L'Anna somriu, i corre dessota els caps dels pollancres.
Plou a
raig, i de tant en tant trona. El bosc exhala flaires ancestrals.
La
nena torna a somriure, i s'atura davant d'un toll d'aigua; s'hi fica
i salta.
Apareix la mare amb un paraigua a les mans.
-On
vas, així? Que no ho veus que t'estàs tacant el vestit?
Surt
del bassal amb els baixos del vestit burells i les sabates xopes.
Mitja hora després, ja està banyada, i la mare declama les
seves excel·lències davant la Mercè, que du la filla a dansa i que
diu que l'Anna també hi podria anar, perquè té una figura
estil·litzada i femenina; seria una llàstima que la humanitat
perdés una ballarina com l'Anna.
I la mare de l'Anna fa que sí
amb el cap, i explica com n'és de fina la seva filla, que sempre
escull les activitats més asserenades i que sembla que tingui el
seny d'una dona de quaranta anys. Després pica, suaument, els dits
de la seva filla, enriolada, que començava a engrapar una galeta de
xocolata d'un paquet que l'àvia li va portar ahir.
-Has de
menjar més! -li va dir. Sempre està igual, l'àvia
I la nena
passeja pel carrer amb un vestit de flors vermelles; esdevé l'obra
de la seva mare, que sap el que és bo, i que coneix la vida. A
l'estiu no li permet d'anar a la platja, si no és que s'ha passat
l'hivern i la primavera fent règim; els éssers socials s'han de
comprometre amb l'elegància: bledes i gall dindi al congelador,
pastilles a la farmaciola, infusions per sopar, i ni un bri de sucre.
I la criatura no remuga pas; perquè sap que al món en què vivim,
la imatge té la seva importància, i que deixar de banda la imatge
és vici de destralers, de pòtols i de mandrosos.
L'Anna
plora i vomita dessota els pollancres.
Fa un sol espaterrant, i
s'ha amagat al bosc perquè ningú no la trobi. Els brancatges foscos
dels arbres oculten la lletjor salvatge de les bardisses i de les
bestioles.
La nena s'asseu a terra; alça els genolls i se'ls
abraça. Tot són ossos; ella els veu enormes.
Els metges la
busquen; ha fugit de la residència per a ficar-se els dits. El
bassal burell de les pluges d'ahir ha esdevingut el receptacle del
seu vòmit. Se sent grassa, se sap grassa; i en aquest món de mones
et menyspreen si estàs grassa; la forma és l'espill de l'ànima, i
ella és un monstre, perquè la carn li penja de tan grassa com està.
Malgrat el tragit i el vòmit, el vestit resta net i impolut;
ni tan sols se li ha arrugat. No el mereix, aquest vestit; demà
buscarà algun parrac més a to amb la seva estètica. No tornarà a
vestir-se amb elegància fins que s'aprimi.
Els infermers, tard
o d'hora, la trobaran, i continuaran maldant per a enlletgir-la
encara més, per a obligar-la a deglutir el verí que la deforma. La
vida és una lluita aferrissada envers la conquesta de la bellesa. La
bellesa existeix i és una; i no s'assoleix amb actituds passives i
apàtiques; cal passar gana.
S'acosten boires, el dia
s'enfosqueix, torna a ploure. S'abraça els genolls amb força i
s'imagina que la pluja la desfà i que es fon, que esdevé rajolí
negre escolant-se pel bosc i filtrant-se cap a les entranyes de la
Terra. S'adorm.
