El Cafè du Solei

Els carrers eren fets de llum, i els núvols, i el Sena, i el sol de totes les estacions lluïa cada matí com si fos festa. I quan plovia, l’aigua es convertia en la saba lluminosa dels déus; i els bassals n’esdevenien l’ambrosia; i l’olor de les voreres humides s’escampava com una fragància; i les façanes de La Bastille es vestien de gala; i el vent feia dansar els arbres de boiss du bologne i encetava una remor que m’estremia.
Jo era viu; viu amb París i viu amb ella.
I cada dia m’aixecava del llit i treia el cap per la finestreta de les golfes. I el primer que veia era la bullícia dels carrers de Montmartre: les dones que compraven el peix, els venedors de diaris, les floristes, els infants que xisclaven com enduts per una vida misteriosa que borbollejava arreu. I apareixia altra vegada aquesta llum que se m’enduia a l’endins dels éssers, i que m’imposava la ineluctable necessitat d’expressar-ho tot damunt d’un llenç.
I començava a pintar amb una rauxa que de vegades feia que m’oblidés d’esmorzar, i fins i tot de dinar.
Llavors venia ella, amb el vestit de flors i la pell tan pàl·lida, com enfarinada, i em travessava amb l’atzurat dels ulls. I jo l’abraçava amb cura, com qui vol agafar un ocellet sense fer-li mal; era tan fràgil la Valerie.
I quan em parlava, els violoncels de l’opera dibuixaven l’harmonia de Hoffman sota d’aquell cel tan nítid.
I ens perdíem pels pendents empedrats del barri llatí.
I acabàvem cada dia al mateix Cafè du Solei, el de les parets esgrogueïdes i fanalets de petroli; aquell que tenia un piano de caixa, de fusta negra, amb un so tan singular que aconseguia fer vibrar les cordes del cor a tot un ventall de personatges agredolços, orfes de quasi tot, que esdevenien família enmig d’un escenari que ningú no hauria estat capaç de dissenyar a consciència.
I m’asseia davant del Bentley, posseït per l’esperit de tots els artistes que havien mort quan encara eren vius en qualsevol racó d’aquella ciutat que m’arrabassava l’ànima. No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort. I aconseguia de fer ballar els dits damunt les tecles mentre tots entonaven “A Paris dans chaque faubourg” o “Sous les ponts de Paris”. I acabàvem sempre amb “Ramona”, amb un fervor tan encès que alguns arribaven a plorar.
Recordo en Jean sabanes amb la copa de conyac a la mà, els ullets de picardia enrogits pel fum i l’acohol, la barba de setmana, les ulleres a la punta del nas, el tern envellit i esvorallat... I ballant, sempre ballant amb aquella malaptesa entranyable, a ritme de les notes que em fugien dels dits mentre la ment em sobrevolava les ribes de la Bretanya, o el verd dels prats de Caen vora les platges de Normandia. I la Lily, empolainada, amb aquella veu rogallosa, la cigarreta a la mà i la rialla llarga... I en Maurice, que malgrat la seva jovenesa ja havia exposat a Nova York. I la seva dona, la Pauline, tan sensual i amb aquella veu de soprano que desglaçava els estels... I tants d’altres que arribaven i marxaven enduts per la rauxa de la vida, tan canviant, talment com fulles de tardor fent tomballons amb el vent, deixant-se portar per l’existència onsevulla que els enviés.
I algú acabava demanant la Marsellesa; la Marsellesa que espantaria les fures del nord, la Marsellesa que ofegaria el ronc paorós que tots sabíem que s’atansava tan sí com no, la Marsellesa que enaltiria els infants d’una pàtria que per a nosaltres, en aquell moment, tan sols s’anomenava llibertat.
I la Valerie i jo tornàvem de matinada a les golfes, i li ensenyava els quadres a mig fer, i se li encenien els ulls, i se’m despullava, i l’esbossava nua, i em perdia després en el seu cos com aquell qui se submergeix en una mar diàfana.
I així cada dia i cada nit.