Quan tenia quatre anys, els arbres corrien.

Recordo que quan era un nen, i em trobava dins del cotxe, els arbres de la carretera de Matadepera corrien. I és que al 1972, quan jo tenia quatre anys, al tros de carretera de Matadepera que va del Bonaire fins al Drac Parc, hi havia plàtans.
Tinc la imatge d'un 850 esclafat contra un d'aquests plàtans.
Aquests arbres, malgrat la seva perillositat, feien que el paisatge del camí fos romàntic i bell.

I insisteixo en el fet en què els arbres corrien, i que això, a mi, em sorprenia molt.
Des de dins d'un 4L, que sallava, jo veia els plàtans córrer contra mi. I un dia ho vaig preguntar als meus pares; els vaig preguntar que per què corrien els plàtans; i em van explicar que els arbres no corrien, que era el cotxe el que corria, i que per això semblava que els arbres s'acostessin a nosaltres a gran velocitat.

Aquest record, per a mi, és claríssim; i em fa comprendre que, quan som petits, ens sorprenem amb freqüència, perquè tot és nou.
Amb el temps, els arbres van deixar de moure's. Ara ja no es mouen. Allò que sé ha vençut a allò que veig; i percebo el món d'una manera diferent a com el percebia llavors. I en el fons, crec que és bo ser cada vegada més objectiu. 

No obstant això, de vegades, des de dins del cotxe, intento mirar els arbres com a éssers que es mouen cap a mi, i faig l'esforç de sorprendre'm.

De fet, tot plegat és molt sorprenent.

.