Marroc (XXVI). La trobada de dos mons.

Sens dubte, als infants que ens hem trobat al poble els deu haver sobtat la nostra indumentària; no és pas que vestíssim de manera incorrecta, però la nostra manera de vestir és força diferent.

A banda de la seva curiositat, ens continua arribant al cor el record de les mirades d’il·lusió que ens han regalat; l’alegria quan s’han apropat a nosaltres, i, quan han vist, que nosaltres, tan diferents, i fills d’un món tan diferent, ens hem sentit atrets i interessats pel seu poble i pels seus carrers. Aquest món tan diferent, del qual venim, ells el descobreixen a través de les pantalles del mòbil; se’n fan una imatge idealitzada i anhelen apropar-s’hi. Però ni que se’n facin una imatge idealitzada, saben, sabem, que a Europa tindrien més oportunitats de desenvolupar una vida més lliure. Després de veure aquest terreny tan sec, aquesta policia tan autoritària, la divinització del rei, la falta de feina, la marginació social de les dones, la persecució de les opcions sexuals no tradicionals… és innegable que tenen motius per somniar en un futur diferent; tenen dret a fer-ho. I si fos la nostra mare, la nostra filla o la nostra germana, la qui tingués a l’abast a Europa la possibilitat de curar-se d’una malaltia greu gràcies a la sanitat pública, no mouríem cel i terra per dur-la a Europa i salvar-li la vida? Aleshores per què hi ha qui s’enfada amb qui ho intenta, amb qui busca sortides per als seus? La gent del Marroc són el que seríem nosaltres si ens hagués tocat la loteria de néixer al Marroc; però aquesta evidència hi ha qui no l’entén, i, el que és pitjor, hi ha qui no l’accepta. Des d'un punt de vista objectiu, no hi ha falsedat ni parcialitat a enumerar les oportunitats que aquestes persones tindrien a Europa; en altres capítols d’aquest llibre he lloat elements del Marroc que ens retornen la puresa del caos, de la natura, de la senzillesa, de l’espiritualitat, de l’escassedat de delinqüència... és a dir, una descripció del que hi ha de bo al Marroc i que s'ha perdut a Europa. Per tant, no hi ha contradicció ni idealització. L'enumeració de les llibertats que a Marroc no hi ha és real i indiscutible. La loteria del naixement és la que decideix les condicions en què viurà una persona. Però això és incòmode per als algorismes del capitalisme del nord, i ho combatran a mort amb tota la potència que tenen a l’hora de construir els relats.

Avui hem viscut la trobada de dos mons, i quan dos mons tan diferents surten a trobar-se, es produeix de vegades un miracle estrany que és difícil de descriure amb mots. Potser perquè es fa evident que tot i que els mons puguin ser diversos, hi ha una realitat que és idèntica en tots ells; l’essència humana, independent de tot el que ens envolta, i arrelada a allò que som de debò. El que es troben no són mons, són, per damunt de tot, persones.

Ja és l’hora de sopar, i tot el grup del microbús compartim taula. Com que estem asseguts a prop de la Mariam, hem xerrat amb ella. La Mariam, la nostra guia, té vint-i-cinc anys. És una noia marroquina, molt madura i agradable, que du sempre mocador al cap, tot i que la seva indumentària general és força moderna. Ens explica que ha estudiat dret, i que fa dos mesos que treballa de guia turística; encara no pot exercir d’advocada perquè ha de fer un màster. Li agradaria fer el màster a Espanya, però de moment no li és possible per qüestions legals.

Ens explica que al Marroc no cal pagar per fer estudis universitaris. L’accés als estudis de grau estàndard (en règim de jornada completa) per als ciutadans marroquins és subvencionat per l’Estat. Els estudiants només abonen una petita taxa d’inscripció anual que oscil·la entre els 1.000 i 5.000 dírhams marroquins (MAD) (aproximadament entre 90 i 460 euros). El panorama ha canviat de cara al curs 2026/2027 per a qui estudia a temps parcial o amb horaris flexibles (com els treballadors).

Faig recerca i descobreixo que les institucions públiques apliquen ara un sistema de tarifes unificat per a aquests programes específics: Llicenciatura, 5.000 MAD a l’any. Grau o Batxiller, 18.000 MAD a l’any. Màster, 15.000 MAD a l’any. Doctorats, fins a 20.000 MAD a l’any. Tot i que la matrícula pública convencional no tingui cost, les famílies han d’assumir despeses obligatòries de manutenció, transport, materials i allotjament (residències universitàries). Per als estudiants de baixos recursos, hi ha certs programes d’exempcions i beques, tot i que la seva cobertura legal obligatòria continua sota debat al país.

Marroc (XXV). Moments de connexió.

De camí a Ouarzazate, veiem el recinte immens dels estudis de cinema Atles. El nostre viatge no té previst aturar-s’hi; és una llàstima, perquè tothom que els ha visitat n’ha sortit molt content.

Una hora després del dinar, el microbús passa per Idelsane.

