Torquemades d'avui

Vindran els tancs; potser, perquè la vergonya s'ha perdut. Però els tancs no construeixen la veritat i confirmen la feblesa dels arguments. Quan el raonament no és lògic, quan la decisió no és democràtica, quan les lleis hi són per a enquistar un poder que menysprea la decisió del poble d'un país real (un poble que té una i moltes llengües, i consciència de nació) llavors arriben els tancs, i les pistoles dels vigilants legals, i les impugnacions, i les condemnes, i les presons, i les pilotes de goma, i els cops de porra, i tota aquella violència legal, que després és negada per vergonya, describint un país de les meravelles que els posa vermells a ells mateixos, i fan el major ridícul de la història.

Es prohibiran els mots, s'il·legalitzaran les opcions polítiques legítimes, s'espantarà la gent. Ai, si escrius! Ai, si dius! Ai, si opines! Perquè la vergonya s'ha perdut, i es farà com s'ha fet tantes vegades a la història. L'ésser humà és expert en convertir-se en tirà, i en decidir el bé i el mal en funció de la submisió i de la resignació als poderosos. Però el poble pacífic que no té por serà l'arma que destruirà el poder dels tirans. El poder tirànic necessita que el poble tingui por; per això la produeix, la treballa, la ritualitza; amb lleis, amb un llenguatge pseudomístic que pretén atorgar a una norma humana el valor absolut de la lògica universal; però les normes que ataquen els drets de les persones són miserables per molta mística i per molts abillaments lingüístics que tinguin.

Es controlaran els moviments de les persones als espais físics, a internet, a les publicacions, a les cançons, a les frases que escampen, i s'esclafarà sense vergonya els trobadors, els titiriters, els poetes, els nens, els avis, el poble... La vergonya s'ha perdut a Suïssa, a Andorra, a les mentides que es repeteixen als mitjans. L'adoració al feixisme amb què van créixer els Torquemades d'avui els inhabiliten per tractar humanament els conflictes, i fan el ridícul. Ensenyen la cua encara que s'esforcin en amagar-la; i ho saben, i ho passen fatal, però no ho poden evitar.

.

.

No es copeja l'ànima

No es copeja l'ànima. No es menysprea la voluntat lliure de l'ànima. Dius que Catalunya és part de l'ànima d'Espanya; paraules poètiques per a justificar la imposició d'una voluntat que no és la de la majoria de gent de Catalunya. Paraules amb ambició de ser nobles per atacar la noble causa de la voluntat del poble. Tots els pobles del món per llei natural són sobirans, igual com totes les persones ho són; les lleis que sotmeten la sobirania d'un poble sota la sobirania d'un altre, són contràries a la llei de la naturalesa, i cap poema místic o polític, per bé que soni, no pot esberlar el que la dignitat dels pobles i de les persones mereix.
.
.

Llum. Cançó original. Canal de cançons de YouTube.

És un fet que si et decideixes a fer un canal de YouTube a on hi surtin elements morbosos sorprenents i poc edificants tindràs un èxit aclaparador pel que fa a les visites, però l'altra opció, força més enriquidora, és treballar-te un canal de YouTube a on mostris allò que sents, allò que t'agrada pel que fa a cançons, allò que et motiva, ni que no siguis el millor, ni que no siguis sorprenent. Les visites i els subscriptors no són res essencial; els individus són superiors a les multituds, i és superior allò que sent una persona, un dia, quan t'escolta, perquè per algun motiu estrany li has recordat a un pare que va morir i que cantava aquella mateixa cançó, o perquè troba en el timbre de la teva veu alguna cosa que li posa la pell de gallina ni que la teva veu sigui feble com un pardal i petita com la granoteta d'un bassal. Un canal a YouTube a on hi aboquis allò que t'agrada expressar, sigui teu o d'un altre, és com un blog, com una llibreta vella que fa olor de paper antic amb frases esgarrapades de poemes, o versos coneguts o ignots. Un canal de YouTube interactiu, a partir del qual escoltes a altres persones que estimen el mateix que tu estimes, en diferents llengües, de diferents cultures, i sense anhels de fama o diners, sinó de coneixença i afició mútua és un luxe dels temps que vivim; una eina tecnològica que ens permet treballar la cançó, la poesia musicada, recuperar antigues melodies oblidades que un dia van enamorar persones, o que fa molts anys van fer plorar ments oblidades, o que van engegar revolucions pacífiques amb clavells i versos, o que van guanyar guerres perquè van sostenir la moral de les tropes a l'horror nazi, o senzillament van permetre i permeten encara parlar amb déu. 
Avui penjo aquesta cançó poema, feta fa ben poc, que no és altre cosa que una mena de viatge amb la imaginació cap a un moment del temps i de l'espai llunyà, però intens. 
Per expressar-se només cal l'aprovació d'un mateix, la pròpia decisió, la llibertat personal; i allò que fa cadascú és únic, no competeix, no guanya a ningú, no perd, no especula, no demostra, no calcula, només és... com el so de la pluja, com la remor d'un vent, com un crit o un desig íntim que es fa públic. Si fa no fa, llibertat.
.
.
.
.  

