El famós Virus de la Policia. Com sortir-se'n? El famoso virus de la policia. Como eliminarlo? Police Virus. How can we destroy it?

.

Corre per la xarxa el famós virus de la “policia”. De vegades passa que algú, tranquilament, està navegant per qualsevol web, o bé es descarrega un fitxer de word que algú li ha passat, o potser obre el hotmail, i de cop i volta se li obre una finestra similar a la imatge que podeu veure aquí més amunt, se li engega la càmera web, i se li bloqueja l'ordinador de manera que no pot engegar cap altre programa, ni antivirus, ni res de res. Llavors, amb les cames tremoloses, comença a llegir que la policia l'ha identificat com un infractor de la llei, delinqüent sexual, lladre de drets de còpia, terrorista virtual, etc. També li diuen que pel fet de ser la primera vegada que l'enxampen, tindran pietat, i li deixaran pagar una multa de 100 euros. Això sí, el pagament s'ha d'efectuar en menys de 48 hores; si no es realitza aquest pagament, el procés judicial continuarà i bla, bla, bla...

Com que a mi em va passar, i vaig estar una bona estona investigant la manera de desbloquejar l'ordinador, us explico com ho vaig aconseguir per si us passa a vosaltres:

1^er Apagueu l'ordinador mantenint el botó d'engegada premut més de 4 o 5 segons.

2º Engegueu l'ordinador en “Mode segur però amb accés a les xarxes”. Això ho aconseguireu prement la tecla f8 en el moment en que està arrencant l'ordinador. 

Us sortiran tres opcions:

Obrir en mode segur

Obrir en mode segur però amb accés a la xarxa

Obrir normal.

Trieu la segona opció: obrir en mode segur però amb accés a la xarxa.

Amb aquesta segona opció, l'ordinador us funcionarà només amb els programes més bàsics, dels quals se sap segur (normalment) que no tenen el virus, i al mateix temps us permetrà l'accés a internet.

3er Obriu un navegador i descarregueu-vos el programa "Malwarebytes Anti-Malware" en la seva opció gratuïta (Busqueu-lo per google)

4rt Demaneu-li a aquest programa que us faci un “Anàlisi ràpid”, i us trobarà els troians. A mi me'n va trobar tres.

5è Demaneu-li que us elimini els troians.

6è Reinicieu l'ordinador.

I arreglat! 
Almenys, a mi així se'm va arreglar. 
Si no us funciona (pot passar perquè els virus evolucionen) demaneu ajuda a algú que en sàpiga més que jo. 

.

.

.

Els formularis

Avui parlaré d'un tema estrany, però que té la seva importància: els formularis. 

Els formularis atorguen fredor i llunyania a les relacions entre les persones i les institucions. Són entercs, inflexibles, necessiten ser rectificats i esmenats un munt de vegades, perquè fracassen quan intenten convertir en generals unes pautes que són normalment diferents per a cada situació.

El pitjor dels efectes que produeixen és l'alentiment dels processos. Si un dia les còpies dels formularis s'esgoten, cal imprimir-ne; llavors potser ens adonem que s'ha acabat la tinta de la impressora o que no hi ha connexió a internet i necessitem descarregar-nos el formulari de la web corporativa on el tenim allotjat. Un cop aconseguim el formulari, i tatxem aquells apartats que ens demanen unes dades que no s'adiuen al cas particular que necessitem, el formulari ha de passar per totes les mans que el protocol estableix, i ha de tornar en forma de resposta segellada, signada i certificada al cap d'uns dies tal com mana l'excel·lència dels processos; d'això, estrictament, no en té la culpa el formulari; si fos una carta personalitzada també hauria de passar el mateix via crucis.

De vegades, els amants dels formularis no els estimen perquè impliquin una millora en la gestió, sinó perquè fer servir els formularis deslliga una sensació especial de pertinença a una realitat més gran i més poderosa; com un estat. Els formularis són l'uniforme de la comunicació; un uniforme farragós com una armadura; això sí, brillant i polida. Armadura que, però, pesa molt i alenteix els moviments de qui la du, a banda de negar-nos, als qui ens topem amb l'armadura, la proximitat de l'humà que hi ha a dins. 

Els formularis redueixen la comunicació a unes demandes limitades, sense matisos, sense creativitat, sense possibilitat d'explicar-se; en conseqüència disminueixen la riquesa comunicativa. Són imatge i esnobisme purs.

És un error intentar emular la grandesa dels grans amb l'estratègia d'imitar els seus tics nerviosos i la seva estètica. La grandesa, si ho és, és gran pel seu interior i no pas pel seu vestit. No som l'aparença que semblem. Mai no serem grans pel fet d'imitar la imatge dels grans. Hem de ser grans pel fet de ser capaços de fer arribar l'excel·lència al tracte personal amb cada individu. No hi ha excel·lència sense humanitat. No hi ha excel·lència sense un tracte individualitzat, original, creatiu, proper... L'excel·lència no és l'uniforme, és el servei sincer i real a les persones.

Algun dia, les grans corporacions descobriran que és més autèntic que els mitjans materials de comunicació treballin persona a persona, sense generalitzacions; que siguin únics en el fons i en la forma per a cadascuna de les relacions. I a més de ser més autèntic, és més pràctic; perquè en escriure un missatge únic per a cada relació, no es podran acabar les còpies dels formularis, ni quedarà antiquat cap escut, ni farem papers en nom de la imatge... els farem només per a guanyar proximitat i relació personal. I cadascun dels responsables d'establir la comunicació, podrà crear el seu propi model, que s'ajustarà a cada cas.

Potser el tema dels formularis és una ximpleria, però la suma de molts petits detalls construeix l'ànima de qualsevol l'imperi.

No som nostres. Pertanyem a la natura.

Nebulosa de l'Hèlix o Ull de Déu. Les nebuloses són boires de gas que hi ha entre les estrelles. La lògica que governa les relacions entre les ones i les partícules és la causa invisible de la bellesa; i al meu parer una de les veus de déu.

Avui he llegit el capítol del llibre "Jesucrist 2.0" de Francesc Torralba que du per nom "És una renúncia a pensar?". I val a dir que potser és un dels capítols a on més matisos diferencials trobo respecte la meva fe. Un dia parlaré també d'aquells capítols amb els quals coincideixo plenament.

“Creure contradiu les conclusions de la raó?”, pregunta Torralba. Al meu parer, creure segons què contradiu les conclusions de la raó. La lògica és present a tots els fenòmens de la natura. De l'ordre que s'abstrau dels fenòmens naturals, en deduïm les lleis de la lògica, que probablement siguin una sola llei, la qual s'expressa de maneres diferents segons les circumstàncies. Com que no ho percebem tot, ens apareixen diverses lleis, quan en realitat probablement només n'hi hagi una.

Si Déu existeix, la lògica és un petit reflex de la paraula de déu. La meva opinió és que l'única revelació divina, a banda de la bellesa de la natura, és la lògica; tot i que en realitat bellesa i lògica són el mateix. La bellesa és l'efecte que es produeix al nostre interior quan contemplem el govern de la lògica a la natura; aquesta contemplació, sovint, és inconscient, ens quedem amb l'efecte i prou.

Penso que, a la fe catòlica i cristiana, li sobre doctrines i teologies. El contingut de la fe que va predicar Jesús és molt més reduït; i fins i tot essent reduït, el mateix Jesús ja va dir massa (jo ho puc dir perquè segons la meva opinió, Jesús només fou un home, i com a home no era perfecte). Quan enduts pel que sigui, arribem un punt més enllà d'allò que sabem segur, ens equivoquem. L'essència de la fe, de la fe en alguna realitat anomenada déu, és molt reduïda. Si intentem descriure déu, o la seva suposada doctrina, l'espifiem. Escriuré l'essència de la fe al final d'aquest post; tot allò que passa d'aquesta essència, erra. L'aparent característica de “no racionalitat” de gran part de la doctrina (i de la teologia) cristiana, que reconeix Francesc Torralba, es té, com a causa, a sí mateixa, ja que aquesta gran part de doctrina (i teologia) cristiana no racional no és cristiana, és a dir no fou predicada per Jesús, sinó afegida al llarg dels segles posteriors pels que varen intentar raonar a partir dels dogmes (la racionalitat dels quals no es discutia).

“La fe no és mai la conclusió lògica d'una meditació sobre el sentit de l'existència o el misteri de la realitat” diu Torralba; i jo penso que certament la fe catòlica no ho és, però la fe en una realitat anomenada déu, sense entrar en més detalls, per alguns de nosaltres sí que es pot arribar a presentar com una evidència que brolla de la contemplació de la lògica i de la bellesa de la natura, a la qual percebem i la qual sabem que existeix.

“Confiant en les forces d'un mateix, no s'arriba a la fe”, diu Francesc Torralba. Jo diria que en realitat no existeixen les forces d'un mateix. Res és nostre. Les anomenades “forces d'un mateix” no són estrictament d'un mateix; han estat rebudes de la natura. Cadascun de nosaltres som un regal per a nosaltres mateixos, rebut de la natura. No som nostres; pertanyem a la natura. Confiar, doncs, en les anomenades “forces d'un mateix” no és una actitud de supèrbia perquè en realitat estem confiant en un do, o força, que no ens pertany, que no és nostre, i que tenim l'obligació natural de fer servir. La natura, a través de la selecció natural, ens ha donat unes capacitats (algunes conegudes i d'altres desconegudes encara) que hem de fer servir i en les quals hem de confiar. Tot el que fem, i tot el que podem, prové dels dons i de les capacitats naturals rebudes. Fora de la natura, res no actua. I això no és humiliar l'existència a la matèria, perquè la natura és molt; molt més del que veiem i del que entenem avui dia. La natura és una de les veus de déu; de les altres veus de déu no en sabem res, ni tan sols les podem imaginar, perquè no són aquí.

Diu Torralba referint-se al procés de creure: “Cal que es produeixi o que passi alguna cosa: ser tocat per déu i la seva paraula”. La meva opinió és que és difícil no trobar déu en una natura que és el seu reflex, la seva veu, el seu batec, el seu alè. Rere la forma de la natura, hi ha déu. És impossible no ser constantment tocat per déu si partim del fet que nosaltres formem part d'aquesta natura. I tot això passa sense que succeeixi res sobrenatural.

A alguns l'experiència ens porta espontàniament a la fe. I, de fet, per alguns, l'experiència de la natura, i de les persones, és l'únic que ens porta a la fe; però no a la catòlica, ni a la cristiana tradicional. I aquesta experiència que ens du a la fe no és una experiència abassegadora, sinó l'experiència de cada instant, la quotidiana: cada mirada, cada gest d'un rostre, cada feblesa en un germà petit, cada llàgrima, cada somriure, cada posta, cada pluja... A poc a poc, sense lluors ni eufòries, la fe es presenta com una onada lenta que besa sense neguit la sorra d'una cala, la conseqüència d'una força còsmica creadora de tota la bellesa. En aquestes circumstàncies “no creure” se'm fa impossible

Si la fe catòlica no és una doctrina (com diu Torralba que no és) què hi fa la doctrina dins la fe catòlica?

Si la fe catòlica no és una doctrina, ¿per què no es reconeix la meva fe dins l'església quan manifesto que no em crec cap doctrina?

¿Si la fe catòlica no és una doctrina, per què se m'anomena heretge quan proclamo que no em crec ni un bri de la teologia ni dels dogmes que la teologia intenta quadrar?

El problema de la fe catòlica és l'excés de mots i la manca de contemplació. L'excés de mots és conseqüència de la supèrbia i de l'instint tribal de les primeres esglésies. En canvi, la contemplació de la lògica i de la bellesa de la natura condueix a l'amor i a la felicitat.

“La fe exigeix confiança en el mestre i l'acceptació prèvia d'uns esquemes culturals en els quals situar-se”, diu Torralba. Jo penso que la fe exigeix “mirar” i no témer la lògica que amara la natura i els seus fenòmens. Aquesta lògica esdevé la raó invisible de la bellesa; els matemàtics ho saben. La gran mancança de les persones que dirigeixen, i que han dirigit, majoritàriament les grans religions és el seu habitual analfabetisme científic (a excepció d'alguns casos de vegades notables i d'altres inaudits). La manca de formació matemàtica, científica, racional... ha conduït la fe de les principals religions vers les valls fosques de la intolerància, la fantasia imposada, les pulsions ancestrals convertides en justícia divina, i altres irracionalitats més o menys greus.

I ara el que he promès al principi del post; l'essència del contingut de la fe de Jesús:

“Veniu, beneïts del meu pare, rebeu en herència el regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vàreu vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.”

Enterreu la disciplina al cementiri de les eines rovellades

El sofriment infantil, en línies generals, no produeix adults més forts ni més resistents, sinó tot el contrari. Opino que el patiment a les edats de la infantesa és la causa principal dels desequilibris psicològics, emocionals, socials... que es pateixen a les edats adultes. Ments ferides, febles, malaltisses, insegures, infelices, obtuses, violentes, asocials... es forgen amb les angoixes i els rosecs infantils. I tot això sense arribar al cas extrem de la patologia. Les nostres mancances psicològiques lleus, els nostres punts foscos, allò que sabem que no funciona del tot, tenen com a causa directa o indirecta, o com a caldo de cultiu, el patiment i el malestar de la infantesa.

Aconseguiu per damunt de tot, i sense renunciar a la tasca d'educar, una infantesa feliç per als vostres fills; estareu construint els fonaments d'una edat adulta mentalment sana i feliç. Defugiu el perfeccionisme, la crítica constant, la recriminació continuada... És preferible que els nens duguin la roba bruta per haver jugat que no pas anar nets perquè senten terror del que els seus pares els puguin dir si s'embruten. Procureu-los bassals, capgrossos, fang, pedres i la possibilitat de caminar pel bosc per a mirar bestioles. Ensenyeu-los a estimar la pluja i el gust de mullar-se sota dels ràfecs. Valoreu la higiene, però no la convertiu en una divinitat. Lluiteu perquè se sentin lliures i perquè riguin molt. Preocupeu-vos si no els veieu contents, i feu-los veure que passi el que passi sempre tindran al seu voltant més bellesa i més amor que no pas dolor i sofriment. Perdeu el temps amb ells i ensenyeu-los a perdre el temps. Ensenyeu-los a mirar. Ensenyeu-los a sentir passió per la vida i per tot el que la vida té de bo. Enterreu la disciplina al cementiri de les eines rovellades i substituïu-la per l'amor a la feina ben feta i al gust de veure la bellesa de les accions correctes i ordenades. Feu-los veure que els càstigs no tenen sentit, i que el que els ha de moure a fer les coses bé és l'amor i les ganes de fer les coses bé. Una infantesa feliç val més que qualsevol objectiu cultural, esportiu, artístic, acadèmic... La felicitat dels infants és la garantia del futur de la humanitat.     

Elogi de la lentitud

El pensament racional humà, quan treballa amb lentitud, serenor i il·lusió, pot arribar a cotes d'elevada excel·lència. La pressa ens converteix en la pitjor de les màquines. Fins i tot aquells que presumeixen de treballar de pressa i bé, arriba un dia que s'estavellen de la pitjor de les maneres a causa d'aquesta mateixa pressa de la qual presumeixen. Carl Sagan ho va dir: "pensem bé, però no pensem ràpid". Som el fruit d'una natura que segueix uns cicles extremadament lents, sense cap pressa ni improvisació, i que arriba a expressions de bellesa única i insuperable.

Si algú s'entesta a no deixar-nos pensar a poc a poc, que s'aparti, perquè volem fer les coses bé; i si té pressa que s'hi posi fulles o que busqui més pensadors per a repartir la feina. Vivim una vegada, i si correm, no vivim. Amb presses, no podem treballar bé; i si no podem treballar bé, no vivim bé. Com més correm per fer la feina, pitjor surt i més feina se'ns genera. No permeteu mai a ningú que us llevi la vida. Doneu la vida, si cal, però si decidiu viure-la, viviu-la sense pressa; que és el mateix que dir “viviu-la”. La pressa genera males explicacions de les tasques, mediocritat humana, rutina i endarreriment. Acceptar la tirania de la pressa implica quedar-hi atrapat. Sigueu lliures. L'autèntica excel·lència necessita lentitud. 

Poder ser.

Farem un referèndum, perquè el poble ha de parlar. Cap llei que negui la possibilitat a l'exercici democràtic d'una consulta d'opinió als ciutadans pot ser considerada una llei vàlida o legítima. Per damunt del dret particular dels estats, hi ha el dret natural, inscrit al cor de les persones i a la consciència de la humanitat. Cap llei que violenti aquest cor o aquesta consciència podrà ser mai una llei vàlida. Cap imposició legal que empari prohibicions contraries al dret natural dels pobles i de les persones podrà ser considerada mai una llei vàlida.

Si l'estat ens impedeix per la força de les armes exercir el dret natural d'opinar com a poble, acudirem a Europa; si Europa no ens empara aquest dret, demanarem ajuda al món. Farem veure a la humanitat que silenciar la veu d'un dels seus pobles és el mateix que silenciar la veu de la humanitat sencera. Si un estat té por de la veu d'un dels seus pobles, és perquè sap que aquest poble no li pertany, i li vol silenciar el clam.

Cap fita, però, no s'assoleix sense patiment. Cal saber suportar el sofriment i la injustícia. Difícilment un poble serà lliure, sense que els seus líders siguin alguna vegada empresonats, i en ocasions executats; avui commemorem l'assassinat de Lluís Companys, a mans dels enemics de Catalunya, que són els enemics de tots els pobles i persones del món. Difícilment un país podrà ser, si no és capaç d'exercir una lluita no violenta que li demostri, al fort, que per damunt del poder dels tancs i dels avions de guerra, hi ha la força de les conviccions, l'amor a la pàtria i a la llibertat, i l'absolut convenciment d'arribar fins al final. Ens podran enviar els tancs, els soldats, els canons... fins i tot així continuarem proclamant la nostra voluntat de ser lliures. I si ens impedeixen per la força exercir el dret a decidir allò que volem ser, el món comprendrà qui és el tirà i qui és l'esclau; qui és l'opressor i qui és l'oprimit... i continuarem lluitant amb la força de la pau i de la democràcia, sense retrets; i a l'últim, guanyarem. Ens podran humiliar, menysprear, torturar, executar... però arribarem fins al final, i de la nostra boca no sortirà cap retret, cap insult, cap injúria; només un mot... un sol mot; llibertat.

La nostra lluita no serà una lluita contra Espanya. Perquè Espanya mai no existirà de debò mentre els seus pobles no puguin decidir lliurement formar-ne part. Volem que Espanya pugui ser i que mai ningú no pugui dir que les seves terres són esclaves. Negar un referèndum a cadascun dels pobles d'Espanya significa silenciar la veu de cadascun dels seus pobles.

I espero que quan Catalunya aconsegueixi ser independent, Espanya prosperi, amb èxit i felicitat per a tots els seus habitants; que hi hagi bon veïnatge, respecte i col·laboració. Desitjo tot el bé possible als que han pretès espanyolitzar-nos. Desitjo tota la sort del món, el millor dels èxits econòmics i polítics, als que deixaran d'ingressar 15000 milions d'euros anuals; als que un dia van obligar a veure's un vas d'oli a algú altre perquè el van sentir parlar en català, els desitjo tota la pau del món, a ells i als seus descendents. A tots els que han intentat esborrar del mapa la cultura catalana, als que han combatut el seu dret a governar-se, als que s'han rigut de les diferències ibèriques, als que confonen diferència o separació amb supèrbia, els desitjo de tot cor una vida feliç; a ells i als seus familiars. La independència de Catalunya no és contra ningú. Si estimes una cosa, deixa-la lliure; si és teva, tornarà a tu; si no torna a tu es perquè mai no ha estat teva. 

Als ciutadans de Catalunya, ens ha arribat l'hora de la llibertat; però l'hora de la llibertat és necessàriament l'hora de la generositat, l'hora d'estar disposats a perdre-ho tot, si cal, per a construir el fonament d'un futur millor per als nostres fills. Volem per als nostres fills l'oportunitat de poder créixer en una terra lliure, a on la identitat catalana no sigui humiliada un dia sí i l'altre també; on el poble pugui decidir el seu govern sense imposicions externes, silencis imposats, ocupacions militars i menyspreus constants. 

Hem arribat de totes bandes; tenim la sang de totes les terres del món per a construir la llibertat d'un país ensulsiat desenes de vegades per la força de les armes. Som un soldat al qui un dia van robar les armes mentre escrivia un poema d'amor a la seva estimada. Som algú que ha nascut lluny, molt lluny, però que cada dia sua sota d'aquest cel, i estima enmig d'aquest paisatge; algú que un dia es morirà i s'acabarà fonent amb aquesta terra nostra. Som perquè volem ser; i perquè no volem que ningú, fora de nosaltres mateixos, ens imposi allò que hem de ser. Estem disposats a no descansar fins que aconseguim allò que mereixen tots els pobles del món: poder ser, senzillament poder ser.

72 anys d'un assassinat que encara està considerat pel poder com a "legal".

