He vist . (En rigorós diferit des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar)

He vist dormir aquesta aigua,

amb lluna de safrà, 

i els caps de les sirenes, 

damunt la pell del mar. 

I una torxa gemada 

al puny d'un déu sagrat, 

que estima les donzelles 

que es diuen Llibertat.

T'he vist lliures les mans, 

abraçant l'aire clar; 

i el verd dels pins, i el blau viu, 

encès i desbocat, 

que emplenen les estrelles 

amb llàgrimes de sal. 

I el nu contorn d'un cos; 

fimbrejant i colrat; 

fet tot de pols d'estels, 

vora el brum escumat.

He vist despert el dia, 

i un sol de foc de sang, 

fent córrer per les venes 

de la Terra aquell bat 

que ens va fer de la sorra 

una nit de Nadal; 

quan per primera joia 

el mar va ser mirat.

.

.

.

En rigorós diferit, des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar.

Set penes que destrueixen la llum humana.

-La pena que fa que... els qui són diferents (diferents sovint pel fet de sobresortir en alguna qualitat minoritària que al món dels falsos apareix per contrast com a qualitat extravagant) siguin considerats anormals.

-La pena que fa que... la sensibilitat que no és compresa (en una obra d'art, en un so, en un sentiment...) sigui ridiculitzada pels qui no són capaços de sentir-la i que, en descobrir-se inferiors, per orgull, menyspreen els qui la copsen, la viuen o la creen.

-La pena que fa que... moltes persones mirin i intentin comprendre el món només a partir de les etiquetes i els calaixos que els han ensenyat que hi ha, en comptes de mirar i de comprendre directament la realitat sense intermediaris encartonats.

-La pena que fa que... el llenguatge sigui considerat font i origen de la veritat, quan en realitat el que fa el llenguatge és reflectir al màxim possible, corregint-se de continu, aquesta realitat, que sempre és externa al llenguatge, que el supera, i que no pot ser descrita mai del tot amb absoluta perfecció.

-La pena que fa que... molts mirin i intentin comprendre les persones des de la idea falsa que tots tenim els mateixos gustos, que tots experimentem el mateix concepte de bell i lleig, decent o indecent, moral o immoral, elegant o groller, agradable o desagradable...

-La pena que fa que... molts considerin que la manera com ells solucionen les coses, treballen, o fan... és la millor, i que de cap manera no se n'ha d'intentar cap d'altra.

-La pena que fan els qui... ni que ho facin amb les formes correctes, contínuament estan recriminant, corregint, avaluant, rondinant, examinant... els qui conviuen amb ells, sense adonar-se que conviure amb una persona que exigeix perfecció en totes les qüestions, especialment en les estètiques i formals, és una tasca insuportable; i sense pensar que és saludable i alliberador acceptar un llindar generós de caos i d'imperfecció que permeti les persones descansar de ser jutjades i sentir-se per una estona dignes i capaces.  

Cadena humana de blogs per la independència

.

.

Ei amics... els qui teniu blog!

Igual com es farà una cadena humana de persones per la independència (d'aquí a uns dies us en parlaré), es farà també una cadena de blogs per la independència. 

Com? Doncs els blogs que s'hi vulguin apuntar dedicaran una entrada concreta (entre els dies 9 i 12 de setembre) al dret a decidir, i a la independència, en forma de text, o de poema, o de música, o d'imatge... i des d'aquesta mateixa entrada concreta convidaran els lectors a fer click en un enllaç que els durà cap a una altra entrada en un altre blog, que parlarà del mateix; i així successivament.

Si us hi voleu afegir, heu d'anar al blog mare de la idea que és aquest:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com.es/

I heu de manifestar que us hi voleu apuntar com a comentari a la primera entrada que us trobareu; l'administradora us dirà quin blog us enllaça i a quin blog heu d'enllaçar vosaltres.

Voldria també dirigir-me a tots aquells que no voleu la independència, alguns dels quals us escandalitzeu davant tota la moguda que s'està organitzant al país. Amics, les societats han de ser lliures, han de poder decidir la manera d'organitzar-se, i han de poder fer-ho amb mitjans democràtics que reflecteixin allò que vol la majoria de persones que viuen en un territori; un territori que comparteix una llengua, una cultura, un estil, una manera de caminar per la història; un territori i una comunitat els quals algú ha intentat esborrar del mapa diverses vegades a través de guerres acarnissades, mitjançant la prohibició del català i de les institucions del poble, mitjançant l'empresonament i repressió de persones que exhibien signes identitaris, mitjançant la prohibició de l'ensenyament de la llengua a l'escola... En resum, hi ha hagut molta gent que ha posat tots els esforços en esberlar el país i la seva ànima. 

Amb això vull dir que és tan lícita l'opció de lluitar per la independència, com la vostra d'optar per la unió amb Espanya, sempre que els nostres mitjans i els vostres siguin democràtics i pacífics, i que les persones que defensem qualsevol de les dues visions ens posem al servei del respecte a les persones i als drets humans per damunt de tot.

Per tant fora escàndols, fora retrets, fora insults, fora menyspreus, i posem els mitjans per tal que les decisions es prenguin seguint les normes de les societats pacífiques i democràtiques sense deixar-nos manipular pels qui consideren tolerable només una via.

Neix l'atzar.

Els amics perduts.

Les relacions humanes haurien de ser clares, 

senzilles, transparents, respectuoses...

.

.

.

Hi ha una gelor que fereix i que costa de pair; la dels amics que s'han allunyat no pas per l'atzar de la vida sinó per la llunyania de les idees. Avui hi pensava, repassant amb la ment l'absència de rostres que fa bastants anys formaven part de la meva vida; i semblava que sempre hi serien. No els retrec l'adéu, perquè la llibertat és el primer; però l'absència, quan n'analitzes les causes, entristeix

La brevetat de la vida fa que em costi d'entendre que algú, pel fet d'adonar-se que penso de manera molt diferent, desaparegui gairebé sense dir ni adéu. Aquest efecte l'experimentem només aquells que al llarg de la nostra vida hem canviat rotundament de manera de pensar i de viure. La societat acostuma a lloar les persones que es mantenen fidels a les idees de sempre. Jo m'he mogut sempre amb la dèria de no ser fidel a cap idea, sinó a la voluntat de canviar d'idea, fos quina fos aquesta idea, si en algun moment se'm feia evident que no era encertada o que no era bona. Potser per això la meva vida ha estat un viatge constant i gradual cap a l'esquerra; deriva que diuen que acostuma a passar a l'inrevés; normalment, la gent es torna més conservadora a mida que es va fent gran; jo dec tenir el timó girat.

Però, tornant al tema dels ex-amics, entenc que les circumstàncies de la vida, l'atzar dels esdeveniments, els cops, el dia a dia, els camins que se separen, les persones noves que van apareixent... tot això fa que alguns amics quedin enrere... ho puc pair, i em consola saber que els continuo estimant, ni que sigui des de la llunyania. El que em descol·loca és descobrir que alguns (de sort que els menys) t'han deixat perquè han descobert que pensaves així o aixà, que anaves amb aquests o amb aquells, que escrivies això o allò altre, que ja no pertanyies a la seva corda, que potser t'havies convertit per a ells en un freak, en un pecador, en un revolucionari, en una persona perillosa per a la seva estabilitat ideològica, en un idealista incompatible amb la “inevitable” marxa endavant de la vida (segons ells), que t'ha de dur, sí o sí, al poder econòmic i social, i a les bones i serioses formes ineluctables...

M'hauria agradat no allunyar-me de ningú. M'hauria agradat poder ser jo mateix, poder opinar lliurement, poder viure segons el meu estil, poder pensar diferent,  poder caminar pels propis camins sense que això hagués hagut de significar perdre ningú; de fet, no ho hauria d'haver significat. Em sento capaç de ser amic de qui sigui, ni que les nostres idees, en posar-se de costat, engeguin llampecs per tota la volta del cel; però perquè aquesta amistat sigui possible, calen dues voluntats; amb una no n'hi ha prou; i aquesta tolerància vers les idees dels altres, que per a mi és una actitud lògica i fàcil, per a moltes persones significa una traïció als costums o pensaments que toquen. 

Sap greu. Però l'adéu, de vegades, és el preu que cal pagar per a ser lliure. 

Passarem, però en vindran d'altres.

Perquè hi ha una harmonia damunt de tot i pertot; una cadència, un ritme que fa que tot quadri. 

Perquè la bellesa no serà vençuda pels violents, que alcen la veu lloant una espasa que esquinça la carn i l'ànima de la vida. 

Perquè la incultura mai no esclafarà l'art ni la llibertat d'expressió. 

Perquè sempre naixerà d'un cor un lament que es farà cant, un sentiment que serà bandera, un vers que esdevindrà llibertat per als senzills. 

Perquè els miserables no aconseguiran destruir la bondat de l'existència. 

Perquè nosaltres passarem, però en vindran d'altres i aquests altres continuaran; i perquè mentre hi hagi persones i cors i amor i lluita i art i ràbia i fang i sang i pell i vida... mentre les persones continuïn naixent, la llibertat continuarà sent l'anhel més gran de tots els cors i acabarà guanyant, creieu-me que acabarà guanyant.

Cada bri de llum, cada cala de color canyella, cada pàtria petita, cada cos nu de donzella, cada raig de sol damunt l'onada, cada primera paraula del nadó vers el seu pare... això sempre serà més poderós que la violència dels ignorants i que la por que volen imposar els esclaus de la mort; nosaltres som de la vida; nosaltres pertanyem a la Terra.  

.

.

.

Un altre dia radiant a la Waikiki. El pèndol de la consciència torna a aturar-se al present.

Aquest curs ha passat molt de pressa i encara no estic situat; m'adono que perdo la percepció del pas del temps; em costa recordar si fa dos, tres o quatre anys que sóc coordinador i que per tant tinc un nivell de feina que em deixa respirar poc, o que en tot cas em fa respirar de nit, a les teulades, en companyia dels gats, sota la llum de la lluna. Aquests dies, la Waikiki m'ajuda a tornar-me a centrar; arribo aquí una mica descol·locat, amb la ment pendolant cap al futur i cap al passat, recordant ahirs i planificant futurs; però a poc a poc la calidesa de la cala va guanyant i penso només en aquí, en ara, la resta s'apaga progressivament, els altres miratges que semblaven el tot van agafant la seva importància justa, i perden intensitat; i arriba un moment que ja sóc aquí i que només tinc present; en aquest precís instant, entre les parets grogues, torno a ser jo plenament.

I és que aquest curs ha acabat molt de pressa, o potser sóc jo que m'estic fent gran i que sento que el temps vola; i ha acabat, el curs, també, una mica esquerp; i ha acabat en un ambient de crisi i de penúries econòmiques, i d'angoixes pel futur i per la supervivència per part de molta gent. Però tot i això, jo estic molt content; estic content sense motiu, perquè estar content és l'estat natural de les persones. És aquell que no està content el que s'ha de preguntar per què; el que està content no ha de pensar gaire, ni buscar raons, tot i que si es posa a fer una llista de motius en trobarà tants que encara estarà més content.

Deixo d'escriure això un moment i surto al balcó mentre a la tele sonen les havaneres de Calella de Palafrugell, i al cel hi veig un munt d'estrelles; fa una nit càlida i gens xafogosa; encara tinc l'aroma de la sal i la sorra al nas, i a la pell el foc del Sol. Només per aquestes estrelles que ara veig ja tinc motius per estar content; per la carícia del vent que baixa de Sant Llorenç, pels acords de les cançons; per la sort de detestar els diners i quedar-me igual si no en tinc, o si en tinc menys; sense cap mèrit per part meva, suposo que ningú és responsable dels seus gustos; però sens dubte que és una sort per a mi no sentir-me atret pel que val diners, ni agradar-me gastar-los. Estic content perquè la llibertat guanyarà, a tots els àmbits, a tots els nivells; ningú no pot combatre contra l'anhel de llibertat que les persones tenen al cor; no hem nascut per a sobreviure, hem nascut per a viure, per a tractar-nos els uns als altres amb fraternitat, amb equitat, amb empatia... per a respectar-nos la llibertat d'expressió i totes aquelles llibertats que ens permeten ser nosaltres mateixos i no estar per sota de ningú. El preu que hem de pagar per a no estar per sota de ningú és el de no pretendre estar per sobre de ningú; tan de bo pogués convèncer algunes persones que el més bonic és la renúncia als privilegis, a les desigualtats, als diners, a les ambicions, al poder... renunciar a aquests déus moderns ens regala una llibertat inimaginable.

No sé què dir més, sento que tinc moltes més coses a explicar després d'un dia de sol com el d'avui; m'agradaria poder comunicar tot allò que em fa content, però em temo que és impossible, em falta vocabulari, el llenguatge té les seves virtuts i les seves limitacions; com a pista podria dir que tot allò que em fa content em faria content igual encara que demà m'hagués de morir i jo ho sabés; el tema no és aquest; la qüestió és que hi ha massa bellesa arreu com per a no estar contents en tot moment; i no és difícil veure aquesta bellesa, tot i que de vegades he vist gent que la mira i que no la veu; m'adono que, mentre miren la mateixa bellesa que jo veig, allò que diuen és ple de tensió i de violència, i no em quadra. No vull que sembli amb això que dic que jo sóc bo i els demés no... no va per aquí... una altra de les ironies de tot això és que sóc conscient que estic content sense merèixer-ho... algú que jo sé diria que es tracta de la “felicitat dels infidels” “el benestar dels pecadors, que riuen i riuen... agafant forces del seu pecat”... però de debò que no és aquesta mena de felicitat... és com un estat d'alteració mental que em fa sentir en tot moment que visc una situació de privilegi a causa del que m'envolta en cada moment. Quan dic que estic content sense merèixer-ho em refereixo a que la meva alegria no es fonamenta en cap virtut, perquè no en tinc gaires; conec terriblement bé els meus topants i les nafres del meu ésser; sé de gent immensament més bona que jo que no se senten contents i això m'inquieta; es mereixen ser feliços. No sé com he acabat parlant de tot això. Tot venia d'aquest segon dia radiant a la Waikiki, de com m'ajuda aquest espai a tornar a aterrar la meva avioneta dels pensaments del passat i del futur a l'aeroport del present, de l'ara, de l'aquí, i de com els afers que abans de baixar a la cala semblaven monstres es veuen d'una altra manera i adquireixen la seva justa proporció. Potser la nuesa d'aquestes contrades esdevé el símbol, la metàfora, de deixar-ho tot i retrobar-se amb el que un és, al paisatge al qual un pertany, i amb la companyia de la gent que més s'estima. Si fos capaç de convèncer  algunes persones del que es pot arribar a sentir formant part del paisatge... La gran llibertat de la vida està feta de la suma de petites llibertats; guanyeu cadascuna de les petites llibertats de la vida; venceu la por als fantasmes que no existeixen; elimineu els complexos que us han gravat a la ment, les vergonyes adquirides per la societat, que us ha convençut d'avergonyir-vos de ser com sou. Sigueu com sou si allò que sou és bo i natural; i no amagueu el que sou, perquè el que sou, sou vosaltres.

Et vull igual...

Si tinguessis els carrers i els camins asfaltats, saps? no m'agradaries tant. Ja li vaig dir al carnisser el dia que vaig anar comprar les salsitxes; quan ell em va dir que els tenien oblidats i que aquí l'ajuntament no hi feia res, i que per això només hi havia vaques, dunes i mals herbots. Jo li vaig contestar que quan hi hagués asfalt i passeig marítim, no vindria més, perquè aquests “pseudoluxes” ja els tenia al costat de casa, i el que em fascinava de debò era que els meus fills sortissin de la casa i es trobessin gallines, galls, cavalls, braus, camaleons... que tinguessin la platja a quatre passes; una platja sense res, sense res de res, lluny de carreteres i de construccions, i tan immensa i il·limitada que hi podien estar sols si els venia de gust.