Aprendre

 

Si no estàs disposat a aprendre dels infants cada dia, cada hora, cada instant, no pots progressar com a docent; i això que acabo d'escriure no és una frase bonica d'aquelles que es pengen en alguna xarxa social amb una imatge carrinclona amb vocació de fer-se viral... és senzillament la veritat. 

Cap temps passat no va ser millor, cap persona del passat no va ser millor, cap persona del present tampoc no és millor. Els infants del present viuen les seves circumstàncies, les seves angoixes i les seves il·lusions. Han d'aprendre molt, com els infants de totes les èpoques; però els adults els podem ensenyar poc; són ells els qui han d'aprendre; són ells els qui aprenen. L'adult, docent o pare, a tot estirar pot assenyalar amb el dit les fonts del coneixement, o pot motivar, o pot intentar proporcionar mètodes... però l'acció és de qui aprèn. S'aprèn, no s'ensenya.

Si no estàs disposat a escoltar dues vegades o tres allò que has escoltat per evitar el vici de'actuar per impuls i transmetre-ho malament, potser viciat pel propi prejudici, per les pors personals, per la imaginació d'un mateix... no pots progressar com a docent. El docent no es pot permetre l'error de viure en el món que inventa la seva ment, sinó que ha de fer un esforç constant d'objectivitat i clarividència. 

I després sorgeix la sorpresa: l'amor que espontàniament brolla del cor no és l'excepció d'una fredor asèptica constant i establerta universalment, sinó el normal i convenient. L'amor que té una mare no és un amor deformat per les hormones, sinó l'únic clarivident. És la massa mediocre i inhumana la qui no hi veu clar quan no viu un amor universal amb sentiments; i això passa per algun mecanisme de la ment que bloqueja l'amor per a fer líndividu més operatiu, agressiu, competitiu, reductor de la vida a conceptes tan tristos com la producció de bens, el sistema premi càstig, la grisor d'una mena d'esclavatge social per a tenir més i guanyar més seguretats miratge.  

Que no és tot banal i en sèrie; que el que passa és que tot és únic i inaudit. Tot no és normal, previsible, assumit... no. En realitat tot és excepcional, i no viure en un continu estat de sorpresa eufòrica és una forma d'allunyament de la realitat provocada per algun mecanisme del cos que ens vol convertir en les formigues d'un formiguer, treballadores, impersonals, cruels, efectives, eficients, per a néixer, servir i morir sense que l'univers se n'afecti massa.

Hi ha massa gent que interpreta el món a partir de les etiquetes que han rebut i que va escriure algú altre per ells; ells no han posat mai en dubte aquestes etiquetes, i a cops s'han enutjat amb aquells que no només les posem en dubte sinó que manifestem l'absoluta falsedat de moltes d'elles.  

Al món hi ha massa ovelles; i les més tristes i sotmeses són aquelles que ni tan sols saben que són ovelles; els ho impedeix l'orgull. Moltes funcionen amb la llei de la imatge, convençudes que el que importa és semblar; que semblar ho és tot.

.

.

Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

"Sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar..."

Així comença la cançó que avui penso.

Una cançó senzilla com les més grans.

Aquesta podria ser una norma universal; tot el que és gran és senzill i clar. El que necessita donar massa voltes per a fer-se entendre, el que exigeix massa annexes, es fonamenta probablement en supòsits falsos o artificiosos. La grandesa és transparent i va nua. Allò que de debò importa, l’essencial, és clar i necessita pocs mots, o no pot encabir-se en ells. Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

Allò que és essencial ens fa no tenir por de ser lliures, de dir les coses que pensem si ho fem amb amor, d’opinar amb claredat i amb humilitat, de reivindicar el nostre dret a dir i a fer.

