A la Martina, li fa molt mal el coll, no pot girar el cap en cap direcció, tampoc cap amunt ni cap avall; probablement és una contractura. L’Amine ens deixa una bossa d’aigua calenta i la Martina se la posa al coll.
Durant l’esmorzar, al terrat del riad, coincidim amb una família que acaba de venir del desert; nosaltres farem aquesta ruta d’aquí a uns dies. Ens recomanen que visitem els estudis de cine “Atlas” on ha fet pel·lícules molt importants, i que són molt divertits. La dona és d’Aranda de Duero, la resta de la família tenen l’anglès com a llengua materna.
El Marc i la Martina decideixen quedar-se descansant al riad, i la Merche i jo ens proposem de caminar per la sorra de la platja en direcció al sud, amb la intenció d’arribar a l’altura de Diabat i visitar les ruïnes del castell de Dar Sultan, mig soterrades a la sorra.
De primeres, avancem pel passeig marítim, i el que veiem és molt semblant al que vam veure a la platja de Sidi Kaoki on vam anar ahir: gent amb molta roba i amb una manera de gestionar l’ocultació del cos molt similar.
Al mateix passeig marítim, hi descobrim unes casetes de fusta, decorades de manera divertida, a on hi guarden jocs de taula i altres elements lúdics, que s’ofereixen de manera gratuïta a les persones que ho desitgin, especialment als infants. De tant en tant, també hi ha blocs de armariets de color blau per a desar-hi la roba o el que l’usuari desitgi.
A la platja, s’hi veuen molts para-sols de lloguer, amb gandula inclosa, i la persona que gestiona el lloguer ens crida des de la sorra per tal que no perdem l’oportunitat que ens ofereix; alguns fins i tot salten al passeig marítim per explicar-nos fil per randa els avantatges de llogar-li a ell el para-sol.
Ara i adés, grups de dones molt cobertes de roba s’estan assegudes al mur que separa el passeig amb la platja. Ara mateix, no gaire lluny del mur, veig una tenda iglú plantada a la sorra, i a dins s’hi estan dues dones amb nicab que sostenen dues criatures petites amb les mans. Un home de mitjana edat, gras i vestit amb bermudes i samarreta, s’hi acosta caminant des de l’aigua.
Quan s’acaba el passeig enrajolat, continuem per la sorra; i després per les pedres quan aquestes apareixen. En aquesta zona, hi ha molta gent practicant amb el kitesurf; alguns van sols, d’altres tenen un monitor que els va instruint. Part de la instrucció consisteix a estar asseguts tots dos, monitor i aprenent, damunt la sorra, i aprendre a sostenir l’estel a l’aire i a fer-lo moure.
També passem pel costat de molts conductors de camells i de cavalls que ens ofereixen passeigs. Hi ha moltes famílies del Marroc passejant juntes. A Catalunya existeix la creença que les famílies marroquines mai passegen juntes, que els homes viuen el seu oci per un cantó, i les mares i els fills per un altre. Això no és del tot així; les unitats familiars tenen una convivència lúdica igual com a qualsevol ciutat d’Europa.
Ara mateix, passem pel costat de tres persones: una mare d’uns cinquanta anys, que abraça la seva filla; totes dues ploren en silenci. Un noi se les mira amb aspecte seriós. Són d’aspecte europeu, segurament turistes, molt rossos. Una de les dones sosté com una mena de cofre petit a les mans. Al seu darrere, el paisatge impactant d’uns illots formats per roques roges dins del mar; blau fosc i vermell sota d’un atzur brillant, i el vent que els fa voleiar els cabells.
Finalment, ens trobem un riu que desemboca a la platja i que du força aigua tenint en compte com està tot de sec. Descobrim la manera de passar el riuet sense mullar-nos i arribem a la zona de les dunes.
Ens trobem un grup organitzat de turistes que van en camell amb un guia. El guia els està fent fotografies. Els preguntem si saben on són les ruïnes de Sar Sultan i ens assenyalen l’interior de les dunes per la riba dreta del riuet. Comencem a caminar vers la direcció que ens diuen, per damunt de les muntanyes de sorra, i sembla ben bé que caminem per un desert.
En una duna, hi veiem un munt de plàstics agombolats per la forta ventada. Hi ha molta solitud i molt vent, i no acabem de descobrir les runes.
Tot d’un plegat apareix una noia rossa, d’aspecte nòrdic, muntada en un cavall blanc. Li preguntem en anglès per les ruïnes de Sar Sultan, i ens explica amb bastant detall com arribar-hi. Ens adonem que cal tenir paciència i avançar per les dunes.
A l’últim les veiem, però són tan lluny, fa un vent tan fort, i cau un sol tan aclaparador, que ens donem per satisfets en descobrir que es troben a uns cinc-cents metres de nosaltres. La travessia per aquesta mena de desert ha valgut la pena, perquè és un medi diferent per nosaltres i conèixer-lo des de dins se’ns fa molt interessant.
A poc a poc, tornem a acostar-nos al mar i iniciem el camí del retorn. Abans, mirem cap a terra endins, i veiem les cases de Diabat al lluny, i el llogarret del bar de Jimmy Hendrix on vam ser ahir. Ara tenim el vent en contra, i costa més avançar.
Veiem de nou els perfils humans que ens hem trobat a l’anada. Després d’una hora caminant, tornem a ser a les portes de la Medina. Ens traiem, com podem, la sorra de la roba i de les sabates, i travessem les muralles.
En una botiga d’art, hi descobrim uns quadres que ens són familiars; semblen dibuixos infantils, força simbòlics, no gaire realistes, que mantenen tots una línia similar; unes tonalitats cromàtiques pàl·lides i simples, i una temàtica força humana. Em fixo en la signatura, i tot i que està feta de lletres àrabs, la reconec; és la mateixa signatura que els quadres que tenim penjats a les habitacions del riad.
El venedor, en veure que ens fixem en aquests quadres, i que la Merche i jo els comentem, s’acosta. Ens pregunta si coneixem la història de l’artista d’aquests dibuixos. Li diem que no i ens l’explica. Es tracta de Mohamed Babahoum, que va néixer en un llogarret prop d’Essaouira, al costat dels camps d’argànies. Es va dedicar a moltes feines: pagès, venedor al soc, gestor d’un molí d’oli arrossegat per un camell. A setanta anys, va començar a fer dibuixos damunt de papers vells. De primeres, deia que els quadres els feia un nebot seu, perquè li feia vergonya dir que eren obra seva. Més tard, es va apassionar pel dibuix, i va anar evolucionant; fins al punt que va arribar dibuixar amb retolador negre i damunt de caixes d’embalatge tota mena d’escenes quotidianes de la vida de la comarca. Va anar tenint èxit i va arribar a publicar les seves il·lustracions en llibres, i a exposar a Londres. Segons l’home de la botiga, com que li fa por volar, mai no ha sortit del Marroc. Encara és viu i té vuitanta-nou anys; viu amb el seu fill, i mai no ha deixat de dibuixar ni de pintar.
Contemplem una mica més els seus quadres, i continuem el passeig pel soc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada