Ens despertem a les 8:30 i observem que tenim un missatge d’àudio del Mohamed. No entenem el que ens diu, perquè parla en Amazic. Després de l’àudio, ens deixa un nom i un número de telèfon. Deduïm que no deu poder ajudar-nos, i que el número de telèfon deu ser d’algú que ens farà el servei en el seu nom.
Més tard, durant l’esmorzar, li ensenyarem el missatge a l’Amine, i ens el traduirà. De moment, acabem de despertar tota la tropa, ens dutxem, ens vestim, i fem unes quantes fotografies d'aquest lloc tan especial on estem.
L’arquitectura del riad és diferent a tot el que coneixem. La decoració és d’inspiració àrab, però amb elements bohemis curiosos, com quadres on el nu femení hi és molt present, fotografies immenses de nus, una petita biblioteca en uns prestatges excavats dins la mateixa paret del riad on descobrim llibres eròtics de Henry Miller, un enrajolat a terra força antic i sense reformar.
A les rajoles del terra del balcó que dona al patí interior del riad, descobreixo un error en la seqüència de la sanefa. Aquest balcó interior dona tota la volta al buit que cau sobre el pati interior, típic de tots els riads, i té, a la part inferior de la paret, rajoles verticals decorades amb formes de margarides i figures geomètriques.
L’enrajolat del terra de l’interior de l’habitació forma línies d’hexàgons, blanques i negres successivament. Al sostre de les habitacions, hi ha bigues de fusta, i és molt alt. Les parets són blanques, amb alguns miralls immensos emmarcats en llistons treballats, i una xemeneia amb totxanes de color saur; també baguls de fusta de tuia entapissats amb motius àrabs, sofàs i butaques de la mateixa línia que el bagul, i coixins.
Ens fixem en uns quadres estranys, que semblen fets per un nen, però que tots ells guarden una lògica una mica naïf, i força simbòlica, (d’aquí a uns dies descobrirem qui és el pintor que els ha creat, i la seva història). Arreu hi ha catifes, cortinatges artesanals, tapissos a les parets, peces de metall, escultures… Tot guarda una línia amaziga, tot és harmònic; fins i tot la línia de les aixetes de la cambra de bany.
Repasso, després, les fotos que vaig fer ahir, i em fixo en uns cartells immensos que hi havia al soc, amb escrits amb lletres àrabs de color vermell força grans. Fent servir una aplicació determinada, la Merche aconsegueix traduir-les, i veiem que són felicitacions al rei del Marroc, Mohamed VI, amb motiu de la celebració de la Festa del Tron. La festa del tron se celebra cada trenta de juliol, i és un dia festiu al país. Aquest dia, el rei fa un discurs, i repassa els avenços socioeconòmics i la millora de les infraestructures.
Pugem al terrat a on ens tenen preparat un esmorzar tradicional similar al d’ahir. El terrat és un espai fascinant i no ens hi acabem mai d’acostumar; et sents envoltat de mar i de vent; i el mar continua tan esverat com ahir. El Sol ho il·lumina tot amb una lluminositat que fa impossible no estar content. Camino per la barana de pedra que limita l'espai i observo el terrat veí; una balconada que envolta un espai buit interior que s’enfonsa fins a dos pisos més avall; tot és ple de gàbies d’ocells de tota mena i està bastant descuidat. Un gat, enfilat en una de les gàbies, intenta ficar la pota entre els barrots, i el colom que hi ha dins de la gàbia crida embogit.
Torno a la taula de l’esmorzar i veig que la Merche està parlant amb l’Amine, al qual se li escapa un somriure. La Merche em diu que l’Amine acaba d’escoltar l’àudio del Mohamed i que l’home s’ha confós, que no estava dirigit a nosaltres, per tant, continua el pla d’avui tal com el teníem organitzat. Tenim fins a les 13:00 per passejar abans el Mohamed no ens reculli per anar a conèixer els pobles del sud. Mentrestant, decidim visitar l’Essaouira exterior a la medina; aprofitarem per buscar un supermercat.