El primer capítol d'aquest relat fou escrit el 23 de gener de 2006 al web de relatsencatala.cat. El segon capítol fou escrit el 26 d'octubre de 2005, al mateix web. De primeres eren dos relats independents que explicaven dos episodis de la vida de Lluís Companys; el capítol I en clau de ciència ficció. 

Els he modificat per adaptar-los als esdeveniments succeïts del 2006 ençà. Els publico avui que fa 72 anys de l'assassinat legal de Lluís Companys. 

És curiós, l'assassinat de Companys encara està considerat legal pels poders espanyols, en canvi un referèndum per preguntar als catalans si volen ser independents és il·legal.

I

La Baule, 6 d'agost de 1940

-President...!

Els seus ulls se'm clavaren.

-Qui sou? -li vaig reconèixer el dolç accent d'Agramunt.

-Podem parlar?

Vaig explicar-li-ho tot. Vaig revelar-li intimitats que ningú d'aquell temps no podia saber. Vaig mostrar-li el llibre d'en Benet "Exili i mort del president Companys". Vàrem llegir-lo junts. 

Em preguntà per Catalunya. Li vaig descriure el franquisme, la transició, el retorn d'en Tarradellas, el pujolisme, l'ascensió d'en Maragall, el debat del nou estatut, en Montilla, en Mas, la manifestació de l'onze de setembre del 2012, el procés d'independència...

Vaig recitar-li, meticulós, la classe que cada any repeteixo als meus alumnes d'història contemporània. 

M'escoltava extasiat.

-Si mentiu, teniu una imaginació prodigiosa. Però...què espereu? Per què heu vingut?

-Per salvar-lo...!

-¿I què en traurà, Catalunya, d'això...? 

Vam estar discutint què fer, fins a les tres de la matinada del tretze d'agost de mil nou cents quaranta. No hi havia manera. S'entestava en la idea que la història no s'ha d'alterar, en la decisió de respectar el sentit natural dels esdeveniments.

-Us deixareu atrapar?

Em mirà amb tristor mentre devorava una cigarreta.

-Si el que m'heu dit és cert... moriré feliç, conscient que en Lluïset sobreviurà, i que Catalunya eixirà.

Vaig demanar-li un últim favor, i acceptà. 

Escriví al President. 

Vaig clissar l'última línia:

"Cal tornar a lluitar, cal tornar a morir, cal tornar a vèncer...!"

-Doni una forta abraçada a la Catalunya dels meus néts. -m'estrenyé les mans.

Vaig alenar l'aire de la nit; semblava impossible que un indret tant pintoresc com La Baule esdevingués un escenari tan cruel.

II

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940.

No dormiré.

Tot el que em queda és vida.

Fa una hora i mitja que la Ramona ha marxat. 

Li he donat les galetes que em sobraven, i una poma. 

No sabia què dir-li perquè estigués tranquil·la, i "donar" ens fa sentir el valor infinit dels instants. 

Vaig on tothom va, i per uns ideals tan bells... que mai no ho hauria pogut imaginar. 

Sé que en Lluïset està bé; això m'omple de pau. La felicitat és tan elàstica com la credulitat.

Assaboreixo aquesta xocolata d'Agramunt, tan melosa, i em retornen imatges tendres de El Terrós, quan cercava ous d'orenetes damunt la teulada. Tant de bo recordéssim sempre que tots hem estat nens; que aquell qui tenim davant, un dia, fou un nen o una nena, i que, malgrat la maduresa, d'alguna manera l'infant sobreviu... 

Xarrupo el conyac i tracto de pensar només en la perfecció del seu gust. Arrenco l'etiqueta de l'ampolla i hi dibuixo la signatura d'un ésser petit i afortunat. 

Que se la quedi el governador, en agraïment a tants favors; i al capità, que tant ha sofert, els botons de puny d'or. 

El temps avança inexorable. 

Enmig d'una emoció asserenada, no puc evitar la tristor que em punxa amb crueltat, cada vegada que m'adono que no he estat capaç de fer més, que no he aconseguit alleugerir els sofriments del poble.

Em pregunto que passarà amb aquesta pobra Catalunya...! 

Sento passes. 

Ja venen. 

Són les sis i vint. 

Cor meu no t'acceleris, que no tinc por... 

Per Catalunya...!

Sant Joan de Toran

Al 1938, quan van arribar els franquistes, la totalitat de la població de Sant Joan van fugir a França, que es troba a un quilòmetre. Als anys 80 es va començar a reconstruir i a repoblar com a segones residències. Els habitatges són les edificacions típiques araneses. És un llogarret tranquil, situat en una vall intensament verda, plena de saltants d'aigua; un paisatge que verola amb la tardor i que flaira a herbes de tota mena. 

Canejan

A 960 metres d'alçada, ran d'un penya-segat, amb uns cent habitants, apareix Canejan, que fa dos mil anys era un campament romà des d'on es divisava tota la vall.

A finals de la dècada dels noranta, algú em va dir que estava considerat el poble més bell de Catalunya. I haig de reconèixer que certament és bell. Si és el més bell ,o no, ja qüestió de gustos. L'entorn, sens dubte, és immillorable. 

No podem convertir la llibertat en marbre. Comentaris al llibre de Francesc Torralba "Jesucrist 2.0"

La natura, amb tota la seva bellesa, exerceix i esperona una violència implacable que al capdavall ha contribuït a la nostra aparició, a l'existència de l'amor que pot sortir de nosaltres, i al goig de formar part d'un tot indescriptible.

.

.

Continuo amb la lectura del llibre Jesucrist 2.0 de Francesc Torralba, que vaig comentar en aquest post:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2012/06/jesucrist-20-de-francesc-torralba.html

 i en vull destacar l'explicació del que, per a ell, és el programa ètic del cristianisme:

Estimar el proïsme, sortir de la bombolla de l'ego per incloure l'altre, perdonar incondicionalment els traidors, estimar els enemics, escoltar i obeir la crida del mestre i tractar com a germà en l'existència qualsevol ésser humà, siguin quins siguin la seva condició i el seu origen: heus aquí un programa ètic difícil, entusiasmant, però ple d'esculls.

I reconec, honestament, que m'agradaria que aquest programa fos també el meu, que el puc subscriure; a excepció, potser, d'escoltar i obeir la crida del mestre, que potser implica un caire més de seguiment doctrinal  catòlic, que ara per ara no comparteixo. Pel que fa a la resta, però, entenc i crec que aquest ideal podria ser vàlid per a qualsevol persona humana, fins i tot per a qualsevol consciència de l'univers. Tot i que, internament, percebo una tendència natural al cosmos que, al llarg de milers d'anys, ha esperonat la lluita violenta entre les espècies; lluita que ha provocat, al costat de la mutació i d'una bonior de factors més, l'aparició de la nostra espècie Homo sapiens. Descobreixo, per tant, una aparent contradicció entre la necessitat ètica de tota consciència i els instruments violents gràcies als quals ha aparegut aquesta mateixa consciència. Segles i segles de guerres són la conseqüència de la tendència natural a la lluita de les espècies, i a la lluita entre les tribus humanes; tendència que no s'ha inventat l'ésser humà sinó que està imprès a la natura des de l'inici de la vida; aquest mal, que duem a la sang, no l'ha inventat l'ésser humà. Accepto, però, que el caràcter temporal i finit del “mal” tregui ferro a la qüestió, i que l'ètica sigui vàlida un cop hàgim assolit la consciència superior. L'hem assolit ja?

Després el Francesc afirma que les ètiques de mínims no garanteixen ni la felicitat ni el goig d'existir, i que calen ètiques de màxims. Suposo que quan parla d'ètica de mínims es refereix a aquells principis ètics mínims que tothom ha de complir per a poder viure en harmonia dins d'una societat diversa. Jo li diria que, en realitat, (i crec que ell estaria d'acord amb mi) no hauríem d'acceptar l'ètica en la seva vessant de camí que mena a la felicitat, sinó que més aviat l'ètica en si mateixa és ja un valor, una finalitat, i que cal cercar aquest valor sense especular si el seu acompliment ens proporciona o no felicitat; en tot cas, el que ens ha de moure a l'ètica és la recerca de la felicitat dels que ens envolten. No nego que aquesta recerca produeixi dins d'un mateix una pau profunda, però això només és un efecte secundari que no ens ha d'influir. Si la raó última dels meus actes fos la meva felicitat, tindria un problema de prioritats que en algun moment em faria fracassar.

Entenc que l'ètica en una comunitat diversa, a causa de la diferència de visions i sentiments, només pot ser de mínims. A nivell individual, però, un es pot plantejar els màxims que vulgui. 

Torno a un altre tema que també li he llegit al Francesc, en el qual crítica el relativisme moral, acceptant que aquesta crítica no és avui dia políticament correcta. Al meu parer, ni el relativisme moral ni l'absolutisme moral són posicions encertades. Els absolutistes morals ignoren els matisos culturals, psicològics, ètnics, científics, mèdics... que fan que un acte determinat que la doctrina particular d'alguna religió condemna sigui considerat un pecat o un crim. Imposen una moral inflexible que sovint segueix les directrius cegues d'una religió concreta. Quan els parles de la lògica que fa que determinades condemnes siguin injustes, et responen (de vegades) que davant dels imperatius de Déu la lògica humana no té res a dir. Juguen brut, perquè sovint ells intenten fer servir aquesta mateixa lògica humana per a defensar barrabassades integristes com la doctrina de l'infern, el pecat original transmès amb el naixement, o quadratures impossibles del cercle en qüestions dogmàtiques com la Trinitat o la ressurrecció... Quan convé, fan servir la lògica més instintiva per a defensar antropomorfismes divins o lleis eternes... I quan els convé, també, es carreguen la racionalitat, la lògica i la ciència, per a imposar l'obediència a les morals ancestrals.

Els relativistes morals, per contra, neguen el bé o el mal per si mateixos, i, en alguns casos, sembla que perdin el timó dels actes i que els valors més profunds de l'Homo sapiens acabin depenent de com bufi el vent.

Entre el relativisme moral il·limitat i l'absolutisme moral hi ha punts intermedis, que normalment són ignorats o negats pels integristes d'una i d'altra banda (perquè d'integristes n'hi ha a totes les ideologies). És cert que la major part dels actes depenen en la seva bondat o maldat de la cultura i dels valors de la societat on succeeixen; però això no passa pas amb tots els actes. Hi ha algunes accions que són sempre bones o sempre dolentes en qualsevol època i a qualsevol context, perquè allò que destrueixen, o allò que estimen, es fonamenta no pas en el context sinó en la mateixa essència de l'Homo sapiens, que no varia amb el context. Hi ha accions que mentre siguem Homo sapiens seran sempre benediccions; i d'altres que, mentre siguem Homo sapiens, seran sempre crims contra la humanitat; sense entrar en el relliscós terreny de la culpa, que és una altre tema.