Després ve Oued El Hajaj, i plou amb força. Algunes cases semblen castells de sorra dels que es fan a la platja.

A Skoura hi descobreixo un bosc de palmeres, i, a dalt d’un turó, hi ha unes paraules gegantines en lletres àrabs, que imagino que deuen representar el nom del poble. Les cases són d’una alçada de fins a tres pisos. Veig gent asseguda als porxos de forma d’arc de les cases, protegint-se de la pluja. M’adono que hi ha molts tallers de cotxes, molt desordenats, i molt plens d’andròmines. Skoura no sembla gaire gran, intueixo que deu tenir uns tres mil habitants.

Quan deixem el poble enrere, trobem uns treballadors a la carretera; un d’ells està agenollat a terra, fent la seva pregària. A banda i banda, el terreny és molt pla, i al lluny es veuen les muntanyes. Ara mateix, al costat de la carretera, hi veig un cotxe aturat, i quatre senyors, ja grans, vestits amb camises blanques i pantalons grisos, canvien la roda d’un cotxe. La imatge és força surrealista perquè els senyors van molt ben vestits, són molt grans, i tots quatre alhora van canviant la roda del cotxe, al costat d’una carretera solitària, i enmig d’una esplanada ampla i groguenca mentre cau un plugim suau.

A les 18:30 arribem al que sembla la fi del món, i aquí rau el seu encant. Hi arribem per la N10 després d’avançar uns cinc quilòmetres, desviar-nos, tornar-nos a desviar, perdre de vista qualsevol senyal de modernitat, i arribar a un indret pur, gairebé en l’estat en què es trobaria qualsevol poble del Marroc que no hagués patit la influència del món exterior (fins a on es pot a l’any 2026, perquè fins i tot aquí hi ha mòbils).

El llogarret es diu “Talate”, i té totes les cases d’adob; la major part, d’una sola planta. La indumentària de la gent és de les més tradicionals que hem vist fins ara. Quan el microbús hi arriba, unes nenes, que sembla que portin una camisa de dormir, ens saluden des del carrer i somriuen.

La mena d’hotel on ens duen (molt petitó) és l’únic edifici “modern” del lloc; i es veu força nou; no crec que tingui més de dos o tres anys. Les protestes d’alguns companys de viatge, que tenen la sensació d’haver arribat al no-res, em confirmen que soc al lloc que hauria triat de visitar si només depengués de mi; i, dins meu, se m’endú el desig de caminar lluny de l’hotel i veure com viu la gent, com parlen, com miren, què fan…

Al voltant de les cases terroses, de color granat marronós, i que semblen a mig fer, s’obre una extensió seca, lluny de cap ciutat moderna. 

Kelaat M’Gouna, que està a cinc quilòmetres, i que és un poble no gaire gran, és el nucli urbà més pròxim a Talate. A Keelat M’Gouna hi ha l’empresa ARA ROSE, que és una cooperativa agrícola especialitzada en la producció i processament dels productes de les roses. El poble té parcs, bancs, i comerços relativament moderns. És una taca d’una certa verdor enmig d’una extensió mig desèrtica.

Talate, en canvi, és molt precari i molt sec. Els habitacles són cúbics. Té una escola, decorada amb dibuixos infantils que representen elements naturals i lletres àrabs, i una mesquita. També veig un rètol que anuncia l’activitat d’una associació per al desenvolupament que actua en aquesta zona.

L’hotel on ens deixen és als afores del llogarret, allà on comença el camp, i té una piscina amb l’aigua gens transparent. Just en el moment d’arribar, ens ofereixen un te al menjador, i tot seguit ens reparteixen les habitacions. Els tripulants del microbús, en la seva totalitat, decideixen quedar-se a l’hotel a descansar i a remullar-se a la piscina. De fet, el cel és de tempesta, i hi ha llampecs. La Merche i jo anhelem sortir a caminar pel poble. Tot és tan diferent! Aquesta oportunitat la tindrem molt poques vegades a la vida. De fet, cada oportunitat de la vida és única; si en ve una altra, segur que serà diferent, perquè el lloc serà diferent, i sobretot perquè nosaltres serem diferents. Les oportunitats són sempre úniques.

Sortim de l’hotel i caminem pels carrers de terra polsosa del poble; no ens atrevim a endinsar-nos al cor del llogarret, perquè els carrers que hi duen són molt estrets, i hi ha gent amb una indumentària que li indica, al nostre subconscient, que estem trepitjant un món que no ens pertany. Sentim un pudor estrany, un desig de no envair, tot i que el cor ens empeny a arribar fins al final.

Arribem pel camí de terra fins a la carretera que ens ha dut fins aquí, que és l’única via asfaltada, i resseguim les façanes del poble, avançant per la vorera. 

Ens creuem algunes persones del llogarret, i ens miren com si fóssim d’un altre planeta. Hi ha molt pocs habitants, perquè és un poble petit. Les nenes porten xador, i els braços, el coll, i les cames cobertes. Els habitants, en general, es veuen molt humils; fa l’efecte que no tenen res, a excepció del mòbil. Tots els adolescents, per tradicionals que semblin, porten el mòbil a la mà.

Ens trobem amb dos homes molt bruns, que ens observen fixament. Duen una gorra marroquina cadascun. Els saludem en francès, i ens responen: “Salam Aleikum”. 

Després, trobem dues adolescents de qui només veiem el rostre, i que ens somriuen molt. “Hello!”, responen en anglès a la nostra salutació, que ara sí que era “Salam Aleikum”. Veiem una dona amb una criatura petita, que quan ens veu sembla alegrar-se’n molt, i que du el xador de color blau cel; també ens saluda.

Continuem sense atrevir-nos a entrar als carrerons interiors. Hi ha gent que ens mira amb estranyesa. Passem pel costat de l’escola i de la mesquita. Aquí és on veiem el rètol de l’associació pel desenvolupament: “Association Talat pour developpement et solidarite” diu la traducció en anglès que hi ha al costat de les grafies àrabs. El cartell està penjat damunt d’una paret de color marró granat, ben bé a sobre d’una porta de color verd intens. Decidim de tornar a l’hotel a veure què fan els nostres fills.

La meva dona se’n va a la dutxa. Jo m’he quedat amb l’anhel d'endinsar-me en el poble, i aconsegueixo convèncer la meva filla perquè m’acompanyi a fer un altre passeig abans no es faci fosc.

Ens atrevim a caminar per un dels carrers que duen al centre del llogarret. Més que carrer, és un viarany sense asfaltar, limitat entre dues parets d’adob; tan estret que estirant els braços toquem amb les mans les dues façanes.

Al final del carrer, distingim unes figures humanes, vestides amb colors cridaners, que semblen mirar-nos. Són cinc nenes d’entre vuit i onze anys que ens claven la mirada amb l’alegria quallada al rostre. S’acosten gairebé corrents, i, abans que no puguem reaccionar, ens donen la mà amb efusió sense deixar de somriure, i ens saluden en anglès: “Hello!” “Hi!”.

Després de saludar-nos i donar-nos la mà, esclaten a riure.

Al punt on són les nenes, i des del corraló, hi neix un altre carreró travesser, a on veiem un habitatge del mateix color fangós que tenen tots els edificis, i, asseguda a terra a la porta de l’habitatge, hi ha una dona que intuïm que és la mare de les nenes, o si més no, d’alguna d'elles. La dona, des d’una certa distància, també ens saluda amb un somriure.

Continuem caminant, i a la següent cantonada ens trobem amb un grup de nenes més grans; potser de tretze o catorze anys, i l’escena es repeteix: salutacions en anglès, somriures, la sensació que els fa molt felices que ens interessem pel seu poble. Em pregunto on deuen ser els nens.

El poble no té cap carrer asfaltat a banda de la carretera que hi arriba, i el sòl dels carrerons està força desfet. A més, a causa de l’estretor, no hi caben els vehicles. Als murs, es distingeix la palla de l’adob. L’adob és un material que necessita molt de manteniment; quan plou, es desgasta. De fet, aquí no plou gaire; avui, una mica.

Les parets de les cases no tenen gairebé finestres, i, les que hi ha, són molt petites. Ens trobem amb dues senyores molt grans amb el rostre extremadament arrugat.

A la part més elevada del poble, trobem els nois. Setze nens juguen a futbol en un solar terrós; amb dues porteries fetes amb barrots de metall. Ens acostem, i no ens fan cas. Els observo, i reconec que juguen força bé.

Continuem caminant, i ens sentim una mica incòmodes, perquè se’ns fa difícil identificar on acaba el terreny de cada casa i on comença el carrer; no volem entrar dins la propietat de ningú.

Em pregunto com deu ser la vida per la gent d’aquí; com deu ser una jornada en un paisatge gairebé desèrtic, i a on els únics arbres que hi ha són algunes oliveres.

Al poble, només hi veiem un comerç, que sembla que és una botiga a on es ven una mica de tot, i que no té cap rètol ni cap nom.

Suposo, que en aquest poble, els nens i les nenes per distreure’s han de fer servir la imaginació: els camins de terra, els amics, els camps, la paraula, i… el mòbil! D’això, sí que en tenen. I, a través del mòbil, el món sencer.

Ens topem amb la carretera principal, i tornem a l’hotel caminant per la vorera per on havia passejat amb la Merche fa uns minuts, i ens trobem la mateixa gent que m'havia trobat amb ella.

A l’altra banda de la carretera, dues nenes i una senyora gran, amb una maleta enorme, sembla que esperen algun autobús. Comentem, amb la meva filla, que seria genial parlar la seva llengua, i poder fer un reportatge preguntant-los com és la seva vida, què fan, què pensen, què desitgen, quins somnis tenen…

Ens adonem que ja són les 20:40 i fem via per arribar a l’hotel.