Si no et manquessin, com et manquen, comerços i locals... Si no fossis l'últim racó del món a on les postes tenyeixen un paisatge que no ha canviat gens des que l'emperador romà, que tu i jo sabem, es remullava aquí, no m'agradaries tant, no em diries el que em dius...

Necessito aquesta manca de qualitat urbanística, aquest desori, aquesta nuesa existencial, absència de rellotges i del càlcul precís del valor dels metres quadrats, dels segons o dels sons de la meva guitarra arran d'onades. Necessito camins esberlats per pluges sobtades, ventades infinites que de cop arriben i espanten els esclaus de la comoditat, rocs i pedres a viaranys envoltats de figueres de moro, amb nius d'abelles i escarabats pilotaires. Necessito el blau profund de les teves aigües, l'oceà enorme que ens assenyala l'Amèrica ancestral. Aquest any no ens veurem, però quan torni, perquè tornaré, et vull igual.

Neixes, creixes i et fas gran, ja està.

La nit és la lenta espera del dia; tot reposa en un silenci de vigília a la riba de la mar de l'univers. La volta del cel, a la nit, és la mar infinita de l'univers, i els nostres ulls, des de la riba de la Terra, contemplen aquest oceà vast d'espai i focs; focs petits i llunyans, escadussers i anecdòtics si els comparem a l'amplitud de l'espai. 

I cada foc és un estel; i n'hi ha tants i tan pocs alhora; tants perquè poden ser infinits, tan pocs perquè són l'excepció, car per tot s'estén un espai immens, fred i negre. La llum és l'excepció del no res; nosaltres som de la llum, pols d'una llum apagada; d'un estel mort; criatures de l'excepció, privilegiats de l'existència; petits i immensos. Tots vivim en aquesta nit de vigília, esperant una albada que se sap que vindrà. 

A la riba de l'oceà còsmic ens sorprenem de ser i ens estranyem que tot sigui; i agraïm tanta bellesa, que ens sorprèn i que ens meravella que sigui. Ignorants de l'origen i ignorants del destí, mirem els focs del cel, la frescor de la nit, la flaire del bosc, del prat, de l'herba feréstega i lliure de la muntanya; ens han fet criatures del present, però sovint pendolem passat enllà, futur enllà, inconformistes, cercant la resposta d'un misteri que tenim al present, perquè tot és present, i perquè fora del present no hi ha res. Com va dir el Pep no fa gaire: “Neixes, creixes i et fas gran, ja està”.

Orfebres de l'humà. Sílvia Pérez Cruz.

Fa un parell de dies, comentava al facebook la força interpretativa d'una cantant que se m'apareix com d'un altre món; i deia que de vegades et trobes lletres i melodies que superen l'humà, però que també d'altres vegades trobes que són els intèrprets i les interpretacions els que superen l'humà. És el cas de Sílvia Pérez Cruz, treballant com una orfebre del so les “Corrandes d'exili” de Pere Quart. 

El seu estat hipnòtic és tal que fa l'efecte que l'ànima li surt per la veu i que abraça els qui l'escolten. Percebem una artesania del trèmolo i sobretot dels volums; els volums comuniquen la cançó, igual com ho fan les freqüències i els timbres; i es converteixen en un instrument més de l'esperit, que es fa so.

 Aquest projecte, "Concerts Privats", ofereix la possibilitat de viure els concerts amb una intimitat i una concreció que sens dubte arrodoneixen fins al límit l'energia interpretativa.

No tinc cap dubte que Sílvia Pérez Cruz és el millor que se sent per les rodalies des de fa moltes dècades. 

L'alè del que és bell

Hem amagat massa temps aquell esbós del que érem, del que som; mitja lluna de terra amb colors de crepuscle i de mar. Escalfor d'aquest sol a la pedra; traç de la vida, mil anys rere mil anys, com onades de temps que ara venen i ara van; un instant que s'allarga dins del present. I ara, aquí, el tot es mostra, esvaint els mals fums del no res negre i gèlid de les ambicions.

Hem sommiat massa temps tornar a casa, i els colors ens abracen amb petons blaus de mar.

Mediterrània enllà, navega el cant de déu, cercant Ítaques; retorna a voltes i ens saluda l'alè del que és bell, que és la sang del que és lliure just dessota la pell.

Dia radiant a la Waikiki

Dia radiant a la Waikiki. 

Dia previ al concert de la llibertat que hem esperat amb anhel. 

Dia de llibertat. 

Dia de trencar uniformitats i protocols artificiosos. 

Dia de sol, de mar, de sal, d'onades. 

Dia de goig indescriptible per una calidesa que s'ha fet esperar. 

Dia d'aquells que els lladres i els feixistes mai no entendran, obsedits com estan als forats dels seus camps de golfs i als seus clubs elitistes, engreixant comptes corrents, i pactant amb enemics de la cultura i de la Terra. 

Dia que els especuladors amb la Terra no comprendran, perquè s'agafen amb les dues mans a les cadenes que els esclavitzen; per les quals estan hipnotizats. 

Dia de llum i de foc, de brum de mar i frescor d'aigua de vidre. 

Dia de pell d'aram i carn encesa. 

Dia de llibertat.
.
.
.
Tots els escrits que tenen a veure amb la Waikiki
.
.
.

Vèncer els conflictes

Els conflictes afebleixen la força de seu verí quan les parts s'adonen que comparteixen objectius, que a l'últim allò que volen els uns i els altres és el mateix; això, però, cal confirmar-ho: determinar els objectius últims, no gaires, un o dos, i comprovar que coincideixen; si no coincideixen, cal parlar-ne i posar-se d'acord, perquè al capdavall, els grans projectes de servei de la humanitat tenen objectius molt importants, però essencials i escadussers.

També cal una bona dosi de generositat per admetre errors; i no per part d'una de les parts sinó per totes dues. Hi ha errors que passen desapercebuts per totes dues parts, i errors que potser són difícils d'evitar del tot a causa de la seva feixuguesa i de les limitacions del temps i dels recursos. Les errades, i la dificultat de no cometre-les, passen sovint desapercebudes a causa de la llunyania professional; el qui sempre fa la seva feina i mai no fa la de l'altre pot caure en el parany de pensar-se que allò que fa l'altre és ple d'errors, i potser no és així, o potser són errors difícils d'evitar del tot a les circumstàncies actuals; o pot caure en l'error de creure que aquella tasca que du a terme l'altre és senzilla, quan potser és feixuga i necessita una preparació racional.

 Admetre errors no és perdre autoritat sinó guanyar-la; admetre errors no és perdre força reivindicativa o revolucionària sinó manifestar la voluntat de canviar les coses, però de manera civilitzada i respectuosa. I això val per totes dues parts.

És necessària molta generositat per no aprofitar els privilegis injustos que de manera legal ofereix el sistema als qui han arribat abans o han tingut més sort, o als qui per circumstàncies de la vida estan “més amunt”. A totes dues parts, als de “dalt” i als de “baix”, hi ha algú que es repenja, que no comparteix del tot el pes del dia a dia. Aquests, que segurament en el seu jo íntim són conscients que viuen més relaxats, haurien de ser generosos i no conformar-se amb fer el que els toca, sinó que haurien de fer allò que cal perquè els companys no hagin de carregar una creu que, si no carreguen, els objectius del primer punt no s'acompliran.

Cal transparència a les intencions, esvair qualsevol animadversió prèvia, ni que aquesta animadversió hom cregui que està fonamentada; deixar de ser fustigadors constants de les mateixes persones, les quals són preses com a enemics, amb banyes i cua, i apel·lar a un valor que tenim tots ni que no ho sembli, la capacitat de progressar, de rectificar i de millorar; a través del diàleg i de la transparència. Els advocats i els fiscals segurament són personatges necessaris en aquest món violent que vivim, però jo sóc dels que pensen que són manifestament superables. Ningú no és tan innocent com afirmen obsessivament els advocats; ningú no és tan culpable ni tan malèfic ni tan responsable com criden erradament els fiscals.

Cal vèncer l'instint ancestral de la jerarquia del grup. El de sota instintivament sent animadversió pel de dalt. El de dalt instintivament sent desconfiança pel de sota. El de sota ataca de vegades amb un acarnissament exagerat al de dalt; el de dalt per por o per un sentit excessivament impulsiu de l'operativitat, no és prou transparent o generós amb el de baix. Caldria oblidar-se que un és de dalt o un és de baix, caldria que de debò no hi hagués ningú a dalt i ningú a baix; tenir clar, sí, qui decideix en última instància les tasques que s'han de fer, sobretot les més operatives; però fóra bo tenir el coratge d'eliminar qualsevol detall que sigui o sembli un privilegi per part dels de dalt; i per part dels de baix caldria deixar de ser fiscals i confiar, entenen que, si encara queda algun privilegi, de segur que és perquè als de dalt se'ls ha passat i no pas perquè el vulguin mantenir. Cal confiar els uns en els altres; i la confiança naixerà rere els gestos i les accions que amb sinceritat busquin eliminar distàncies i il·luminar foscors.
De vegades el problema no està en el Cap o en el Líder, sinó en algun o alguns dels qui l'envolten. A les altes instàncies, i entre els de dalt mateixos, de vegades no s'acompleix el principi d'igualtat d'esforços; en aquests casos el líder ha de intervenir amb determinació i generositat.

26 de juny, un dia per a reflexionar sobre el perill de les sectes.

"Passats uns dies, al col·legi, enmig d'una classe, el mossèn em va demanar que sortís de l'aula; desitjava parlar amb mi. En entrar al seu despatx, em manifestà que ja estava assabentat de la conversa que havia tingut amb la victòria. L'home va fer novament intents de convèncer-me perquè renunciés al matrimoni; em va pressionar, em va dir que no trobaria la felicitat perquè déu m'havia escollit i si li deia que no a déu mai no podria ser feliç. Malgrat que jo només tenia catorze anys, i que tot en aquell ambient artificiós sacralitzava els mots d'aquella persona ensotanada, m'adonava clarament que pretenia manipular-me. El sacerdot, en veure que no aconseguia res amb mi, em va proposar d'escriure una llista de raons per les quals jo creia que no havia de renunciar al matrimoni, i als nois; i una altra llista amb els elements negatius del matrimoni, i en general de les relacions amb un home. Després em deixà anar, com un veritable advocat del diable, un discurs destructiu contra l'estat matrimonial:

-El marit, quan porta un temps casat, se'n va al bar a jugar a cartes. La dona es queda a casa treballant com una esclava. L'home deixa d'arreglar-se per a l'esposa, fa pudor, vol sexe cada nit sense preocupar-se de si la dona en té ganes. La muller, en comptes d'assaborir la llibertat que creia haver escollit, es converteix en una serventa. (…)

A la fi li vaig fer entendre que jo mai no faria una llista amb les raons per les quals havia de preferir el matrimoni i una altra amb els inconvenients, perquè la meva decisió no havia de ser fruit de la recerca de la comoditat o d'uns interessos purament egocèntrics, sinó del desig d'acomplir el que jo sentia que l'existència em demanava, la meva crida interior. I li vaig comunicar que la meva crida interior era la llibertat; i que ningú mai no me la prendria. En dir-li tot això, que per a mi resultava tan clar, vaig descobrir-li als ulls una barreja de tristesa i admiració. Tot això va ser uns dies abans que em digués allò que em va fer tan mal; i uns dies abans també de donar-me la llista de llibres que no podia llegir perquè si els llegia significava que tenia molt mal esperit; algú de la Fundació Dominus els llegiria per mi i me'n faria un resum, d'aquesta manera evitaria que el dimoni entrés dins del meu esperit."

.

.

(Extracte adaptat d'un fragment de "Els peus dins l'escuma" el primer llibre que vaig escriure)

Sovint penso que el 26 de juny hauria de ser el dia internacional contra les sectes.

Llibertat... sempre.

Deixa'm fer, deixa'm ser,

sigues tu,

no traeixis aquest brum

que s'esquinça per l'esbós

del vent i el cop de l'oceà

dins la nit;

quan el crit

neix del cor d'algú que es fon,

amb la lluna i amb el vent.

Massa gent

dorm, i al pit

no hi batega aquell anhel

d'alba prop del mar que gruny

quan el sol comença humil

la seva lenta i contundent elevació.

Prem el buf,

traçant el dolç dibuix de la calanca a frec del blanc

de l'escuma i de l'esclat;

harmonitza aquest miracle sols un mot:

llibertat.

Reflexió futbolística de final de temporada. Què vull que sigui el meu fill?

-A on t'agradaria que jugués el teu fill l'any que ve? A primera, a preferent, a segona? Digues! Va! Mulla't! Sigues sincer! Mostra't com el que realment ets: un pare ambiciós que vol triomfar esportivament en el seu fill. Va! Digues! Va!

-D'acord. T'ho diré. Em mullaré. Vull que el meu fill jugui a l'equip del Bob.

-Del Bob?

-Sí. Del Bob. Del Bob Marley. Vull que sigui feliç. Vull que celebri les victòries, i vull que a les derrotes celebri la vida, i el sol, i el mar, i la música... Vull que entengui què vol dir triomfar. Triomfar és ser feliç i fer feliços els altres. Triomfar vol dir adonar-se del privilegi de viure. Triomfar és ser lliure.

-No vols que s'esforci? Que progressi? Que pugi graons?

-Sí. És clar! Vull que s'esforci, però per gust, perquè se senti feliç esforçant-se; perquè allò que faci li agradi tant que pagués per fer-ho. Vull que progressi per gust, per il·lusió. Vull que pugi graons com a efecte secundari no buscat d'intentar fer aquell art que tant li agrada (i que es diu futbol) tan bé con li faci feliç fer-ho. Vull que s'oblidi del seu pare, i del que el seu pare vol. El seu pare sempre li dirà que ho ha fet bé, encara que ho hagi fet malament. El seu pare mai no insultarà un àrbitre. El seu pare, mai no criticarà un entrenador encara que n'estigui fins als ous. El seu pare, mai no donarà les culpes de la derrota de l'equip a qualsevol element diferent al seu fill; tampoc no les donarà al seu fill; no és la seva feina; contemplarà la derrota, en tot cas, com una conseqüència no buscada d'uns errors que ofereixen la possibilitat de millorar. El meu fill ha de ser de l'equip del Bob Marley, i ha de tenir clar que el Messi, pel fet de ser bo jugant, pel fet de ser famós, pel fet de ser ric, no ha de ser necessàriament més feliç. Serà feliç si gaudeix jugant, si crea amb els peus i amb la imaginació allò que el seu cap i el seu instint s'inventen; serà feliç si és un artista, si converteix la seva vida en una passió pel present.

-Estàs boig.

-Potser sí; però saps... sóc de l'equip del Bob Marley; i la gent que fa les coses no per la glòria, ni pels diners, ni per la imatge, ni pel poder... sinó perquè les coses en sí mateixes li agraden; aquesta gent acostuma a progressar i a triomfar. I igual com he estat feliç als moments en què les decisions de final de temporada han significat un “anar enrere” (en allò que a ulls del món estúpid significa anar enrere) doncs també en els moments en què toca anar endavant estic feliç; com feliç estaria si hagués anat enrere segons la mentalitat del món estúpid que no s'adona que estar viu i poder veure el sol, el mar, el bosc i el cel, és un autèntic privilegi. La dignitat de les persones no depèn de l'èxit material. La felicitat de les persones no depèn de la fama ni dels diners. Visca la vida, visca la llibertat.

-Continuo pensant que estàs boig; és un progrés anar a espetegar a un equip competitiu.

-El progrés és aconseguir abocar-se a l'esforç per gust i no per aconseguir un poder social o material que no proporciona una felicitat estable i perpètua. Els pares que s'enceguen en l'orgull acaben creient-se la seva versió distorsionada dels fets i acusen tothom menys a ells mateixos d'un fracàs que si hi veiessin bé descobririen que no és un fracàs, perquè el triomf és ser feliç. ¿Què vull que sigui el meu fill? Feliç!

La ceguesa dels despotes

Em mires. Enxiqueixes els ulls i forces un somriure fals, ensenyant unes dents de rata. I dius, mirant cap a una altra banda, que haig de posar una altra bandera aquí, al costat d'aquesta. Em pregunto d'on treus aquesta mala educació, aquesta falta de qualitat humana, que et mou a decidir les banderes dels altres, els amors dels altres, els anhels dels altres, el que els altres han de sentir o de creure, convençut que tu ho saps millor que ells, i que el que tu creus, estimes i anheles és el que tothom ha de creure, estimar i anhelar.

Ets un ignorant, perquè no saps que humanament estàs buit, com un petit dèspota que s'atorga el dret de decidir què han de sentir els altres i fins a on poden arribar en allò que senten o pensen.

Ets una persona amb una disminució empàtica, una persona amb una deficiència, perquè ets incapaç d'adonar-te que els altres poden sentir pàtries diferents a la teva, i poden tenir banderes que no tens tu; i al costat de la seva bandera no tenen l'obligació de posar-ne cap més.

El coratge de fer coses diferents a les que fa el ramat

No et preguntis mai si pots fer una cosa d'una manera diferent a la manera com tothom la fa arrossegats per la tradició o el costum, i acabaràs formant part del ramat; el costum se't convertirà en una obligació, i et perdràs també una manera diferent i potser meravellosa de comprendre el món i l'existència. A l'últim, amb el temps, acabaràs menyspreant els qui fan aquesta cosa d'una manera diferent a com tothom la fa.

La dansa i la saviesa de Bamba Lamine a l'Institut. El Senegal a Terrassa.

Han començat a ballar i a fer ballar els adolescents, xicot i xicotes un xic tensos per les circumstàncies de l'època de l'any; notes, exàmens, treballs. Han continuat fent ballar i ensenyant a ballar els professors enfredorits, també, per les aules, les obligacions, les llistes, les notes, les retallades, i els disgusts i topants de la vida. I a poc a poc, tots plegats han anat perdent la timidesa inicial i el rebuig lleuger provocat per la vergonya de moure's davant dels altres amb un ritme vibrant. I s'ha començat a engegar una llum diferent que s'esmunyia per les portes, des del pati gran fins a dins de l'institut. La gent que feinejava pel centre, enfeinada amb les tasques estressants de final de curs, girava el cap vers el pati i somreien quan veien aquella gent de color amb aquelles robes llampants, escampant uns sons tan humans i tan poc habituals en un institut seriós i treballador. I els tambors han incrementat el seu so. Els nens i les nenes han anat aprenent els passos d'un ball fascinant; palmes, crits, cants, alegria, capbussament a l'instant present, que ha esborrat el passat i el futur. Encara més rostres encuriosits a les finestres que donen al pati; comentaris d'admiració; positivitat; públic improvisat. Després, el patí s'ha omplert amb la totalitat dels alumnes nascuts al 2000; just al 2000. Més de cent-vint alumnes.

I entre dansa i dansa, una cançó; i entre cançó i cançó el missatge proper d'una terra llunyana; l'Àfrica d'on tots procedim.

I ens han dit que allà, al Senegal, els avis són sagrats; i que un avi assegut hi veu més que un jove dret; i que quan es mor un avi es mor una biblioteca vivent; i que hem d'estimar i respectar els avis perquè són la força que ens empeny cap al futur. I mentre ens ho deien, els cossos musculats i adolescents, pells que traspuen hormones i que etziben estirabots, ulls que fins fa poc es miraven amb desconfiança l'exercici de ballar en públic... escoltaven, amb la mirada fixa i el gest concentrat, les paraules de Bamba Lamine acompanyades del so de l'instrument de corda que portaven.

 I ens han dit que els nens i nenes de Catalunya tenim molta sort, perquè l'electricitat arriba a les nostres cases, perquè tenim una aixeta d'on hi surt aigua, perquè tenim biblioteques i llibres i escoles; i mentre ho deien, tothom, fins i tot els qui malbaraten l'aigua, fins els qui es fastiguegen quan els toca de llegir, absorbien el missatge amb el repic dels tambors i la lluor dels colors de la roba dels músics.

I ens han dit que quan arribi un nou company a l'escola, un nen o una nena que ve de l'Àfrica o de Sudamèrica o d'Austràlia, l'hem d'acollir amb el cor; perquè ningú no se'n va content de la seva terra; qui se'n va és perquè vol un futur pels qui estima, perquè necessita lluitar per la vida dels qui estima. 

I han continuat ballant amb aquell ritme que portem tots amagat en algun racó del nucli de les cèl·lules; aquella repetició insistent que ha encès la sang de centenars de milers d'avantpassats nostres, que al pas d'aquesta mateixa dansa s'han enamorat, han celebrat un naixement o han plorat una mort. Cent trenta joves nascuts al 2000, que probablement fregaran el segle XXII, han mogut el seu cos amb els mateixos ritmes que han ressonat per la nostra mare Àfrica al llarg de segles. I tot d'un plegat, s'ha alçat una boira invisible d'eufòria, un núvol de llum que volava de ment a ment, una comunió espontània, una energia positiva que emanava dels cors dels músics i dels dansaires, una mena de mel invisible que netejava les ments de tota la toxicitat que el mecanicisme inevitable del sistema ha anat amuntegant a les escletxes dels engranatges que mouen la vida de cadascú. La noia que dansava anava enlairant damunt dels caps dels presents llenques d'un foc invisible; l'invisible del que parlava al meu anterior post; energia del cor que flueix d'una ment enamorada de l'existència vers desenes de ments que comencen a estar espatllades per les pulsions competitives de la vida, pel consum, per la buidor de l'objectivisme social. Els instants en què l'anima dansa, el rovell dels engranatges de l'existència es desfà i s'escola, i tornem a recordar per què val la pena viure, per què és necessari tirar endavant, i per què existir és un privilegi.

I a l'últim, dues persones, que ho portaven a dins i que no ho podien silenciar; dues persones, d'entre totes les nascudes al 2000, i que mai no haurien dit elles mateixes que farien aquest gest, s'han aixecat d'entre les cent-vint, han demanat el micròfon, i, dirigint-se a Bamba Lamine i als seus músics, els han dit si fa no fa: “Volem donar-vos les gràcies per aquests moments increïbles que ens heu fet passar; ha estat poca estona, però ha estat del millor que hem viscut aquests dies; moltes gràcies i visca Senegal!” i l'aplaudiment que s'ha deslligat s'ha enlairat al costat de les llenques invisibles d'energia positiva, i ha curat una mica més a molts dels que érem allà i que no podíem deixar de somriure. L'invisible de nou.

Si uns interessa contar amb els serveis de Bamba Lamine pel vostre institut o escola m'ho dieu i us posaré en contacte amb ells. 

L'invisible sorprenent

“Pertanyem a un món en el qual ja no vivim l'invisible, però si som receptius i interioritzem, hi ha coses que podem sentir-les sense veure-les” Diu avui a la Contra de la Vanguardia Frédéric Lenoir; i el comentari és oportú dins la meva existència, com oportunes han estat les estranyes casualitats de les últimes hores i dels últims dies.

Hi ha moments en què l'invisible, sense poder-ho explicar clarament, es fa evident. És un invisible que no té a veure amb les quadriculades definicions doctrinàries i moralistes. És un invisible que interpel·la golfos i vividors com jo, que estan tan lluny de la perfecció idealitzada. És un invisible que dibuixa aproximacions, traços, esbossos del que haurien de ser les coses; però aquests esbossos resulten més eficients i lluminosos que els mateixos projectes ja acabats i perfeccionats. És un invisible que t'agafa la mà i te la fa escriure, que et planta al davant el somni d'una Sagrada Família imponent i te la fa aixecar maó rere maó encara que un sap bé que aquesta Sagrada Família és descomunal i que un és incapaç i indigne d'aixecar-la; però com un boig, amb l'ajut del priorat, els records d'un temps gloriós, i la música d'Esquirols, del Manu Chao i d'en Llach, un es disposa a posar els maons un damunt l'altre, tot i saber que els maons estan pagats amb la fortuna del senyor Güell, que la va fer traficant amb esclaus d'Àfrica a Amèrica. I un va posant els maons i s'esgarrifa que aquest invisible misteriós, bo i que sap qui ha pagat els maons, vol que els maons siguin posats un damunt de l'altre; i això és sorprenent ni que faci segles que en Güell vagi fer els diners com els va fer.

I la Sagrada Família que un aixeca condemna l'origen de la fortuna que li ha permès d'existir. Com aquell fill descendent dels pirates violadors de donzelles d'una època medieval cruel; el fill descendent condemna amb tota l'ànima la violació dels pirates, que d'altra banda, però, l'han originat a ell mateix.

La vida és estranya. L'invisible és estrany i ens supera. De vegades l'invisible es manifesta d'una manera tan poc discreta que un se sent a mig camí entre l'admiració, l'agraïment, i sobretot la sorpresa; perquè l'invisible no és beatífic, és amic del fang, dels pantans, del vi, de les teulades i els gats a la nit, de la nuesa, del sexe, de la gresca, de les façanes brutes i amb la pintura bufada de tants barris de tantes ciutats... Aquest invisible va en contra de tot allò que destrueix la persona, però també va en contra, amb tot el seu anhel, de la por esmonyonant a viure i a gaudir amb la qual alguns es pensen que eviten el risc de la destrucció humana. El vici ens destrueix; però, paradoxalment, la por al risc ja ens ha destruït si l'abracem; la por a la vida i la castració de la mateixa vida pels riscos que hipotèticament ens poden posar en perill són ja l'enterrament de la vida. L'invisible, mal que alguns els pesi, també bufa aquest missatge.