La supèrbia és l'escut de la ignorància

 Signes i símbols de les èpoques. Indubtables segells dels temps que suggereixen causes i arrels. A cada segle, els seus monos; gairebé i per unanimitat, inconscients de la seva condició. A ningú més que a un bolet li costaria més comprendre el que és un bosc; en definir-lo, si ho pogués fer, semblaria que parla de l'univers. A cada període de l'evolució humana els monos han estat ignorants de la seva condició. La supèrbia, materialitzada en una ironia a cops brillant a voltes infantil els protegeix del complex d'inferioritat insuportable que la seva ment no conscient combat per a protegir la persona. La supèrbia és l'escut de la ignorància. La ignorància no se suporta a si mateixa i es cobreix amb un escut dur i metàl·lic que guspireja reflectint la llum que l'ataca. Al mono li interessen els matisos de la reproducció i tot el que l'envolta. Li interessa controlar l'entorn. Li interessa sobreviure. Al voltant d'aquests tres objectius es trena una bombolla de fantasia que disfressa les intencions fins als mateixos que les exerceixen. Quan hom se n'adona, se'n pot protegir una mica; tampoc no gaire. Encara que no ens ho sembli, encara que alguna força mental d'autoprotecció ens impedeixi creure-ho, la diferència entre un “mono de Campbell” i un “Ximpanzè” és si fa no fa la mateixa que entre un “Ximpanzè” i un “Homo sapiens”. Cada espècie té les seves peculiaritats. Cadascuna viu en un univers mental diferent. Cadascuna es considera el centre de la naturalesa. Cadascuna existeix convençuda que la resta d'espècies són animals, i que la pròpia espècie, o sigui ells i elles, són una altra cosa, molt superiors a les bèsties. Cada espècie entén només el seu llenguatge, que s'harmonitza amb l'univers mental únic i propi; si no entenen els sorolls o els senyals d'una altra espècie, és, segons ells, només perquè aquesta altra espècie no sap elaborar un llenguatge comunicatiu o un sistema prou sofisticat d'intercanvi d'informació. La tecnologia, que pels Homo sapiens és un signe de distinció i de superioritat front la resta d'animals, és ignorada per la majoria d'espècies perquè no forma part de la peculiaritat d'aquestes altres espècies, que per contra considerarien superior, si poguessin, la seva capacitat per a reciclar els excrements, o fins i tot, en el cas dels “Monos Campbell”, el seu llenguatge, que segons aquests monos és clar i intel·ligent, no pas com els sorolls incomprensibles dels Sapiens. La poesia, la ciència, la filosofia dels Sapiens seria per a la resta d'espècies tan llunyana com ho és per als Sapiens alguna cosa que tenen les altres espècies i que jo, el qui escriu això, com a Sapiens que sóc, no tinc capacitat per a conèixer ni entendre.

Si aquesta especulació que acabo d'esbossar no fos una bogeria, si tingués un fonament real, si no provoqués l'ira dels fonamentalistes o la burla dels ignorants o dels qui no saben abstraure... podríem preguntar-nos que, aleshores, què som? I podríem acabar dient que, en realitat, l'únic que ens diferencia de qualsevol altre ésser viu és el cos, la matèria, el qual és responsable, a través del cervell i del sistema nerviós, de crear el model mental en el qual els individus de cada espècie vivim; una mica com una realitat virtual, que la majoria consideren el tot, la realitat, l'únic que existeix... quan en realitat no és pas el tot, sinó la realitat virtual que fabrica el cervell de cada individu, i que és diferent entre els individus d'una espècie i els d'una altra.

Per alguna raó, o per cap raó, ens veiem obligats a existir essent qui som, pertanyent a l'espècie que ens ha tocat, en un cos que ha nascut per a morir, que té el sistema neuronal que té, i que li crea l'univers que percep; i tot això sense triar-ho. Tela!

Ens toca decidir si ens hem de sentir contents o enrabiats.