Allò que és essencial ens abraça i fa que no tinguem por de la mort sinó de no viure lliures i esperançats.

Allò que és gran és acollidor i tendre com un nen petit, regala llibertat, no lliga, no culpa, no jutja, il·lumina amb gairebé res més que la claror d’una llar o d’una espelma, emplena d’una felicitat asserenada; es podria anomenar pau, però és més que pau, perquè està ple d’afecte, però d’un afecte que no encadena ni atrapa.

Allò que és essencial probablement ens acull després de la mort, però és tan de debò que només per assaborir-lo un instant a la vida val la pena haver arribat a existir, encara que després de la mort s’acabi, o s'acabés, tot.

Allò que és de debò no mou a estimar a causa que algú hagi fet això o hagi deixat de fer allò, o perquè és simpàtic o perquè és divertit... Allò que és essencial anima a l’amor perquè estimar és tan natural com respirar, i ens permet viure i no morir, tal com respirar ens ho permet.

I aquesta mena d’amor és l’essència, perquè aquest amor no vol dir atrapar, ni posseir, ni comprometre, ni lligar, ni tan sols necessàriament arribar a conviure amb... L’amor neix dins d’una profunda, real i confortant llibertat que no ens resta moviments ni relacions.

"Deixa que la pluja mulli els teus cabells daurats"

Passa-t’ho bé amb les coses naturals, tot el natural és bell, tu ets bell o bella... no tinguis por ni fàstic del fang, de la pluja, de la neu, del vent, de la nuesa... no et faci mandra gaudir de la natura, perquè tu formes part d’ella, d’ella has sorgit; la teva manera de ser, la teva imatge, el color dels teus cabells, daurats amb el sol, tant si és ros, com bru, com castany... Tu no només ets bell o bella; tu ets bellesa encara que no t’ho sembli, perquè has sortit de la natura, que és molt bella. I tu ets una realitat bona, tens la bondat a dins, perquè ets humà o humana, i l’ésser humà té empatia, que és la llavor de la bondat. I els que diuen que la bondat és feblesa o hipocresia són uns pobres ignorants que no saben que ho són.

"Petites gotes fredes tremolant"

Descobreix la bellesa d’una gota d’aigua, que gairebé ningú no s’atura a mirar. Les coses petites poden ser les més grans. Hi ha coses que semblen grans i que en realitat no ho són. El que és gran de debò és senzill i clar, i sovint sembla petit. I allò que és gran de debò ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans. (Sí, ja sé que això ja ho havia escrit.)

"Fes de casa teva tots els llargs camins del món"

No sabem a on la vida ens durà, però nosaltres podem decidir el camí... i allà a on anem a parar, hi farem la nostra llar.

La nostra llar, la nostra pàtria, no és un lloc concret, sinó allà a on hi posem el cor, allà a on hi tenim les persones que estimem.

Un 10% d'individus sense capacitat de comprendre, valorar, i sentir com a propis, els sentiments aliens.

Image of ROTFLOLEB in wikipedia. CC- BY-SA-3.0.

Defuges el sentiment, el consideres el refugi dels hipòcrites; però saps? el sentiment humà ens fa humans. És clar que un percentatge prou considerable dels sapiens no l'entenen directament. Saben de la seva existència perquè observen els individus humans que els envolten i dedueixen de les seves reaccions allò que el món anomena sentiments, però un petit percentatge de sapiens, no en tenen experiència, si no és en allò que afecta el seu jo. Ara en diuen psicopatologia social, i no es posen d'acord a l'hora de decidir si és una malaltia o una manera de ser. Però és sens dubte una disminució. 

He conegut persones amb aquesta disminució que anhelen tenir sentiments; són bones persones, perquè racionalment, d'una manera eixuta, sense premi, volen el bé de les persones; podríem dir inclús que estimen amb més puresa perquè no busquen el consol del sentiment; però n'hi ha pocs d'aquests. La majoria de persones que no experimenten sentiments, emocions, tendresa... no ho accepten com una disminució, sinó com un avantatge racional damunt dels altres éssers humans als quals veuen gairebé sempre com a competidors, com a graons, com a instruments, com a mitjans o com a molèsties. 

