Marroc (XX). El noi eixerit del barri jueu!

Després de la migdiada fem cap al barri jueu. Ens plantem davant del Palau de la Bahia, al costat de la Mellah, l'antic barri jueu, que és on volem anar. 

I tot d'un plegat apareix. És jove i bru. Gesticula, ens afalaga, ens informa gentilment que el museu, avui, ja ha tancat, però que, demà mateix, ell ens esperarà allà per a portar-nos fins a la mateixa porta del museu. Entenem que s'ofereix com a guia a canvi de diners, i li diem que demà no hi serem, perquè marxarem de viatge cap al desert, però que quan tornem, d'aquí a tres dies, sens dubte vindrem a demanar-li els seus serveis. 

Caminem uns tres-cents metres en direcció a la Mellah, i quan estem a punt d'endinsar-nos en els seus carrers, torna a aparèixer; el mateix xicot. Ens assenyala una casa de colors clars i ens explica que viu allà. Li preguntem si aquí comença el barri jueu i fa que sí. I s'ofereix per ensenyar-nos-lo. Ens diu que és el seu barri, i sembla molt content d'obrir-nos les portes del seu món. Li preguntem tímidament quan ens costarà que ens l'ensenyi i fa una expressió com d'ofès. Diu que no vol res, que ens el mostra perquè ell viu allà. Camina tan àgil que costa seguir-lo, i ens va assenyalant edificis i carrers. Parla un anglès fluid. 

Li preguntem si el barri és segur, perquè ens han dit que potser és un dels racons de Marràqueix on cal anar amb compte. Ens diu que si anem amb ell, no ens passarà res, perquè ell coneix tothom. I, de fet, va saludant la gent, i la gent el coneix. De vegades els carrers es fan estrets i foscos, i un no pot evitar pensar si realment ens podem refiar d'un noi que acabem de conèixer i que ens tracta com si fóssim els seus amics. En aquest moment, ens diu que, en aquest barri, hi viuen en pau, jueus, cristians i musulmans, i que és un barri tranquil; intento escriure tot això mentre caminem. Ara ens assenyala tres cases derruïdes pel terratrèmol de fa tres anys; realment, gairebé no en queda res. 

Arribem a la casa de l'antic rabí, i ens explica que ja no hi queden jueus, que fa uns anys van tenir problemes amb els musulmans i que van marxar tots. Aleshores penso en el que ens ha dit fa uns minuts sobre la pau entre jueus, musulmans i cristians, i no ho acabo d'entendre.

Després de donar-nos un munt d'explicacions mentre va saludant gent coneguda, s'acomiada, i, com si no tingués importància i ho recordés en aquell mateix moment, ens diu: "Ah! Una última cosa... De segur que no sabeu què és això!" i apunta amb el dit una mena de pilota d'aspecte semblant al suro, de la grandària d'un puny, coberta d'uns pics, com grans. La bola és en un sac, a la parada d'un herbolari, que té moltes herbes i espècies al carrer i una botiga interior amb aparadors de fusta i vidre, força clàssica. El disseny em recorda al de les antigues farmàcies jueves.  Ens explica que la bola granulada és lavanda i que serveix per espantar els mosquits. N'agafa un amb la mà, ens l'ofereix per olorar; després es fa com l'afectat, ja que s'adona que està tocant el gènere d'un venedor sense haver-li demanat permís. Fa gestos exagerats, emfatitza unes disculpes, i pregunta al venedor si ens pot ensenyar les diferents herbes. El venedor fa que sí, amb expressió de seguretat, i el nostre noi continua la seva arenga sobre herbes, espècies, i productes diversos: te brut, que proporciona molts beneficis, com per exemple facilitar la digestió, la relaxació, la depuració o els refredats; el gessamí, que es fa servir per les seves propietats calmants, antiespasmòdiques, analgèsiques, antiinflamatòries, astringents i aromàtiques, i del qual s'aprofiten sobretot les flors (en infusió, te o oli); el mesc, que és un estimulant potent i tònic, i que es fa servir en casos de pèrdua de coneixement, coma, accident cerebrovascular o estats d'estupor; a més, promou la circulació sanguínia, alleuja dolors aguts i inflamacions, i que també és un revitalitzant sexual i general; l'argila blanca, per la cara; l'aigua de roses per a la cura de la pell i com a preparació aromàtica.

En aquest punt, el venedor de la botiga li agafa el relleu, i el noi se'ns acomiada. Ens sentim cofois de tota aquesta demostració altruista de saviesa natural. El venedor, amb barba i vestit a la manera tradicional, ens fa entrar a la botiga i ens parla del Ras el Hanout, les famoses trenta-cinc espècies barrejades, i ens adverteix que mai no en trobarem dues d'iguals, que cada família prepara el seu Ras el Hanout particular. La major part de les vegades, el Ras el Hanout es fa servir per condimentar carns, tagins i fins i tot el cous-cous. Ens ensenya també el comí, que pot servir per cuinar o per combatre els gasos o les digestions pesades, i els cristalls d'eucaliptus per esnifar, que ja havíem conegut a Essaouira. 

Després de totes les explicacions, ens sentim tan bé, que comencem a demanar-li de comprar diferents espècies, i ell ens posa en diferents bosses de plàstics quantitats excessives de cadascuna. Mentre ens omple les bosses, entra dins la botiga un noi jove amb una tassa de te per cadascú. Ens sentim tractats com prínceps. D'on ha sortit aquest noi? Qui li ha dit que ens oferís te?

L'eufòria s'acaba quan ens informa del que li devem per les espècies: cinc-cents vuitanta dírhams; és a dir, l'equivalent a cinquanta-vuit euros. Ens quedem muts, i acceptem la situació amb cara de pòquer. Tanta amabilitat i tanta coincidència tenien un petit truc. Tenim espècies per mesos! Sempre que ens ho deixin passar per la frontera!