Jo, posats a fer, he decidit estar agraït; podria no estar-ne, però em perdria el plaer de pensar en tot això i de xarrupar el te que estic xarrupant.

 

 

P.D. : he rebut, via mail, les queixes d'algunes persones que em diuen que em deixen comentaris i que no els publico. No entenc què passa. Fins avui he publicat sempre tots els comentaris que m'he anat trobant a l'espai de moderació, a excepció de les amenaces, els insults, o les activitats dels trolls(que són actuacions molt minoritàries). La resta de comentaris sempre els publico, i agraeixo les diferències d'opinió que es manifesten amb respecte i raonadament. Si els comentaris no apareixen, hi deu haver algun problema pel qual no m'arriben o no queden registrats. Blogspot sempre em dóna un o altre error. Fa un temps creava enllaços cap al meu blog a una bonior d'altres blogs de manera automàtica, i ho feia centenars de vegades; això em molestava moltíssim. Hi va haver una altra època en què no em deixava penjar links dels blogs que més m'agraden al gadget de blogs preferits. Fa poc, molts gadgets em tremolaven fins al punt que semblava que tenien el parkinson. Veurem què passa amb el blog. A partir de gener, faré canvis profunds; eliminaré tots els enllaços. Estic pensant fins i tot en tenir-lo uns mesos ocult, només per a usuaris amb contrasenya, per tal de poder fer tots aquests canvis. Va bé descansar de tant en tant. I a més, ara tinc altres projectes entre mans, que m'exigeixen molt de temps i que són bastant engrescadors. Ja veuré què faig. Em sap greu per l'elevat nombre de visites que tinc cada dia, i que fa set anys, quan va començar el blog, mai no hauria imaginat. Però encara que hi hagi gent que no ho entén quan ho afirmo, puc dir que sempre he escrit per a mi i per als meus descendents. Si no hagués tingut cap visita, hauria escrit el mateix. De fet, quan va començar la història aquesta del blog, el tenia amb contrasenya, i només per a mi. No recordo qui em va enredar a fer-lo públic. No me'n penedeixo gens, però. He conegut molta gent a través del blog; i probablement, quan acabi el període de reformes, i quan el territori a on opera el blog no estigui sotmès a un règim polític tan fosc, i tan anticultural, el tornaré a fer públic. La vida són etapes. Però encara queda molt. Fins al trenta-u de desembre seré per aquí.      
.
.
.

Objectius banals i altres que no ho són.

John Houbolt explaining the LOR concept.  (PUBLIC DOMAIN IMAGE FROM NASA)

.

.

.

.

.

.

 Em dius que el món hauria de tenir dret a no suportar fronteres, i faig que sí amb el cap; però t'afegeixo que totes les nacions haurien de tenir dret a sobreviure i a no ser anorreades. Els dos drets són necessaris. I si defensem la caiguda de les fronteres, fem-les caure totes; les que blinden el món dels comptes milionaris ocults, protegits, de procedència dubtosa, de solidaritat social nul·la, amb la complicitat dels nobles estats de l'Europa unida... Les que blinden el món de les persones que dediquen una immensitat de recursos a béns no essencials... Les que barren el pas a gent que a la seva terra malviuen, sense un futur clar per als seus fills, en un paisatge que no fa gaires segles va ser espoliat pels qui ara aixequen murs, i pels qui ara hipòcritament condemnen unes altres fronteres... invisibles... que mai no hi seran, perquè entre els estats del món ric ja no hi ha essencialment fronteres, ni murs, ni gàbies... Hipotètiques fronteres que ells dedueixen que apareixeran si una cultura europea comença a governar-se a si mateixa per a poder ser.

*

La por, els ensurts, la ràbia, sempre fan perdre l'objectivitat; per això gairebé mai no veiem les coses com són; per això gairebé mai no recordem les coses tal com han succeït.

*

La vida es dilueix quan l'ego, l'anhel de fama, de diners o de poder, substitueixen l'anhel de crear i de construir i l'amor a l'existència.