Fora de la Medina, és a dir, enllà de les muralles, ens trobem una ciutat petita i senzilla, amb un trànsit de cotxes caòtic, façanes que sovint fa l’efecte que estan per reformar, encara que no sempre és així. Els habitatges són baixos, d’una sola planta, a tot estirar, dues. Els rètols dels hospitals, o dels edificis institucionals, per la seva simplicitat estilística i de materials fan entreveure l’austeritat del país. La pobresa dels edificis es fa molt evident.
El biaix cultural es percep a la indumentària de les persones amb qui ens anem trobant: nicabs, xadors, túniques (molts homes). També ens trobem amb persones en molt males condicions: gent mal vestida, bruta, malalta, persones amb discapacitats que demanen almoïna… Ens preguntem com deuen ser les atencions socials a les persones amb capacitats diverses al Marroc.
Els vehicles que circulen són els que hi havia fa quaranta anys a Catalunya; de fet, molts potser tenen quaranta anys. El trànsit és molt dens i poc fet per al vianant; el vianant sembla com una molèstia urbana, i els vehicles tenen tota la prioritat. La gent que ens trobem, però, és molt amable, i la percebem molt encuriosida en veure el nostre aspecte. Sovint, ens adonem que ens ajuden a esbrinar per on s’ha de travessar un carrer sense que nosaltres els hàgim demanat l’ajuda. Ens veuen un xic perduts, i els surt de natural ajudar-nos.
Hi ha força botigues on venen una mica de tot. El Google Maps ens assenyala un supermercat a uns vint minuts caminant, i això ens permet conèixer la quotidianitat del lloc més enllà del nucli mes turístic i tradicional.
Arribem al supermercat; és molt petit, i el fet és que hi ha molts productes, però molt poques mostres de cadascun. Ens agrada trobar marques diferents de les de Catalunya; ens aporten qualitats noves. El supermercat, en el fons, té un aspecte antic; vindria a ser com aquells primers supermercats de poble a l’època en què van sorgir els primers súpers. No semblen complir una normativa específica, ni estètica ni funcional. Dins del supermercat, a banda de nosaltres, tothom vesteix la roba tradicional de la terra; no hi ha turistes. Remenem la secció de les cremes i veiem que no podem comprar protector solar perquè el més semblant que hi trobem és bronzejador i crema hidratant. La senyora del supermercat, quan li preguntem si té protector per al sol, gesticulant ens assenyala una parafarmàcia a l’altra banda de l’avinguda. Hi fem cap.
El noi que gestiona la farmàcia s’emociona quan s’assabenta que som de Catalunya, i ens comença a parlar del Barça, de Messi; acaba somrient molt. Li comprem el protector i sortim. Comencem a caminar de nou cap a la Medina. Durant el trajecte passem per “La Morgue”, suposem que és un tanatori, i ens fa una certa gràcia que el rètol l’anomeni així.
Un cop som a la medina, ens tornem a trobar la Cristina, la companya del vol endarrerit; torna a anar sola, perquè la seva filla s’ha quedat a l’apartament. Xerrem sobre els llocs que hem visitat, i li expliquem que a les 13:00 ens porten d’excursió cap al sud. Ens diu que ho trobarem interessant, i ens aconsella, quan puguem, caminar per la platja d’Essaouira, també cap al sud, perquè els paisatges són preciosos.
A les 12:30, poso en pràctica els meus aprenentatges en l’art del regateig, i aconsegueixo comprar-me una jaqueta bereber per 20 euros. Realment, la necessitava, perquè fora del sol de ple migdia, la temperatura és justeta i s’agraeix una mica d’ajut tèxtil. La resta de la família compren dessuadores, però jo prefereixo endur-me un disseny més propi del lloc, que alhora pugui fer servir quan torni a Terrassa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada