Descansem un dia de la narració del viatge al Marroc; ara que, si fa no fa, estem a la meitat del relat. Sembla que vagi passar fa molts mesos i, no obstant això, fa avui just un més, és a dir, el sis d'agost, hi acabàvem d'arribar. La percepció del temps és molt subjectiva, de fet, com la percepció de tot.
El trauma ens mou a viure subjectivament un malestar que no és compartit i sovint no entès. La definició de trauma ve a ser això, aquell sofriment tan intens que ens condiciona el futur. El futur d'un mateix es veu retallat a causa de la por i a cops de la paranoia. El sofriment antic es viu com una amenaça que qui pateix el trauma recrea per tot. L'opinió que el sofriment ens construeix és manifestament exagerada; tot depèn de com vagi, no som omnipotents, no ho podem tot. El sofriment ens pot destruir. Sempre es parla de les persones que després d'una experiència traumàtica s'han fet més fortes, han après a valorar l'essencial; i sense dubte hi són, i el seu reforçament és real. Però també hi ha les persones que, sense culpa, no han tornat a ser les mateixes. L'estrès posttraumàtic posterior a les guerres, les neurosis, i tota mena de trastorns, també existeixen, i convé saber-ho; convé que aquestes persones ho sàpiguen per no afegir una culpa absurda al dolor que ja tenen i del qual no saben sortir.
Potser el primer pas per superar el trauma és acceptar que existeix, acceptar que no serà comprès per tothom, i acceptar que encara que no ens ho sembli tenim la clau per desactivar-lo. Entendre que desfer-lo beneficia els qui estimem; de vegades, desfer-lo els salva la vida i, per tant, guanyar-li la partida pot significar un triomf similar a guanyar una guerra. Una guerra que no és només per nosaltres, sinó per als qui estimem. I que existeixi el trauma no fa culpable qui el pateix; i perdre batalles no vol dir perdre la guerra. La munició que el destrueix són els somnis i l'amor. Somniem un futur brillant per tots aquells que hagin de rebre els nostres serveis, per tots aquells que formin part de la nostra existència. Que els nostres mots els alliberin de les seves cadenes, de les seves pors, de l'immobilisme al qual el moment present els té atrapats per l'agulló del trauma, de la dissociació, de la fugida, de l'estupor. Superar els nostres traumes personals és necessari per ajudar els qui ens envolten a superar els seus. La solució és més a la visió que a l'esforç. L'esforç no té sentit si no veu res. L'esforç pot enquistar el sofriment, el que cal és "veure-hi". I moltes vegades caldrà un professional, algú que t'ajudi a mirar bé.
Per "veure-hi" cal amor i paraula. No em refereixo només a rebre amor, sinó a donar-lo. No parlo d'amor sentimental o sensibler, sinó d'amor real, ferm com una pedra i lluminós com una estrella, que no fa servir miralls sinó finestres, que no arreplega sinó que regala i deixa marxar. Amor que cerca no guanyar res més que el mateix amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada