Després de l'aventura al barri jueu, anem a sopar a la plaça Djena el Fna; ens fonem amb la bullícia, ens deixem seduir pels qui intenten que ens asseguem a la seva guingueta, gaudim del caos, ens rendim a la bogeria humana.
Acabem asseguts en una taula al bell mig de la plaça; és allargada i compartim espai amb una família marroquina molt i molt tradicional; ho deduïm per la indumentària de tots ells i elles, el maquillatge de la cara, els colors ataronjats, rosats, blau cel de la roba, dels mocadors. Escollim els plats que més ens entren pels ulls mentre escoltem una barreja de sons única: les pregàries sonant pels altaveus, una barreja de melodies tradicionals de la bonior de músics que toquen en diferents racons, ritmes, crits, rialles, llengües indesxifrables, crides als vianants perquè comprin, "La Lluna la pruna", rialles...
El menjar és exquisit i no ens costa gaire. La senyora que ens acompanya a la taula sorprenentment acosta el seu vas a la meva dona, que estava aixecant en aquell moment l'ampolla d'aigua freda. La meva dona també se sorprèn, però li emplena el vas. Són els matisos meravellosos de les diferències culturals. Nosaltres, occidentals, inconscients de venir d'una peixera individualista i apressada, on tothom va a la seva i no mira gaire als costats, interpretem que a la taula hi ha dues famílies, dues economies, dues propietats. Inconscientment, assenyalem el que és nostre i que és d'ells; no els demanem el d'ells, i ens sorprèn que ens demanin el que sentim nostre. La família que ens acompanya només veu una taula, i gent al voltant d'un menjar, i mirant l'aigua freda, veuen l'aigua de la taula, i consideren natural demanar-te aigua, com considerarien natural que nosaltres els demanéssim a ells aigua si ho haguéssim fet. Acompanya la petició amb un somriure, i la Merche li ofereix l'aigua amb un altre somriure. Són aquests moments els que més valoro d'aquest viatge; els punts de connexió, la trobada entre mons diferents, cada un sense pensar-hi gaire sent el seu món com el normal, la peixera correcta; però ens trobem i descobrim tots els matisos espontanis de les diferències; i en les diferències ens enriquim, aprenem, obrim la ment, entenem que el nostre món no és el món estàndard, que hi ha molts mons, i que tots són normals dins la seva peixera; i si en algun moment els compartim, ens fem intensament més rics. D'aquí a poc descriure un altre d'aquests punts de connexió; espero sortir-me'n.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada