Parlant de Déu, i tal com escrivia com a resposta a un comentari, el món sembla que gira sense ell; i de fet és així. La prova és com va tot. De fet, el Parenostre comença: "Pare nostre que estàs al cel..." O sigui, d'entrada, ens adverteix que no està del tot aquí, que està al cel; que aquí les coses no van segons el seu pla; i això és una evidència. Les coses no succeeixen per voluntat de Déu, perquè si fos així, Déu seria un cabró, i jo soc dels que creuen sense motiu que Déu és el bé. Per tant, la gent carrinclona (que en castellà es diu cursi) i que van repetint: "si Déu vol, tot anirà bé", el que estan fent és insultar a Déu, embrutar el seu nom, o insinuar que Déu de vegades no vol que les coses vagin bé. Creure en un Déu així és molt trist.
Per tant Déu no governa el món, però per alguna estranya raó ell té el seu exèrcit, fet de gent bona, que no vol dir gent imbècil ni carrinclona.
La gent bona és gent normal, bona gent, siguin creients, ateus, agnòstics, musulmans, budistes, cristians... De fet, crec que a Déu li importa ben poc el que creguin els seus soldats.
El seu exèrcit és qui arrenca somriures als altres cada matí. No és una banda de lacrimògens victimistes que odien qui viu feliç i s'enfonsen en les llàgrimes i la pena. No és un feix de manipuladors, que en comptes de entomar la vida de manera intel·ligent i estimar els que els envolten, es repengen en qui menys s'han de repenjar per no haver de fer dues o tres trucades que solucionarien el problema sense recolzar-se en qui no té forces o en qui té altres missions.
Hi ha gent que considera que ser feliç és un crim si un altre no ho és. Hi ha gent que culpabilitza als vius per estar vius, i que només toleren el seu propi judici, els seus propis crits, i que mai reconeixen que han fet alguna cosa malament. Ara està de moda dir-los narcisistes; jo en tinc prou amb assenyalar els meus límits per no morir i per no deixar orfes els meus, que són els qui m'estimen, i m'estalvio dir a ningú el que és o el que no és.
Qui aixeca la veu per imposar la seva visió no té mai raó; els crits són l'energia de les persones insegures i de les que no volen reconèixer el que fan malament. En el meu cas, els crits són un verí que no penso tolerar caigui qui caigui.