*

Hi ha una bonior d'objectius banals als quals se'ls podrien retallar les inversions de diners i d'esforços, abans que fer-ho amb els projectes científics, o amb l'exploració i la colonització de l'espai.

*

El futur no està en els diners, ni tan sols en el control de les fonts energètiques; el futur està en les idees.

 

El que no entens, ho escups i prou.

Ets dins la pedra immergida a l'oceà maragda. I ets fosc i sec com el desert on raus. Ets dins la pedra, que s'encén amb un sol capbussat dins la mar. Pregones la negror de tot, com un dogma enterc. Te'n rius de l'heretge, que veus a baix; i tu, al cau profund de la pedra et sents enlairat. Però la pedra balla, i tu no ho saps, al desert on raus. Si la pedra cau, tu també caus; però creus que puges, bombolla amunt, rígid i brau, fet de la sílice que et gela el cor. 

Et sents immens i t'estarrufes com un au. Però dins del roc no veus el blau, ni l'escuma espúria, ni l'espurneig del Sol amb el pulmó que s'infla i que davalla, que torna amunt, i de nou al fons. Només et sents el riure buit i satisfet. Ignores tot allò que et perds, i rius babau, creient que ets el més savi dels braus. 

Ets dins d'un roc i et perds la vida que no entens. I el que no entens ho escups i prou. I a qui ho predica li dius bou. Infles les galtes. Obres els ulls, i et veus bonic.

Gepic, gepic, gepic...

Quantum

The skin is alive and throbs. 

The life's voices are being recorded over it. 

Differential curves, drawn in black, are now, and now already are not. 

All is made of quantum. 

The whole is just a random. 

Skirting boards are flying within dark smoke.

The nothingness is swimming in the blind minds of thoughtlessness; 

only dirty water in an empty time. 

The empty soul believes that all is emptiness. The empty soul desires everything to be empty. The subconscious is pulling the strings of the puppet. The shield is made of bright and blinding steel. Because the heart freaks out and hides, shaking in darkness. 

The plastic sea's skin plays with the moment's quantums. It draws an unique story that never comes back again.

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs d'aspirador

El creador que no ho ha estat no us pot atendre, perquè està passant l'aspirador; després traurà la pols i amb l'esprai omplirà d'escuma blanca totes les fustes, la casa farà una estranya olor sintètica de polígon industrial de Parets, i quedarà bonica, llampant, per tal que les amistats, quan li visitin el pis, se sentin molt malament en comparar l'ordre, la netedat, la perfecció del pis dels amics amb la deixadesa mediocre del seu habitatge... Demà, tot tornarà a estar ple de pols, però el poeta que no escriu poemes, l'escriptor que no perd el temps escrivint, tornarà a passar el drap i l'escuma per a preparar un nou atac a les amistats, ja que l'enveja de les amistats és el signe del triomf vital.

De petit li van dir que no valia per escriure, ni per pintar, ni per dibuixar, ni per l'art en general. Cada vegada que feia una làmina de l'assignatura de Visual i Plàstica la seva mare se la mirava i li deia, fill meu, no has nascut per això, i el nen no aconseguia millorar, perquè es creia de debò que no era capaç d'arribar a més. Ni tan sols quan un artista reconegut va veure una caricatura abstracta que el nen havia fet i es va aturar, impressionat, bo i dient-li que allò era diferent a tot, el nen no se'l va creure, perquè els seus mestres i la seva mare li havien deixat clar que ell no era un artista. El nen va viure sempre com si dugués al front una etiqueta que posava “No artista”. Per això es va dedicar a anar a l'Ikea i al Carrefour, i a treure la pols dels mobles i a posar la casa bonica com un museu.

I aquest novel·lista que no escriu, tampoc no beu, per això té el fetge bé i pot anar sense problema a l'IKEA a passar el dia. Hores i hores dins l'Ikea li protegeixen el fetge del mal que vindria si es dediqués a beure vi, o sidra, o alguna copeta de conyac. Gràcies a aquesta bona salut, podrà continuar anant a l'IKEA, i si no al Diagonal Mar, o potser al Baricentro... Els caps de setmana són per a gaudir.

