A les 10:15, arribem a les Gorges de Todra; un canyó de roca rosada amb parets de quatre-cents metres, i un riu d’aigua cristal·lina i fresca que baixa pel mig. No és gaire profund; si ens hi fiquéssim, ens arribaria pels turmells; però durant la temporada de pluges, s’hi pot formar un torrent d’aigua molt fort. Aquest canyó està format de roca calcària i està situat a la part oriental de les muntanyes de l’Atles. L’esvoranc ha estat excavat al llarg de mil·lennis pel riu Todra (o Toghda) i s’estén al llarg de vint-i-quatre quilòmetres. Ens trobem a mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar.
A la primera part de la nostra caminada, avancem entre hortes naturals, palmeres, figues, dàtils… És una zona on la gent local s’instal·la a diferents raconets ombrívols, ajaguts damunt de catifes i pareos. Aviat arribem més plenament al canyó, i ens sentim petits dessota les immenses parets roges. El riu baixa amb força, però deixa abundoses illetes entremig, i en aquest període de l’any no és gens profund. Grups petits de dones amb nens aprofiten aquestes illetes ombrívoles per asseure’s enmig del corrent d’aigua. Els més menuts juguen amb el corrent, les herbes i les pedres, alguns es fiquen dins l’aigua i fins i tot s’hi banyen del tot. La seva indumentària acolorida que els cobreix tot el cos menys el rostre es converteix en part d’un paisatge insòlit. Enmig del riu, apareix un ramat de cabres. La pastora, que és una adolescent, deixa que qui vulgui agafi un cabrit a braços per fer-se fotografies amb ell; no demana diners, però els espera. El sol brillar damunt l’aigua a la petita escletxa que deixa l’obertura entre els espadats del canyó. Aquest és un moment de granellons de sol, turistes, guies que es coneixen i se saluden els uns als altres, i un cert brogit humà que fa que l’entorn no tingui ni un bri de solitud; però és bonic igualment.
Tornem al microbús i continuem el nostre viatge. Ens fan aturar a Tinghir, i ens porten a visitar un taller de catifes teixides amb llana de dromedari, d’ovella o de fil de cactus. Ens conviden a entrar en una sala folrada en totes les seves parets i en el sostre amb tapissos fabricats suposadament al mateix taller. Ens asseiem en un banc que recorre tot el perímetre de les parets. En un extrem de la sala, una noieta que aparenta uns setze anys i que sembla sortida d’un conte de les mil i una nits va teixint asseguda a terra, i un senyor madur amb torban ens comença a explicar les vicissituds del negoci que regenta. Ens conviden a un te marroquí, que és realment deliciós. Li preguntem qui fa les catifes, i ens respon que les noies. Elles les fan, i ells les venen. La noieta continua teixint sense mirar-nos i no diu res. La major part de les catifes tenen dues cares. Ens parla dels preus i tot i que als meus companys de viatge els semblen desmesurats jo els trobo excessivament baixos si realment s’ha de pagar el temps que implica el fet de fabricar-los a mà, com ens diuen que es fabriquen. Tres-cents, cinc-cents, sis-cents euros… no són gaires diners si estem davant de peces de materials bons i artesanes. L’home ens explica que es necessiten uns tres mesos per fabricar una peça de tres per quatre metres. En el torn de preguntes la meva dona torna a demanar-los qui fa realment les catifes, l’home repeteix que les dones, i la Merche continua dient: “Ah… elles les fan i vosaltres només les ensenyeu i les veneu, oi?” No obté resposta. Jo els pregunto on són les màquines i els tallers de les noies. Em convida a sortir a fora a una mena de pati, i m’ensenya més catifes i tapissos, però no acabem de veure ni màquines ni tallers. Entre els tapissos penjats de tant en tant veig noietes que entren i surten sense dir res.
Sortim al carrer i ens condueixen a una antiga casa jueva, a on ara venen peces de metall de tota mena: ganivets, polseres, monedes, anells, bijuteria… Ens ofereixen els productes per si els volem comprar, però el nostre grup no és gaire de comprar i en aquest sentit no els sortim a compte.
De nou, som al carrer, i avancem per un camí de terra vorejat per parets d’adob. Arreu, descobrim gossos lliures sense collar, ni corretja, ni cap amo aparent… i a diferència de Catalunya, no trobem enlloc excrements de gos, ni pudor d’excrements de gos com succeeix en alguns parcs de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem dir que de gossos, n’hi ha, tot i que molt menys que a Catalunya, però no com a mascotes; enlloc no es veuen gossos “mascota”, ni a ningú tibant un gos amb una corretja.
En aquesta comarca, les dones porten una mena de tul força gros enganxat a la part del davant del vestit. Ens expliquen que si el tul és blanc, la dona està per casar; n’hem vist d’altres colors, com el rosa; cada color té un significat diferent. Aquesta roba no la duen només en dies de festa a manera de vestit folklòric, sinó que és la seva indumentària habitual.
Ens explica el guia que quan es concerta un matrimoni, el xicot sempre parla amb la mare de la noia; amb el pare, no; per timidesa. Un cop ja han parlat, queden el pare, la mare i la filla amb el noi per a prendre el te a casa de la noia. Si el te té sucre, vol dir que el xicot és acceptat com a gendre; si no té sucre, això significa que la seva proposta ha estat rebutjada. El que no ens queda clar després de la seva explicació és de qui és la iniciativa de demanar la noia en matrimoni, si del noi, o del noi i la noia, o dels pares del noi...
