L’Abel tenia la pell d’un blanc lletós, i a ple maig anava guarnit com al març. Els palpissos de l’abdomen no li permetien caminar amb agilitat, i feia una expressió de tristor; potser perquè la bossa de plàstic que sostenia amb la mà dreta s’estava quedant sense uns cuquets rosats que pudien a oli d’indústria i a àcid butíric. Amb tretze anys, adorava tant la seva mare, la Gertrudis, que es menjava tot allò que la dona li proporcionava per fer-li més feliç la infantesa. Potser per això, ara mateix, caminava amb malaptesa pel camí que duia a l’establiment rural que havia reservat la seva mare; la qual, esgarrifada en no poder apropar el cotxe fins a la casa, suava els seus cent-vint quilos dins d’un vestit de flors vermelles sobre fons blau.
Arribats a la
tanca del jardí de la masia, feta de troncs d’àlber, hi van
descobrir una bassa plena d’un líquid viscós de color de
xocolata, amb dues figures humanes nues de pèl a pèl, rient com
boges i esquitxant-se fang. L’Abel les mirà amb expressió
d’incredulitat. Després, s’obrí la porta de l’edifici i
aparegué la Jana, amb una cua rossa de trena, un vestit de lli i un
somriure franc.
-Sou la Gertrudis i
l’Abel, oi?
-Sí… Però no sé si és aquí on havíem de
venir -digué la Gertrudis.
-Sí que és aquí, sí. Fa un dia
fantàstic! -exclamà, i les acompanyà al pis de dalt perquè
s’instal·lessin, moment en què la Gertrudis va demanar pel
menú.
-Som al maig; faves amb ceba tendra, de primer.
Mandonguilles vegetals de bleda i pastanaga, banyades amb salsa de
maduixa, de segon. De postres, mató de la casa, amb mel dels nostres
ruscs. Tots els productes, cultivats en aquesta finca!
-Ah, no!
L’Abelet no passarà sense un frànkfurt i unes patates fregides;
ni que siguin de bossa.
-De bossa? Aquí només tenim la “bossa
nova” -va fer la Jana, i es posà a taral·lejar i a ballar.
Les nenes que es
banyaven al fang van pujar enriallades, embolicades amb dues
tovalloles de cotó de grau llarg, tafanejant les peripècies dels
nous inquilins.
-Us heu tret bé la terra? -feu la Jana-.
Si no, us tocarà escombrar! -i es tornà a girar cap a la Gertrudis
i l’Abel -. Cada dia tindreu un menú per llepar-vos els dits!
-exclamà, amb un gest com si es besés les mans -. Instal·leu-vos.
Després, si us ve de gust, podeu fer un bany de fang.
-Ni de
broma! I, quètxup, en teniu?
-Tomàquets naturals. Però no els
posem al menú fins al juliol.
-Saps què? -va fer mirant l’Abel
-. Em sembla que ens hem confós. Molt agraïts, eh… Però ens
n’anem!
La Jana i les seves filles contemplaren amb tristor com tots dos baixaven les escales amb dificultats, i com s’allunyen de la bassa, del llot, dels camps verds, del cel esbandit, i de totes les rialles que haurien pogut deslligar en un espai tan desconnectat de tot.
4 comentaris:
La historia funciona com una petita paràbola sobre com sovint fugim just del que podria salvar-nos, i com la comoditat —o el que en diem comoditat— pot ser la nostra presó més fidel. L’escena final, amb la família marxant d’esquena a la llum, al fang, a les rialles possibles, és d’una tristesa suau però persistent.
Salut
La cuinera nova de la casa de colònies els va fer una salsa de tomata per els macarrons, de la que gaudirien la quitxalla quan vinguessin de la platja. Xup, xup, molta estona, tomata madura, amb sal, ¡i sucre!, com havia après de casa seva, a pages.
Tots van preferir el ketxup i la salsa de tomata, ¡els porcs en vàren dir bé!.
Les pitjors presons són les que ens construïm nosaltres mateixos; per moltes raons, una d'elles és que són les més difícils de detectar.
Quina llàstima! Tan bona que devia ser la salsa de la cuinera! La vida ens ofereix un paradís al costat de casa, i ens esgargamellem per obtenir un succedani a milers de quilòmetres. Aquí passaria el mateix en el camp gastronòmic.
Publica un comentari a l'entrada