Per què no soc catòlic?

(Això ho vaig escriure al 2008 també, i ho poso aquí perquè no desaparegui. No sabria dir si penso exactament igual que en aquell moment, però crec que sí.)

Últimament, molta gent m'ha preguntat per què no soc catòlic; gent que en una altra etapa de la meva vida m'han conegut com a tal. Per aquest motiu he escrit algunes de les raons, no pas totes. Les he escrit a raig, sense ordre, conscient que molts dels punts els podria ampliar molt més. Les he escrit sense intenció de convèncer ningú, ans al contrari, amb el secret desig que algú m'expliqui alguna manera de tornar a ser-ho. No hi ha res com la seguretat d'una fe oficial; però tal vegada el risc, la incertesa, el misteri, el vertigen, el dubte... siguin companys de viatge obligatoris per qualsevol que cerqui la veritat, la justícia, l'amor, la pau, l'esperança. No s'ha escrit cap doctrina religiosa que respecti del tot aquests mots que acabo d'escriure i que per programació natural s'intueixen atributs de Déu. Podria resumir l'article dient simplement que no soc catòlic perquè no descobreixo justícia ni veritat en algunes afirmacions fonamentals de la doctrina catòlica, però m'estendré una mica més.

Per què no soc catòlic?

Perquè no crec en el pecat original, ni en la transmissió de la culpa del pecat original de pares a fills (fet que seria ineluctablement injust i impropi de Déu), ni en la necessitat que cap persona mori assassinada i torturada per redimir el món o per aplacar les ires de Déu (necessitat que ens descriuria un Déu monstruós). No crec que a Déu li calgui la tortura ni l'execució de ningú per a ser misericordiós, ni que ho exigeixi, ni que ho desitgi, ni que li agradi.

Perquè per raons antropològiques i filogenètiques no puc acceptar l'existència d'Adan i Eva com a éssers literalment reals, sinó que veig amb claredat que no hi va haver una primera parella Homo sapiens, sinó un grup nombrós que residia a Àfrica i que va aparèixer per evolució. Perquè no crec en l'existència d'un mal espiritual, sinó que entenc el "mal" a l'ésser humà com la pervivència d'uns instints, pulsions o tendències ancestrals que han romàs a la psique humana perquè en algun moment han representat un benefici evolutiu, i que han entrat i entren en contradicció amb la consciència evolucionada empàtica humana.
Perquè no puc atribuir a Déu l'existència d'un infern que no mereixeria ni el pitjor dels éssers. Perquè el pitjor dels pecats humans és infinitament més lleu que la condemna a l'infern, i això aniria contra la justícia a la qual s'apel·la. Perquè orientar la conducta per temor a l'infern no representa cap canvi essencial a la realitat de l'individu humà, ans l'autèntic canvi i l'autèntica conversió esdevenen quan el canvi cap al bé es produeix per convicció i no per terror. El terror no converteix ni educa, ni salva, ni il·lumina, ni recupera ningú. Perquè mirant la natura, com al llibre metafòric que és, observo que res no perdura per sempre, que el mal acaba desapareixent, que cada primavera reneixen les flors, i que el canvi i l'evolució són una constant de l'existència. Perquè la condemna a l'infern d'un sol ésser voldria dir la pervivència eterna del mal, i la derrota eterna del bé. Perquè si algú escull el mal és perquè no veu clarament tota la seva maldat, tot el bé que destrueix i que ignora; i perquè n'hi hauria prou amb aconseguir que aquest ésser hi veiés clar per fer que escollís amb llibertat rebutjar el mal i escollir el bé. Perquè si algú escollís definitivament el mal sense penedir-se'n, plenament conscient del que això implica, ens trobaríem davant d'un problema de disseny, i el dissenyador és Déu. La llibertat només vol escollir el bé, si no ho fa és perquè està equivocada, i si està equivocada no hi veu bé, i si no hi veu bé no hi ha llibertat. Perquè la fe a l'infern aboca a les persones a una crisi existencial que les mou a escollir entre convertir-se en intolerants o viure amargades i atemorides. Perquè la completa comprensió de l'infern elimina del tot la llibertat i la capacitat d'aprenentatge de qui el comprèn; el terror, el risc i la crisi existencial impedeixen que des del moment d'aquesta comprensió, cap acte no estigui condicionat pel terror, i l'esperit i la consciència de la persona deixen de créixer. Un canvi de conducta mogut pel terror implica que la interioritat humana no ha progressat ni un bri malgrat que ho hagi fet la conducta. 

El terror serveix per pasturar i domar les vaques, no pas les persones. Les persones valen més que un camp de blat que avui se sembra, demà se sega i si no és bo es llença al foc. El valor de les persones no rau en la seva utilitat, ni en els seus actes; la seva dignitat resta intacta siguin quins siguin els seus actes, i la seva capacitat de canvi i de progrés no s'acaba mai (fet que no comprenen ni accepten Sant Pau i Sant Joan). Soc incapaç de creure'm la idea d'un Déu que contempla com cada dia es condemnen a l'infern etern milers de persones (segons algunes aparicions i alguns sermons), i que es limita a culpar d'aquest fet a la marxa de la societat allunyada de la religiositat i abocada a la recerca de la felicitat. 

Creure en un Déu així seria tenir un concepte de Déu com d'un ésser irresponsable de l'obra que ell ha creat, fred, mancat d'empatia, insensible al sofriment etern de les consciències que el seu univers genera i que com flocs de neu cauen a les flames i l'odi etern. Seria aquest un Déu que menysprearia els sentiments dels éssers que ha creat, un demiürg. ¿Quin sentit tindria la creació de la Terra i de la humanitat si servís perquè cada dia es condemnessin irremissiblement milers d'éssers (com afirmen algunes aparicions que passa)? ¿Quina mena de Déu seria aquest que posa el destí etern de milers de persones en mans de la feblesa o de l'engany de milers d'altres? Qualsevol humà, quan veu que algú vol suïcidar-se o automutilar-se, li impedeix d'exercir la seva llibertat i no li retorna fins que sap que el desesperat té lucidesa; i tot això es fa per evitar-li mals irreparables. ¿És Déu menys bo que un humà? És menys empàtic? És més insensible? Té menys senderi? ¿Es queda tranquil, potser, deixant els humans sota la influència dels diables, com afirmen un munt d'aparicions i com insinua la doctrina oficial? Si jo cregués en un Déu així, em faria l'efecte que l'existència estaria en mans d'un tirà cruel i boig, i no podria comprendre com jo sent obra seva, no soc tan despietat com ell, i com milers de persones sent obra seva el superen en empatia, caritat, seny, solidaritat, positivitat... Per això no puc creure en un Déu així. I faig servir la intel·ligència, la visió i els raonaments que ell ha permès que existeixin en mi per realitzar aquesta afirmació. 

No renuncio a la recerca de la veritat, simplement em nego a acceptar afirmacions que contemplo clarament allunyades de la veritat, reductores de la perfecció que Déu ha de tenir perquè tot rutlli o perquè la lògica i el bé tinguin algun sentit. Malgrat la bonior d'aparicions, i l'aparent evidència d'algunes, escullo el seny i la serenor per a no convertir-me en un crèdul per por, perquè tal resultat estic convençut que no seria del gust del Déu veritable a qui continuo buscant. No puc acceptar la demonització de la recerca natural de la felicitat que tenen totes les criatures, i que les aparicions condemnen i situen com a causa de condemnació eterna. ¿Qui és que ha posat en nosaltres aquest desig natural de ser feliços i lliures? Crec que s'ha d'harmonitzar aquest desig individual amb el respecte a la vida i a la llibertat dels altres. Crec que sovint, a la vida, ens cal un sacrifici personal per aconseguir que els que ens envolten siguin feliços: fills, pare, germans, amics, companys... Cal donar la vida una i moltes vegades. Però fora d'aquestes restriccions naturals, i de seny, em nego a predicar que la recerca de la felicitat i de la llibertat siguin una influència diabòlica o un mitjà de condemnació. 

Crec que la vida ha estat creada per Déu, mitjançant les lleis naturals de l'evolució; i en conseqüència la bellesa de la vida emana directament de Déu. La llibertat és un do i un regal i ha de ser exercida en la seva mesura justa i adequada. Tot allò que ha generat Déu és bo i natural. Res que vingui de fora del nostre cor no ens pot contaminar. Només els nostres ulls, la nostra ment, la nostra por, la nostra visió distorsionada o afeblida, manipulada o atemorida, ens poden fer mal. La vida ha de ser una lluita constant vers la felicitat global de tots els éssers, vers la pau entre els pobles, vers la justícia social. La manera com l'ésser humà pot estimar Déu, és estimant els éssers humans amb actes i amb fets concrets, amb una lluita sense treva per a destruir les estructures injustes i esclavitzants, i amb una extroversió envers els qui ens envolten perquè mai se sentin sols o oblidats i perquè arribin a la llibertat.
Perquè les úniques evidències aparents de la seguretat de la fe catòlica són algunes aparicions marianes que, per altra banda, entren en contradicció amb els punts que abans he esmentat i que poden tenir una bonior d'explicacions psicològiques, hipnòtiques, mentals... Una vegada vaig veure un il·lusionista que feia desaparèixer davant dels meus ulls mocadors, cartes, i d'altres objectes d'una manera incomprensible, i no per aquest motiu em vaig fer deixeble seu. Una evidència que elabora el discurs d'un Déu injust i tirà, evidencia la seva pròpia falsedat.
Perquè descobreixo en la contemplació de la natura i l'estudi de la ciència una bellesa i una mística de senzillesa i simplicitat que supera amb escreix el tancament de mires del moralisme catòlic, a cops tan poc caritatiu, tan cec, tan xovinista, tan limitat.

Si algú, de bona fe, creu que pensant tot això puc ser encara catòlic, que m'ho expliqui, perquè de gust l'escoltaré, i si em convenç tornaré de gust a la fe que em va educar i que amb encert em va esperonar a cercar el bé i l'amor per damunt de totes les coses. La meva disposició envers el Déu veritable és l'acceptació del que ell sigui, la rectificació de tots els meus errors, el penediment de totes les meves maldats; ara per ara, però, com a humà tinc, l'obligació de cercar la veritat sense por, fent servir els instruments que el Déu que busco m'ha proporcionat: la lògica, la intel·ligència, el sentit de la justícia, el seny, l'amor, la ciència, l'antropologia, la psicologia, la biologia, la filogenètica, la llibertat, el sentit crític, l'obediència a la meva sincera consciència, l'empatia. Tots aquests dons gratuïts, a l'abast de tots els éssers humans, em mouen a no ser crèdul, a no moure'm a ritme del terror, a opinar sense por, amb serenor i tranquil·litat, a no sotmetre'm a cap senyor que se'm pugui morir, a no acceptar cap obediència que no evidenciï el seu compromís amb la veritat contrastada pel mètode científic i avalada per un comportament just en tot moment de la història, a no renunciar a la ciència com a instrument de recerca de la veritat present a la natura, a acceptar la tendència natural i legítima de totes les criatures a una vida cada vegada més feliç per a tots els éssers, a confiar en Déu com a responsable últim de totes les criatures pel fet de ser el seu enginyer, a confiar en Déu com a pare amorós de totes les criatures pel fet d'haver sembrat dins d'elles una espurna del seu amor, del sentit del bé i de la bondat, i de la recerca de la bellesa ètica i estètica. 

Confio en Déu, com a humà que soc, i em sé sol i ignorant de tot, però sé també que existeixo, i que algú m'ha portat a l'existència. Miro enllà de l'univers, i el veig buit, clapat d'estels que viatgen vers l'infinit, curull de formes de vida llunyanes i silencioses que segurament es fan les mateixes preguntes que jo em faig, i torno a confiar en aquest Déu que ha escollit el misteri per a mi; i ara la solitud i el flagell del silenci davant les mateixes preguntes que vaig pronunciar en el primer moment en què em vaig sorprendre d'existir. Les respostes que fins ara m'han estat donades no em són vàlides, perquè han esdevingut respostes humanes, plenes de violència, de venjança, d'orgull, d'imprecisió, de supèrbia, de por.

 Desestimades les respostes pel seu allunyament de la veritat, em torno a quedar amb les preguntes, i la meva veu reverbera per l'univers buit i ple alhora. I accepto la incertesa del misteri com allò que ha de ser, perquè qui m'ha posat aquí sabia que arribaria. I manifesto la intenció de continuar buscant, abraçat a la voluntat ferma de fer el bé sense caure en obediències servils a morals relatives pertanyents a religions que no em responen a les preguntes. No es pot exigir obediència si no s'ofereix una doctrina mancada d'injustícies, contradiccions, i terrors. Amb la voluntat de rectificar qualsevol error que se'm demostri que cometo, amb la intenció de sotmetre'm a qualsevol decisió del Déu veritable quan aquest se'm manifesti com a tal, camino sol per les incerteses de la vida sense més ajut que el d'aquest Déu misteriós que al llarg de tota la meva existència m'ha assistit i que cap religió no ha estat capaç d'atrapar dins la seva doctrina. A ell li demano perdó per tot el meu mal, i li manifesto adhesió incondicional ara i sempre.