Poc abans del sopar que he descrit al capítol anterior, l’estat de la meva ment no era l'habitual; la calor m’ha descontrolat, i m’he sentit atacat per una mena de febre en què percebia perills a tots els racons; podria definir-lo com un TOC, un pensament intrusiu. Ara, vist amb fredor, m’adono de l’absurd de les idees que em venien al cap, i que en el moment en què se’m presentaven semblaven del tot lògiques. Val a dir que, des que fa cinc anys vaig patir l’ictus, el mateix fenomen m’ha succeït diverses vegades; la calor i l’esgotament l’incrementen.
Salvant les distàncies, no deixa de ser una alteració transitòria mental, i crec que no ha de ser estigmatitzador reconèixer-ho. De trastorns mentals, n’hi ha molts i de moltes menes, petits i grossos, i qui més qui menys a la vida, sense saber-ho, en algun moment en pateix algun. El meu estat alterat és lleu, sobretot perquè me n’adono.
Si soc capaç de ser conscient que no tot el que m’espanta té una base objectiva, puc rebutjar els meus propis pensaments intrusius, i convertir-me en un agosarat que no es creu la manipulació del seu propi cervell, i que li planta cara.
Fins ara, aquesta estratègia m’ha funcionat. Em dic: “D’això no en faig cas, que és el meu cap, el TOC, o com se’n vulgui dir…”, i deixo de preocupar-me sense poder evitar una certa sensació d’irresponsabilitat; però és l’única manera en què aquest problema es pot frenar.
I potser perquè em trobava en aquest estat, m’he oblidat d’escriure que abans del sopar a la plaça Djena el Fna, hem estat en un rooftop molt interessant, a no gaire distància del que vam visitar l’altre dia; de fet, des del rooftop d’avui, veiem el terrat on vam estar l’altre dia. Ha estat en aquest rooftop que la calor ha atacat la meva ment i on he estat una mica més silenciós del normal per no incomodar la meva família. Em ve al cap ara mateix algun capellà de la meva adolescència que en aquestes situacions em diria que els pensaments que em superen són influències diabòliques per robar-me la pau. Podria ser una altra manera d’explicar-ho, però jo m’inclino més per la calor i els efectes secundaris de l’ictus, que de sort, són ben pocs i estan controlats.
I ara, quan escric això, som ja al matí, i deixem el Riad Lakhdar, per pujar en un microbús que ens du a fer una excursió de tres dies per l’interior del Marroc i pel desert. Estem travessant Marràqueix per a recollir en diferents riads la resta de passatgers que ens acompanyaran. I en aquest tour per la ciutat, observem les diferències entre els barris.
La recollida, la fem força de pressa, i acabem sent disset persones dins del vehicle. Ara mateix, ja ens estem allunyant de la ciutat. En aquest viatge al desert, ens fan de guies dues persones: una noia de vint-i-cinc anys, que es diu Mariam i que porta un hijab; ella serà qui ens parlarà en espanyol; i el conductor, que es diu Raheb, i que traduirà a l’anglès tot el que la Mariam ens expliqui, especialment per aquells passatgers que no entenen l’espanyol.
La carretera comença a enfilar-se per uns turons força secs. Alguns arbres escadussers apareixen per aquí i per allà: oliveres, eucaliptus… De vegades formen petits bosquets molt poc densos. Travessem pobles amb cases de forma cúbica, d’una planta o dues; algunes semblen a mig fer. El color del terreny és d’un groc saur, a voltes roig. La carretera continua ascendint; són els primers contraforts de l’Atlas. Això ho estic escrivint ara mateix mentre passo per Douar Egmire.
Fem cinc quilòmetres més i parem al Bar Complexe Mandar, que té una terrassa exterior molt bonica, amb vistes de 360° sobre la Vall d’Aït Barka. Ens hi estem uns trenta minuts i continuem el trajecte. El color de la terra es va enfosquint, ara té un to grana marronós. Entrem en una zona de coníferes de bosc més espès, amb el tronc més vertical. També hi ha algun bosquet d’alzines, que s’alternen amb xiprers o pins.
Dotze quilòmetres enllà del bar, i en una corba de la carretera que sembla un port de muntanya, ens desviem per un trencall, i parem a fer fotografies. Els vorals són prou amples per permetre a diversos venedors de records d’oferir els seus productes: fòssils (alguns de trilobits), figuretes, aliments de tota mena… Els comerciants ens criden perquè ens decidim. La gent es fa fotos amb el paisatge de l’Atlas de fons; alguns pics s’acosten als quatre mil metres, i la carretera supera els dos mil. De sota el precipici que penja de la corba de la carretera, veiem el riu Oued Tichka serpentejant entre el paisatge sec.
Tornem a pujar al microbús i continuem el trajecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada