“Aquesta nena és de sis! Que no ho
veus que és de sis? És de sis, aquesta nena! És de sis!”
Doncs no és de sis, aquesta nena.
Ni
de deu, ni de tres, ni de cinc.
No hi ha persones de sis. Cap xifra
està encadenada a cap persona. Cap persona està casada amb cap
xifra. Tots els éssers humans tenen a dins unes capacitats encara per desenvolupar que sovint són úniques. Ningú no està mai acabat del
tot. Ningú pot ser avaluat mai prou bé. Cada persona és un
misteri. La capacitat de progrés de cada persona és il·limitada, i
mai no es pot considerar impossible cap superació. Mai cap dictamen
és definitiu. Mai cap paper pot dir la veritat absoluta sobre les
capacitats de cap persona.
El problema no és la persona, el problema
és el sistema educatiu, que funciona amb el model fins ara no superat d'una estàtua de marbre que
fa de model. L'estàtua és el model, i l'estàtua és “una”. El
nen i la nena s'han d'assemblar a l'estàtua. La estàtua mai no és
massa adolescent. L'estàtua mai no s'obsessiona excessivament amb els estudis, mai
no dedica tres o quatre hores a fer deures. Però encara que no sigui
una perfeccionista, l'estàtua, no us penseu pas que sigui una
fresca; a l'estàtua no li agrada que la mirin, no es pentina ni es
repentina a classe, no pensa en nois o en noies que li agraden, no
està mai massa adolescent. L'estàtua té prohibit ser adolescent. L'estàtua accepta l'autoritat com un
xai; mai no és crítica amb allò que li manen; mai no posa en dubte
allò que el professor li explica; mai no es dirigeix amb excessiva
familiaritat al professor. L'estàtua és el mirall de l'alumne
perfecte; no és perfeccionista, però és perfecta; el model amb el
qual qualsevol nen o nena s'ha de comparar. L'estàtua no es mou a
classe, i per tant no haurà de prendre píndoles
tranquil·litzants; necessàries, diuen alguns, perquè el nen o la
nena que no s'avingui al sistema de l'estàtua pugui treure el profit
que necessita al seu procés d'aprenentatge. Sembla mentida que hi
hagi pares que no vulguin donar píndoles als seus fills! Tan bonica
com és l'estàtua! El model perfecte, encara que sigui de pedra,
encara que no tingui vida. L'estàtua, erigida al conscient i a l'inconscient de nosaltres, els educadors, és el model al qual els nostres alumnes s'han d'assemblar, diu o fa intuir el sistema.
Però tindrem allò que construïm. I resulta
irònic queixar-se de la grisor de la societat si eduquem amb la
filosofia de la grisor tots aquells que un dia construiran el món del futur.
L'estàtua, en realitat, esmonyona la identitat de cada alumne i
frustra les seves capacitats. Perquè allà a on hi ha la manera de ser de
l'alumne, hi ha la seva potencialitat de creixement.
Si no fos per la refotuda estàtua, el qui és tímid
podria aprofitar la seva discreció potser per a una concentració
superior en allò que s'explica, o per a un món interior més ric i
més sensible, que l'extravertit no arribarà a conèixer tant. El
qui és més extravertit, podria progressar en la seva capacitat de
comunicació franca i transparent amb els qui l'envolten, i millorar
encara més la seva expressivitat, potser fer-la servir per a explicar els
conceptes o aclarir els processos; la seva simpatia podria ser
acaronada per l'educador, fins que la calidesa d'una
educació que treballaria amb els caràcters en comptes de combatre'ls
l'ajudaria a convertir-se en un adult creador i transformador. I el qui
no pot deixar de moure's, s'hauria de moure encara més; potser
pintar a les parets de la pista esportiva les frases que s'estudien a
socials, o a matemàtiques, o a experimentals. Potser elaborar un
vídeo que expliqués amb imatges, mots, sons, metàfores... allò de
llengua castellana que no és senzill d'atrapar a primera vista.
Potser convindria que corregués cada tres quarts d'hora, entre classe i classe, per assolir unes
marques que li permetessin de participar als Campionats de Catalunya
d'atletisme. Potser convindria que toqués la guitarra cada dues hores per a
sentir-se ple i poder encarar-se amb més alegria a les estones en què se li demanaria més tranquil·litat. Potser la solució fóra moure'l a cercar la
informació i a transformar-la en comptes d'escoltar-la en una lliçó magistral dins d'una aula.
Podríem continuar descrivint alumnes,
persones, individus... cadascun seria diferent i de cap manera no
se'ls pot demanar exactament el mateix a tots, ni convé aplicar les mateixes
estratègies amb tots ells. Però no s'han d'assemblar a l'estàtua,
s'han d'assemblar a ells mateixos, han de construir-se, han d'arribar
a ser ells.
Curiosament, per camins diferents, amb potencialitats
diferents, amb caràcters diferents i amb estratègies
diferents, podrien arribar un dia als mateixos aprenentatges. Si el
que s'intenta és que tots i cadascun s'assemblin al més possible a
l'estàtua de pedra, no arribaran tan lluny i ho passaran molt malament; ells i els professors.
Gran part dels problemes de convivència i de comportament (no dic pas que tots) vénen
com a reacció a l'absurd intent d'obligar-los a ser com l'estàtua.
Hi ha qui és tan tímid que no gosarà ni respondre't quan li
preguntis; però no intentis obligar-lo a respondre't a la força,
perquè acabarà odiant els mots, i tindrà sempre problemes per
parlar per pròpia iniciativa. Hi ha qui és tan obert i tan directe
que et parlarà com si fossis el seu amic, i això t'ofendrà molt;
però jo si fos tu no aixafaria aquesta energia i potser em
convertiria en un amic de debò, en un amic d'aquells que no són
col·legues i que saben dir les veritats ni que les veritats siguin
dures, que saben estimar sense deixar de ser educadors, pares o
guies, i que no tenen por d'acostar-se a les persones, perquè quan s'acosten a una persona, aquesta persona automàticament s'acosta a ells, quan respecten una persona tal com ella és, aquesta persona
espontàniament els accepta com són; i si els accepta com són, absorbeix també millor allò de bo que els professors li puguin mostrar. Hi ha alumnes que et
parlaran com si fossis igual que ells; no intentis impedir-ho, perquè tenen raó, ets igual que ells, i com més igual sentin que ets, més cas et
faran; limitat a demostrar, sense gaires mots, que ni que tu siguis
igual que ells, la teva feina no és igual, i que a cops et veuràs obligat
a actuar amb una autoritat que el teu càrrec té, i que ells tindran
el dia que estiguin al teu lloc; però ells tenen raó, sou iguals; i
si els dónes la raó quan de debò la tenen, la seva actitud millorarà. N'hi
ha que són tan carrinclons o tan sensibles que t'estimen, i se'ls
nota, i potser t'ho diran; no te'n riguis ni t'enfadis, tornen a tenir raó, i no són
carrinclons, són normals i espontanis; aprofita l'estimació per a ensenyar que es pot estimar essent seriós, i de manera austera, i
sense necessitat de cap mena de demostració carrinclona; però reconeix també que no s'ha de tenir por de mostrar els sentiments, perquè som humans. L'amor de debò és com
l'herba que creix sota la neu, oculta, discreta, silenciosa, alimentant-se del líquid pur
que es va desfent a poc a poc sense que ningú no ho vegi.
El món que ens espera és el que
construirem; i el món que brollaria d'una educació no uniforme,
sense processos normativitzats, sense estàtues de marbre, sense
patrons reductors... seria una educació que no es fonamentaria en el Llit
de Procust sinó en la missió d'extraure de cadascú allò que
cadascú és ja, i allò que cadascú pot ser encara més. Aquesta educació, seria més poderosa que l'educació dels
utilitaristes que produiran societats que s'autodestruiran, que es
moriran d'èxit, que faran fallida, i que crearan éssers infeliços. Només cal perdre la por a
aquesta visió acollidora de les persones al llarg del seu procés de
creixement i d'aprenentatge, i deixar de posar excuses, pronunciant
la paraula utopia, impossible, inversemblant... Cal començar a
extraure el màxim de cadascú, respectant cadascú com és, en un
procés únic i personal que treballa amb les eines de la llibertat,
la creativitat, la intel·ligencia, l'autoconfiança, l'optimisme,
l'amor... i molt, molt endins, com les capes d'una ceba... també l'autoritat,
que hi és i que hi ha de ser, però ben bé a l'última capa de la ceba, perquè
si no... ho espatlla tot.
.
.
.
2 comments:
Bon discurs al que desitjo bons lectors.
Gràcies Olga! És un plaer sempre rebre els teus comentaris!
Post a Comment