Avui, dels cinquanta o seixanta habitatges que té el poble vell, només un està habitat. La resta es conserven com a peces de museu que ens recorden un passat no gaire llunyà on la gent feia tota la seva vida. El guia que ens explica aquesta història va ser un nen que va arribar a anar a escola a l’antic Ait Ben Haddou, i que recorda el dia de la construcció del pont. Als mesos de la pluja, el cabal del riu augmentava fins a una alçada de tres metres, i el pont els permetia tornar a casa després de les classes.
Travessem el riu vigilant on posem els peus, i ens acostem a aquesta mena de pesebre gegantí on totes les parets són fetes d’adob, i que s’enfila fins al capdamunt d’un turó erm. Entrem en un taller de pintura tradicional, on un artista ens explica les seves tècniques. Dibuixa amb tres colors. Per aconseguir el blau, fa servir indi; pel groc, safrà; per l’ocre, te. D’entrada, quan pinta amb el te, no es veu res, com si fos tinta invisible. Però llavors acosta la làmina al foc i apareix la forma dels turons secs, pintats d’ocre; el te es manifesta. Em recorda al suc de llimona de quan era petit: escrivíem lletres invisibles, que acabaven apareixent quan s’apropaven a la flama.
Mentre ens explica tot això, la calor puja als seus límits superiors; atordeix. I a l’últim ja no t’interessa ni el te, ni el safrà, ni tan sols la pintura. Només penses a trobar una ombra i no perdre el barret, el mocador, o el que sigui que portis al cap. Hi ha qui fa un glop d’aigua freda, que pel contrast amb la calor, i amb el que hagi pogut menjar, li produeix una reacció intestinal devastadora. Cal buscar amb urgència un WC en aquest decorat ardent i secallós; i el trobem, però és una tassa sense cadena, i un senyor amb el cap embolicat en un torban, i una túnica que el protegeix del sol, ens ven per l’equivalent a dos euros un cubell d’aigua ple fins a dalt que cal abocar amb força dins del WC perquè la brutícia desaparegui no se sap ben bé cap a on; segurament cap a una cisterna subterrània.
El nom de Ait ben Haddou, literalment significa: “la tribu dels fills de Haddou”, en amazic. El noi que ens fa de guia ens explica que al Marroc, gairebé la totalitat de la població parlen amazic, no pas àrab. Molta gent li diu idioma “berber” en comptes d’amazic; però ells prefereixen “amazic”, perquè “amazic” ve de “lliure” en la seva significació, mentre que “berber” ve de barbar, que vol dir estranger.
El guia ens parla de la ruta de la sal. Ait Ben Haddou va ser un punt de parada clau a la històrica ruta de la sal per a les caravanes comercials que unien l’Àfrica subsahariana amb Marràqueix. En aquest punt de descans, s’intercanviaven mercaderies amb sal. Les mercaderies acostumaven a ser or, marfil, argent, i, en el pitjor dels casos, esclaus… que s’intercanviaven per sal i per altres productes locals. A les èpoques en què els frigorífics no s’havien inventat, la sal representava la tecnologia punta per conservar l’aliment en un estat que permetés el seu consum, per aquest motiu, era tan fonamental, que va adquirir el caràcter de moneda de canvi. El mot “salari” ve de la paraula “sal”, perquè en algun moment als treballadors se’ls va pagar amb sal.
Ait Ben Haddou ha estat declarat patrimoni mundial per la UNESCO des de 1987, i ha servit de localització per a moltes pel·lícules, entre les quals destaquen: “Sodoma i Gomorra”, “Gladiator”, “Indiana Jones i la III croada”, “Lawrence d’Aràbia”, “La joia del Nil”, “La mòmia”, “L’última temptació de Crist”, “Jesús de Nazareth”, algunes de James Bond. En total, més de cinquanta pel·lícules. El nostre guia ens confessa amb satisfacció que ell mateix va fer de figurant a moltes d’aquestes pel·lícules. Ens concreta que surt al capítol deu de la temporada tres de “Joc de Trons”.
Tornem a la part més moderna d’Ait Ben Haddou, i entrem en un restaurant a dinar. Escollim un menú de catorze euros, i amb l’increment pel servei, ens acaba costant seixanta-tres euros (tots quatre). Donem dos euros de propina. El menjar és bo i abundós: tagine de pollastre i una amanida.
Coincidim, a la taula, amb alguns dels nostres companys de viatge: una parella de Portugal, una altra de València; són tots molt joves, si fa no fa, de l’edat dels nostres fills, amb la qual cosa la Merche i jo semblem els pares d’una família nombrosa.