Posaré un exemple:

 En la meva opinió, tenir relacions sexuals amb una persona, amb dues, amb tres... pot ser bo, o dolent, depenent del context, de les circumstàncies, dels valors de la persona, de les intencions... En canvi, matar, ferir, menysprear, odiar, destruir... sempre serà dolent.

Si us hi fixeu bé, al capdamunt d'aquest escrit, el programa ètic del cristianisme que ens regala Francesc Torralba fa referència a valors essencials, no entra en detalls doctrinals o morals. La moral és feixuga, el que cal és l'amor. No podem reduir l'amor a una casuística de lleis i normes. No podem convertir la llibertat en marbre. No podem revisar cada alenada de la nostra respiració per a verificar si és honesta o pecaminosa. La meva opinió és que l'única limitació dels nostres actes ha de ser la recerca del benestar de tots els que ens envolten; sense obediències cegues a morals enterques.

Un altre dia continuaré amb les meves opinions sobre el llibre Jesucrist 2.0, per avui ja m'he embolicat prou.

.

.

.

Els cavalls, la consciència i l'amor

 

 

Es percep, rere aquesta gran mirada, una ànima gran; necessitat d'afecte, de contacte físic, de proximitat conscient. El cavall busca l'humà, cerca una consciència capaç d'oferir afecte. Si t'allunyes, et segueix, et mira, et parla. Apareix com un parent llunyà, tan semblant a nosaltres que gairebé es podria dir que en essència som iguals; com si totes les vides, i especialment les dels grans mamífers, no fossin res més que diferents manifestacions d'una única realitat que evoluciona vers l'amor. Els cavalls i nosaltres cerquem l'amor, necessitem l'amor,vivim per l'amor; quan substituïm l'imant de l'amor per qualsevol altre obsessió, ens apaguem.

Saut deth pish. Vall d'Aran (II)

Al pas de les vaques, s'arriba a Saut deth Pish. 

Més aigua espoltrida enduta per la gravetat en la seva naixença pura. 

Totes les naixences són pures. Les aigües, com els humans, neixen netes i diàfanes. Besllumen tots els colors del sol i del paisatge. Es desboquen amb il·lusió vers un destí que sembla que escullin. Ho omplen tot de vida. Expliquen la vida i el seu sentit. Últimament he llegit que l'ésser humà viu a la recerca d'un sentit per a la seva vida. Mirar aquestes aigües, i les muntanyes, i el gemat de l'herba, i els ulls tranquils de les vaques... explica aquest sentit. No és cert que el sentit s'escapi. Tot és clar. Tan clar com el silenci de les muntanyes. El misteri de l'existència crida tan fort en aquest silenci que fóra impossible, per a mi si més no, no sentir-lo. Eixorda el que sóc, aquest misteri, que aquí ja no ho és i que em fa respirar. És com si, rere tot això, percebés l'explicació de tot, i allò que veiés fos d'una naturalesa tal que em fes dir: "no us amoïneu, no us atrafegueu gaire, que el que ens espera és grandíssim". No cal fer trampes per arreplegar res, ni un bocí de plaer, ni un cèntim, ni un euro, ni una casa, ni un milió d'euros, ni el triomf més gran en qualsevol empresa. Allò que hi ha, rere el vel del misteri, és tan bo, que no cal fer trampes per a res. Per contra, qui sigui que ho ha establert mereix tot el meu agraïment i tota la meva fidelitat.

Era Artiga de Lin. Arriu Joèu.

Baixen les aigües de la glacera de l'Aneto, cap a la Vall d'Aran. Desapareixen sota terra. Tornen a aparèixer quilòmetres enllà. Alimenten un bosc que canvia amb l'alçada. Eixorden en trencar-se. Amplis temples descoberts canten a la Terra i fan que tot sigui petit i llunyà. Triomfa l'estètica del cosmos. Resta ridícula la línia dels petits micos que escriuen dogmes sobre l'elegància. Un matalàs gemat i il·limitat resulta més còmode que els de disseny ergonòmic. Els colors de la tardor matisen els caps del bosc. La llum travessa les fulles dels faigs i deslliga un besllum maragda. Continuarà. 

Necessito un crit incívic des d'una finestra

I ara a Roma diuen que volen prohibir menjar i beure pel carrer. No m'imagino havent de renunciar a aquells gelats tan bons dels voltants de Piazza Navona, ni als hot dogs, ni a les racions de pizza mentre observo els carrers de Trastevere. Maleïda excel·lència que ho torna tot asèptic; tot igual a tot arreu, sense olors ni batecs d'humanitat imperfecte, sense matisos de poble ni identitat de carrer i de sang. Els primmirats gestors de l'excel·lència somnien en uniformes, en marbres, en formes i formes copiades d'algú que les ha copiat d'un altre que era poderós, i que com que era poderós, tot allò que feia esdevenia elegància.

Necessito un crit incívic des d'una finestra cridant “Àngela” “Àngela” mentre una nena amb la cara bruta i la roba estripada salta dins d'un bassal i s'enxopa les sabates, i mira amunt, cap a la finestra, i respon a la seva mare, també cridant, que ja puja, que fa molt bon dia, i que vol aprofitar l'aigua de la pluja que ahir va caure. Necessito cadires velles, taules velles amb gravats de lustres de classes i amors entre parets gastades. Necessito que quedi clar que el valor de les infraestructures són les persones que les habiten, les seves ganyotes, les asimetries naturals dels seus rostres gastats per l'alegria. Lluny l'excel·lència que quan parla excessivament d'ella mateixa és perquè és només imatge i perquè el que de debò li importa és la imatge i només la imatge. L'excel·lència de debò mai no pronuncia la paraula excel·lència; pronuncia la paraula amic, amor, germà, infant, servei, passió... L'excel·lència de debò té potser una llauna de coca cola damunt del pupitre; però a dins del cap i del cor, l'anhel apassionat d'aprendre, de crear, de triomfar, d'avançar... sense uniformes, ni escuts, ni prestigis balmats, fets de fum de vanitat i lluor fàtua. Que torni, si us plau, a les ciutats la llibertat, el dret a ser imperfectes i a conservar la identitat; no hi ha res com el dolç regust de la llibertat, de menjar, de vestir, de saltar, de cridar, de ser... Per què fa tanta por la llibertat?  

Mana de debò el que és obeït perquè és estimat

 Necessitem un altre ritme.

 .

.

Fora de petits tastets d'estiu, he passat un període llarg allunyat de l'escriptura de ficció, una mica per desintoxicar-me, per recuperar les ganes de tornar a imaginar vides i mons, i també perquè necessitava allunyar del meu cap la incertesa d'un diagnòstic que posava en perill la meva supervivència. Aquest diagnòstic s'ha resolt a favor de la vida física, i, malgrat que mai no tenim assegurat que demà continuarem vius, no hi ha cap ombra a l'horitzó, tan sols el goig d'un dia a dia apassionant fet de conflictes que se superen i de vides que s'empenyen endavant.

Potser algú se sorprendrà que no hagi dit res d'aquesta espera del diagnòstic, però... ¿quina necessitat hi ha d'espantar els familiars i els amics sense motiu? Al capdavall, tot ha sortit bé i no ha calgut generar angoixes en ningú. Hi ha qui, quan li passa alguna cosa seriosa, o quan tem que li pot estar passant, corre a explicar-ho a familiars i amics, es recolza damunt d'ells, els espanta, i així li fa l'efecte que la seva por és menor; no ho jutjo, cadascú és com és i no sempre s'hi pot fer més. Però... quin goig que fa no haver de molestar ningú amb les meves pors, que al capdavall em serveixen per a demostrar-me a mi mateix que sóc feliç ni que la meva vida estigui en "jaque", i que la felicitat persisteix quan tot sembla que arriba a la fi.

També he passat un període de vents professionals huracanats, a on feia l'efecte que les exigències professionals m'ensulsiaven la creativitat. Les exigències continuen, no han canviat, però jo he canviat. L'espera del diagnòstic m'ha ajudat a assignar a cada problema la importància que mereix. Ni la crisi, ni la pobresa, ni l'austeritat forçada, ni els errors inevitables en una feina excessiva, ni el futur incert d'un país amenaçat pels colpistes de torn que tornen i que tornaran, ni la duresa de la vida... podran més que la passió per la vida i el goig d'assaborir-la en tota la seva essència. 

Els mestres d'aquesta actitud són els més joves, els preadolescents, sovint tan incompresos. La majoria d'ells posseeixen una visió clara i objectiva de la realitat; una visió que aviat perdran enduts per les ambicions i les pors. Els preadolescents, que per qüestions professionals em toca tractar, saben que dur gorra no és pecat, supliquen ser tractats amb amabilitat perquè no són inferiors. Ningú no és inferior, i ells ho saben; els adults ho oblidem. Hi ha adults que, per raons de càrrec, per inseguretat, o per la necessitat de ser obeïts... es tornen autoritaris, i a voltes tirans, quan es relacionen amb els més joves; magnifiquen els instants de retard, prejutgen, practiquen la presumpció de culpabilitat, fan servir l'agror i el despotisme per a posar distància entre ells i els nens i nenes que els han d'obeir i als qui no saben manar sense ofendre. Els preadolescents ens ensenyen als professors que és important riure, que és essencial viure, que és fonamental tractar-nos amb dolçor els uns als altres; amb tolerància i amb comprensió. Segurament, a causa de l'edat, estan plens de defectes, han de créixer, han de madurar, han de mitigar la crueltat de grup que més que crueltat és inconsciència. Però posseeixen una frescor a la mirada que malauradament perdran per culpa del cervell Homo sapiens al qual l'evolució fa ser, quan creix, violent, conservador, malfiat, ambiciós... 

En general, el problema de la humanitat és un problema d'excessiva exigència; des que som petits, el sistema malda per esborrar-nos la creativitat; ens volen fer a mida; dogmatitzen sobre el que és lògic o no en qüestions purament estètiques on la lògica no juga cap paper; odien les coca coles damunt de la taula, les gorres al cap, les taules velles, les cadires gastades, les riallades dels infants, la llibertat als rostres... En realitat, mana de debò aquell que per manar no necessita gairebé mai enfadar-se, i encara menys ofendre. Quan eduquem, no estem només preparant les persones per a una societat que és una selva i que obliga a dur uniformes de moltes menes; estem, sobretot, educant persones per a millorar aquesta societat gris i freda, tan sovint inhumana. Si uniformem per la dèria d'adorar el pragmatisme, estarem forjant una societat uniforme i pragmàtica on s'anomenarà lògic allò que no és més que tradició irracional i costum imposat. Mana de debò el que és obeït només perquè és estimat.

Res... que des d'avui, torno a l'escriptura i als premis literaris.