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs de rentadora. Ara va a l'Eroski, ara al Carrefour... ara torna a l'Eroski... després s'atansa a l'Aki perquè li han dit que fan un descompte aquest mes... Ho pot fer perquè dorm tota la nit. No escriu sota les estrelles com els que duen la mala i desordenada vida bohèmia del vi i la sidra... i ves a saber si d'altres coses. Per això pot gaudir a l'Ikea i al Carrefour, i a l'Eroski, i a l'Aki... fins i tot al Baricentro... I quan no surt es recull a casa a treure la pols, a fregar les rajoles de la cuina, a fer que brillin les figuretes de la vitrina...

Ahir, l'artista, va passejar pel cementiri tot sol. Va anar a un enterrament però no va suportar la idea d'entrar a la cerimònia religiosa a escoltar els tòpics del capellà: “ens hem reunit davant de déu”, com si no estiguéssim sempre davant de déu, “per a acomiadar la nostra germana”... quan en realitat l'artista que no crea s'havia acostat a donar suport a un conegut que se sentia trist perquè havia perdut la mare; a la pobra dona no l'havia vista mai, “que ara està amb Jesucrist”, amb Jesucrist? Tothom s'ho creia? Sí... ves a saber amb qui està... potser ha tornat a néixer, potser ara s'ha desfet d'aquest cos que neteja tant, que treu tant la pols, que va a l'Ikea... i ho veu tot. Potser no només veu allò que li cal per a sobreviure, reproduir-e i controlar l'entorn. Potser ara ho veu tot. O potser no veu res. Potser no es. O potser sí. Tant se val. El cas és que l'artista que no fa art va passejar una estona pel cementiri, sol, entre els nínxols, i es va adonar que els cossos que s'anaven podrint només tenien una antiguitat de set anys, perquè cada set anys renovem totes les cèl·lules del cos, i que de fet el que allà hi ha és un record. Com les noves ofertes de l'empresa funerària, que ara han establert un pack per a cremar-te i enterrar les cendres en uns nínxols especials, molt coquetons, al final del cementiri. El poeta que no fa poemes perquè neteja la casa no comprenia, ahir, quin sentit té cremar-se per acabar a un cementiri tan gris i macabre com aquell per on caminava. Si un es crema és per a ser escampat al Morral del Drac, o a la platja naturista de la Waikiki, o al Cap de Creus, o al Cavall Bernat... El cas és que caminant pel cementiri va adonar-se que allà hi reposaven els cossos de molts que havien anat a l'Ikea, al Carrefour... que havien gaudit caps de setmana sencers amb les ofertes de matalassos i de cortines que de tant en tant fan... També va pensar que algun dia tots havien estat nens i nenes estimats, petits i adorables, infinitament dignes, i va maleir les ments que havien inventat la idea de l'infern que a tants atemoreix... i va sentir fàstic per tantes intel·ligències que havien convertit la vida en un perìode de compres a l'Ikea i al Carrefour... o en una lluita per a tenir més i provocar més enveja als amics...

Després va tornar a pensar que un dia es morirà i que el món estarà buit dels poemes que no ha escrit, de les històries que no ha imaginat, de les idees que no ha atrapat i compartit, de les nits màgiques que no ha viscut, dels vasets de vi que no ha gaudit, de les cançons que no ha bramat perquè li han dit que ho feia fatal...

.

.

.

Cap onada pot ocultar el seu besllum maragda.

Els individus Homo sapiens som capaços de viure realitats immenses lligades i relacionades a gests senzills, aparentment banals. Som com icebergs, com icones; animals racionals i simbòlics amb necessitat i tendència al ritus. Descobrim, rere els mots, matisos, sons, caires, que van més enllà de la significació objectiva dels mateixos mots. Sense aquesta característica, la poesia seria impossible; per a molts, de fet, és provisionalment impossible. 

I hom pot entestar-se a no ser així, i ho pot arribar a aconseguir durant un temps; però arriba un dia en què plora, i la seva ment l'empeny vers vivències i actituds contràries a l'estil que sempre s'ha entestat a seguir. Cap onada, en un mar d'aigua de vidre, per molt que ho desitgés, no podria ocultar el besllum maragda que l'encén sota del Sol i que la converteix en una joia. 

Per a molts, la màscara d'autosuficiència ho és tot. Però un dia la màscara cau, i es descobreixen. Tot plegat, forma part de la manera de ser, que no es tria del tot; i hi ha qui du la màscara tan enganxada, que no sap ni que la du. Vivim tots, en més o menys mesura, engarjolats a la presó de les nostres rutines, dels pensaments adquirits sense raonament, dels costums, dels tòpics. Hi ha qui des de la naixença fins a la mort no arriba ni un sol instant a sentir que el fet que hi hagi coses és sorprenent. Però... com explicaries el que són els colors a una comunitat de persones sense ulls que visquessin aïllades i que mai no haguessin entrat en contacte amb la resta del món vident? Cadascú es perd realitats que els altres veuen i ell no; això ens passa a tots, perquè tots som diferents. 

Per anar bé, necessitem tenir menys preconcepcions. Moltes persones supleixen la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els enquista la ignorància i els podreix la creativitat. La ignorància, mentre no es pugui superar, no s'ha de suplir, s'ha d'acceptar i reconèixer.

De qui ens trobem cada dia, sabem molt poc: el que vam veure d'ell o d'ella ahir o abans d'ahir, el que ens han dit que va fer l'any passat o l'anterior; però d'ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res; i de qui pot arribar a ser demà, encara en sabem menys. Les persones són un misteri, i ens hi hem d'apropar amb esperança. 

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l'art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins, com una llavor.

No sabem com se sent l'existència des dels caps i els cors que no estan subjectes a les pors que nosaltres tenim i que ells no tenen. I no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim. No és assenyat inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és encertat, al meu parer, negar la possibilitat del canvi als altres. Mai no estem fets del tot. Som canvi. El nostre cervell cada dia és capaç de crear connexions neuronals noves; la seva plasticitat fa que tot sigui possible. No ho hem vist tot, ni ho sabem tot. No hem experimentat ni entès totes les sensibilitats; ens perdem, ni que no ho vulguem, molta humanitat. La vida és breu, i som limitats. Hem de procurar, però, entendre aquesta limitació i acceptar la diversitat.

.

. 

#9N2014

L'íntima i contundent satisfacció de cridar allò que es creu, allò que s'estima, allò que es pensa, allò que es desitja.

La decisió identitària i essencial de no callar ni que ens amenacin els mots amb flamarades de buidor impotent a la mirada.

La força del riu, que viatja cap al mar amb tota la seva potència natural imparable, eixordant amb l'estridor noble de les aigües lliures, els crits irats dels qui pretenen aturar la rotunda energia de la Terra.

El tremolor d'or dels ceps a tots els turons, en una tardor iniciàtica, com senyeres clandestines celebrant el triomf del poble, humil, tossut, real, pacient.  

Els avis, els néts, els braços armats de plomes i de fulls, amb poemes i espelmes, amb cants i pregàries, en una nit fosca d'esclavatge ocult durant dècades. 

La crossa que avança vers l'institut per a dir allò que fa setanta-cinc anys van proclamar que seria silenci per a sempre. Ni la buidor de les grolleries dels governants efímers i superbs no atura la crossa, el cor antic i savi, tant anys bategant discret en una carn feta xifra pels carronyaires del règim.

La força de la gent que empeny i que exigeix, i que no té por, i que no té por.

El poble que és perquè vol ser, front l'estat que per ser ha d'espantar.

La lluminosa grisor d'un diumenge rúfol quan el poder no aconsegueix fer callar el país i la verdor de la pàtria converteix el paisatge en un temple i el poble en sacerdot de la llibertat.

La sobirania que torna a les passes que mai no la van cedir, per a caminar en pau vers un futur de llibertat i d'esperança.

.

.

.