Els psicòpates socials no són assassins com els pinten a les pel·lícules; són persones perfectament integrades a la societat, que pateixen sense acceptar-ho una profunda disminució de la intel·ligència emocional; acostumen a ser tòxiques, a paral·litzar iniciatives que ells consideren, conscientment o inconscient, amenaçadores pel seu ego; no contemplen els sentiments aliens com un problema, perquè defugen qualsevol problema que no sigui propi; i allò que sent algú del seu voltant, especialment un igual, és tan important com el dolor d'una llagosta bullida viva en un restaurant de luxe, quan han de preparar el plat d'un humà sense amor pels animals.

Davant d'un psicopata social no funciona el diàleg, si no és que el dirigeixes a un interès seu; i quan ho facis hauràs de jugar a escacs, perquè no entén allò que no sent, i no sent perquè no pot. 

La millor estratègia davant d'una persona així (diuen que un 10% de la població ho és com a mínim en petit grau) és defugir-la. Només els que reconeixen el problema es poden integrar a la societat humana, amb humilitat i bona voluntat, però és tan difícil per a ells, que intentar-ho té realment un mèrit immens.

.

.

.

Territorialisme

Elefants marins lluitant pel territori. Image from wikipedia of Michael L. Baird. CC-BY-2.0

.

.

.

Això és meu, allò és teu. 

Això ja ho ensenyo jo, 

i allò ja ho ensenyes tu. 

I et pixes com els gossets 

als límits dels teus terrenys. 

Funcionariot! Funcionariot! 

Amb cara d'estaquirot! 

Les normes tot ho dissenyen, 

perfecte quadre d'honors! 

Aquí comença el teu regne, 

amb l'ego tot banyat d'or; 

i si és llautó se li assembla, 

la llei ho permet i tot! 

Funcionariot! Funcionariot! 

Fins et poses de puntetes 

per semblar més alt que jo. 

Se't menja l'enveja i omple 

el teu cap d'un núvol fosc. 

Arreu veus competidors 

que volen robar-te el lloc.

I així va passant la vida 

tu sempre cabrejadot!

Valorant fins a quin punt

el teu jo s'estén pertot.

Vols dir que no somriuries

si no visquessis amb por?

Que no hi ha línies vermelles

hi ha portes, braços i ponts

i la saviesa que és una

si la mires amb amor.

Res no és teu i si t'hi arrapes

se t'escaparà del tot.

Funcionariot! Funcionariot!

no posis portes al bosc!

  

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets...

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets; el gel dels cors dels lletrats i els homes de fortuna, que compra tots els paisatges, ven pàtries, serveis, i que especula amb la vida de la gent. Ben aviat, no trigarà, a arribar aquell bon temps, que porta la primavera, i amb ella les tardes lluminoses de l'estiu alegre i viu. I les cales que ara no explico, perquè continuïn lliures de les urpes dels diners. 

No tinguis por i avança, que els tirans es moriran, però abans, quan mirin enrere, la vida que hauran portat, tremolaran de vergonya, i ja no podran presumir. Quedaran vells i casposos, avergonyits pels carrers, s'amagaran als castells i als palaus a on van crear la falsa realitat de la negror del poder. Seran vius, però hauran mort de pena i remordiment. 

Tants tirans com es vesteixen amb corbates sota els terns, grisos, foscos, pelleringues disfressats de noblesa; l'uniforme dels corruptes i els banquers, dels ministres poderosos que desfiguren la llibertat per a convertir la vida en la presó que han dissenyat, en el mas que han establert pels senyors de les empreses que controlen els diners.

No tinguis por i avança, seràs ric si no ets com ells; et moriràs amb la panxa relaxada de tan riure, de tant embrutar-te al fang dels camins, a la sorra dels racons oblidats pels mercaders; et moriras agafant la mà de qualssevol persona que t'estimarà fins al més profund del cor, pobre, lliure, content, satisfet.

No tinguis por i avança, clavant fort les arrels a la terra i al paisatge que tant estimes; a prop dels carrers del poble, amb la flaire de la llar de foc, les rialles dels infants, i la remor del vent als turons coberts de pins. Ningú no destruirà tot allò que és etern. 

La vida és un ukelele

Que no tenim prou temps per a perdre el temps pensant en guanyar diners! 

Tan curta i tan llarga com és la vida! 

No tindràs prou temps (senyor imputat per corrupció o encara no imputat) per a gastar-te tots els diners que d'alguna manerta has adquirit. No tindràs temps de prendre el Sol en una platja lliure de l'angoixa de tenir tant. Podràs, potser prendre el Sol en una platja, però el que tens, i el lloc que ocupes, ocultarà el teu cos i et robarà el Sol i el vent a tota la pell; i enfosquirà la teva ànima i li impedirà sentir el vertigen de no tenir res més que la sorra el Sol i el vent. I també t'ofegarà sense que ho sàpigues la moral amb què et van fer créixer i que t'ha servir per ser esclau de les formes i per a no tenir ètica amb els diners i les persones. 

A l'últim et moriràs, i descobriràs que allò al que t'has agafat amb tant d'anhel, la campana de Bankia, el tern i la corbata, les targetes, les accions... t'ha robat l'únic que de debò tenies sense saber-ho; la vida, que no és cap spa de luxe, ni el sexe pagat, ni els aplaudiments dels poderosos, ni el teu nom en lletres d'or, ni el poder econòmic absolut amb què tant has somniat. 

La vida és un ukelele. La vida és una guitarra. La vida és construir somriures. La vida és trepitjar el fang sense sabates. La vida és enriure-se'n del que la gent anomena prestigi, fama, admiració, enveja. La vida és un raconet de mar i ningú fora de dos o tres éssers estimats al teu costat, i el Sol que guspireja damunt les ones, i l'olor de sal, i res al cap, i una cançó, i un poema. La vida és poesia, però la poesia fuig dels absoluts del diner i dels absoluts del poder. Qui anomena rei al poder, al diner i a la fama, perd la poesia. I la poesia és la vida. 

A algun antic professor, o professora, que em va ajudar molt.

M'ajudes molt. 

A no ser com tu. 

A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones. 

A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent. 

M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat. 

A no donar la mà si no em surt de dins. 

A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit. 

A no perseguir el poder com un addicte el seu vici. 

A no ser miserable i semblar noble. 

A no viure per tenir i manar i poder i lluir. 

M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.

M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners. 

Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.

Frases sense importància...

Imatge de David Monniaux a la Wikipedia. CC-BY-SA-3.0

Per descansar al final del món, cada vegada hem d'anar més lluny del món.

La velocitat que els ordinadors atorguen a la nostra vida cada vegada és menor, i cada vegada anem més lents, perquè hem d'esperar que s'actualitzin.

Els ordinadors ens donen molta llibertat; tanta que tot allò que fem amb ells queda registrat i pot ser públic i ho pot fer servir qualsevol per enfonsar-nos la vida.

No tenim temps de mirar les fotos que hem fet fa dies, ni d'arxivar-les, perquè necessitem temps per a fer fotos del que ara estem vivim no fos cas que en un futur no les poguéssim mirar, ens perdríem per sempre aquests records.

Apa, ecologista, de què et queixes. Hi ha molts parcs!

Apa! Amb tants ordinadors, de què et queixes! Ha tardat vint-i-tres minuts a engegar-se per què no has volgut dedicar 30 minuts a actualitzar el software; un software que, per cert, no és tan ràpid com hauria de ser perquè fas servir el programari lliure en comptes del bo, que és de pagament.

Apa, victimista! de què et queixes? Només has de pensar el que el Tribunal Suprem diu que has de pensar i ja no aniràs a la presó!

Apa! Victimista! De què et queixes? Que mai estàs content! Només has de vestir-te com la majoria diu i ja no et posaran multes ni et denunciaran per banyar-te en boles en aquest riu!

Apa! Victimista! De què et queixes? Només has de renunciar a fer el que vols fer, i a partir d'aquí ja ets lliure per a fer tot el que vulguis!

Apa! Inconformista! Cul de mal seient! De què et queixes? Renuncia a ser llop, sigues vaca! Fes cas del pastor que et porta el pinso i l'herba fresca! I no tindràs necessitat d'anar demanant llibertat.

Agrair, a l'existència, els estels a les nits més fosques.

Paraules negres mentideres que embruten vides. Mirades negres mentideres que brollen de la foscor dels desigs inconfessables per intentar fer l'impossible: convertir el mal en bé i el bé en mal. A l'últim, la llum més clara del dia s'endurà la victòria, perquè el no res representa la pròpia feblesa del mateix no res.

Què és sin no el temps de l'ésser humà damunt la terra? Destrueixen la seva ànima per un instant tan breu que l'immensa importància que el pobre humà li atorga al seu temps fa una mica de llàstima; com el goril·la que es copeja el pit, ignorant l'infinit ordre que l'envolta i que l'ha creat. 

Per què dedicar aquest temps tan breu, tan d'excepció, tan de privilegi, en enquistar-se en el mal per posseir allò que no és lícit de posseir?

Hi ha un mal que va vestit amb l'uniforme dels savis; un mal que pretén passar per bé fent servir el caràcter absolut dels pobres convenis humans amb voluntat d'eternitat i de justícia, però que no són si no acords presos per monos amb instints tribals i molt d'ego, sobretot molt d'ego. 

No oculta el teu patetisme el teu uniforme de senyoria; i el teu poder no fa que tinguis més raó. La raó no depèn del poder que tinguis, ni del teu grau de popularitat, ni dels anys que hagis estudiat, ni de la por que et tinguin. El poder no et fa tenir raó, el que aconsegueix el poder és que, encara que no tinguis raó, els teus criteris miserables siguin obeïts i adorats; però això et fa molt de mal encara que no te n'adonis, perquè t'estàs convertint en l'antítesi del que representes, i en allò que de jove vas jurar que mai no series.

Arriba un punt a la vida en què un ja no té por de les mentides que puguin dir d'un; arriba un punt en què l'únic que de debò importa és allò que és veritat, allò que un sap que és cert i que a un l'omple d'una pau profunda i d'una sensació de satisfacció impossible d'expressar amb paraules. La força de la convicció, de la consciència tranquil·la... La força que brolla de donar la vida sense especulacions ni càlculs de guanys o de pèrdues; donar la vida per les persones que tenim al nostre abast, tan febles de vegades, tan infinitament valuoses, i tan poc nostres, gens nostres, perquè han nascut per marxar i seguir el seu camí lluminós cap a la llibertat i la felicitat de l'existència. 

Em pregunto com s'ho fan per sostenir la seva crueltat, els cruels, si tenen fills. 

Em pregunto com ho fan per fonamentar la seva vida en la violència de la disciplina i el càstig, els botxins, els executors i els qui castiguen la gent, si tenen fills. 

Com poden instrumentalitzar la il·limitada dignitat d'una persona, els qui tenen fills. 

Em pregunto com poden viure amb normalitat o rutina els qui tenen fills, com poden viure com si viure no fos infinitament més gran que la loteria més gran de l'univers. 

Qui té fills i és dur amb qui sigui només ho pot ser per culpa d'una disminució empàtica, o d'una incapacitat humana profunda. 

Diuen que quan algú diu que no té por ho diu perquè té por i perquè no vol tenir-la, o perquè té por i no vol que la por influenciï les seves accions. En el meu cas crec que no és així; normalment quan tinc por no ho dic; la por em mou a callar. La por no hauria de fer vergonya a aquell qui la sent, sinó a qui la provoca. Qui força algú a canviar les seves idees fent servir la por no és excessivament intel·ligent, perquè la gent no pot canviar les idees per res que no sigui el convenciment; la por mou a mentir i a dir que es canvïen les idees, però la consciència interior de la persona, allò que la persona sap que és veritat, no pot negar-s'ho a si mateixa. La persona no pot canviar d'ideea a causa de la por; només els pensaments poden canviar els pensaments.

Afirmo, aquí, que hi ha molt poques coses que em facin por. No em fa por la meva mort. No em fa por que pensin malament de mi o que em critiquin. No em fa por la mort social; si fa no fa, jo mateix vaig triar la solitud social, o, si més no, una certa solitud social, per a poder ser independent. És així. No nego a ningú l'amistat; estimo els meus amics; agraeixo que existeixin, i puc dir que hi són; però ho són precisament perquè respecten fins a límits lloables la meva independència ideològica i d'estil. Els amics que m'han intentat convèncer de la seva estètica o de la seva doctrina han anat caient pel camí, i queden dins el meu cor com un record bell del passat. La independència personal és una exigència a la qual ningú no pot renunciar, perquè sense aquesta independència mental no es pot estimar. Estimem quan ens acostem a algú perquè volem fer-ho, no pas perquè ens calgui fer-ho. Estimem si som capaços de deixar marxar qui necessiti fer-ho; altrament, si no ho permetéssim, seríem els presoners i no pas els amics d'aquesta persona. No em fa por res més que deixar de treballar per allò que estimo com a la pròpia vida.  Servir i desaparèixer, amb tot l'amor que sento ara, i que hauré donat des de la invisibilitat. Passar desapercebut. Deixar llavor senser que ningú recordi qui l'ha llençada dins la terra. Descobrir l'obra d'algú més gran en els pobres moviments de mà que fa algú com jo manifestament incapaç de reproduir allò que la meva mà reprodueix guiada per no sé qui i no sé com. Agrair a l'existència, els estels a les nits més fosques, la claror de l'alba que promet un nou dia quan la nit sembla que no s'acaba mai, i haver estat copejat com un animal sense morir, tot i que la mort semblava més dolça, i aixecar-me de nou més per amor als qui serveixo que a mi mateix. Servir.

Propòsits per al 2018

Gaudir del goig d’intentar servir millor que bé els alumnes que m’han estat encomanats a la meva tutoria i a les meves classes. Estimar-los sense que es noti gaire.

Escollir, a la meva feina, la professionalitat i la lleialtat a l’educació, abans que no pas la popularitat; quan aquesta tria es faci necessària.

Aprendre a tocar un nou instrument musical

Compartir més temps i més activitats amb els meus fills. Fer collarets de ceràmica amb ells.

Identificar els meus errors personals i rectificar-los.

No tenir por dels esdeveniments atzarosos del futur. Acceptar la mort, si cal, amb un somriure.

Viure de manera que, si m’arriba la mort, em pugui sentir satisfet del que he estimat, del que he gaudit, i del que he donat de mi.

Continuar gaudint sense roba, a l’estiu i a la platja del Torn, de la naturalesa del mar i de la Terra en el seu estat més salvatge.

Penjar cada mes una cançó mínimament digna al meu canal de YouTube.

Aprendre una cançó nova cada setmana, només si és una cançó que em posa la pell de gallina.

Continuar fent pel·lícules, i envoltar-me de gent que estimi fer-les, més que no pas pensar en egos, fama, protagonisme, èxit...

Continuar escrivint ficció, i tornar a presentar-me a premis literaris com fa alguns anys.

Continuar abocant al meu blog, en aquest onzè any de la seva existència, tot allò que em passa pel cap i pel cor, malgrat els atacs dels intolerants i els intents de censura.

Continuar escrivint cançons, treballant-les, i mostrant-les quan estiguin madures.

Continuar parlant amb aquest déu que està per damunt de totes les religions, i que ens estima a tots, siguin quins siguin els nostres actes i els nostres pensaments; el déu de la llibertat que no hi entén de morals ni de repressions.

Menjar tot el que m’agradi sense passar-me. Fer exercici. Caminar per la muntanya. Deixar-me de mandangues de règims i gimnassos dels nassos.

Recordar que no sóc el millor en res, però que això no importa, perquè faig les coses el millor que puc, només perquè m’agrada fer-les així i no pas per ser millor que els altres.

Continuar enamorat de la llengua anglesa. Llegir-la, escriure-hi, escoltar-la, parlar-la. Amarar-me de la profunditat dels pensadors i poetes Nord-americans dels segles XVIII, XIX i XX.

Rebutjar qualsevol proposta professional que impliqui algun càrrec de responsabilitat, incompatible amb la llibertat mental necessària per fer bé la meva feina i per lliurar-me a les meves tasques creatives.

Escoltar més sovint Israel Kamakawiwo‘ole.

Procurar, de tant en tant, encendre una llar de foc, beure un vas de priorat, escoltar les onades, caminar per la sorra sota la lluna plena, cantar arran d’aigua, plorar recitant poesia, i dir coses boniques a les moltíssimes persones que estimo i que deixo lliures, perquè s’allunyin de mi sense manies quan ho necessitin fer.

Agrair tantes coses bones que tinc i que no és habitual de tenir, i acceptar amb curiositat i esperança el final de tot, com una porta a una vida desconeguda i potser millor, bo i que costa creure que pugui ser millor que aquesta Terra que trepitjo i que la companyia de la gent que m’envolta.

Treballar, lluitar i caminar cap a la llibertat, la meva i la de tothom, igual com he fet tota la meva vida.
.
.