Tiempo y Silencio (Cover)

Nova normalitat? Abans de fer-me signar, em permets que llegeixi la lletra petita si us plau?

Compte amb què recriminem. Compte amb què exigim. La comunitat humana pot recollir-se un temps; el temps que calgui; però no pot renunciar de manera indefinida als petons i les abraçades. I els infants no poden renunciar per sempre a empentar-se, tocar-se, jugar de prop... Si hi ha d'haver una nova normalitat, aquesta no pot ser inhumana. No es pot viure amb por. No es pot viure amb l'obsessió prioritària de no emmalaltir. Un temps, podem tancar-nos i renunciar al que som amb la idea de construir un futur no gaire llunyà en què la malaltia ja no hi sigui; però no podem canviar fins al punt de convertir per sempre en clandestines, de manera il·limitada en el temps i com si d'una nova era es tractés, l'aire lliure, la llibertat de moviments, el contacte físic, els concerts, les manifestacions, les festes, la platja, el mar, el rostre en llibertat, la pell en contacte amb la pell i amb el vent i amb el Sol. No hi haurà una nova normalitat que impliqui renunciar als valors humans, a les conquestes assolides, a la tendresa, a l'alegria, a la cultura lliure i popular. La renuncia perpètua al que ens fa humans és contundentment pitjor que una malaltia mortal. I a més, seria físicament impossible de sostenir.

D'altra banda... quina normalitat ha canviat a les últimes dècades a causa de l'elevat nombre càncers que afecten i han afectat persones de totes les edats i que està comprovat que s'incrementen amb la contaminació de les indústries i dels vehícles? Han aturat la indústria? Ho han parat tot? Jo conec gent jove que ha mort de càncer. I quina normalitat ha estat modificada per evitar les desenes de milers de morts diaris a causa de la fam, de la manca de recursos, de la poca rendibilitat econòmica de certes vacunes, de la guerra? A què ha renunciat la màquinària econòmica del món per a evitar aquestes massacres? S'han aturat les fàbriques d'armes?

I per últim, compte amb les obsessions obscurantistes que mouen alguns a condemnar fins i tot els somriures. Videos virals de suposats infermers plorant perquè quan surten de treballar veuen pel carrer parelles agafades de la mà i somrient com si tot fos una festa. Per què hem de perseguir l'alegria? És obligatori el dol? És la tristesa l'única resposta possible al dolor? No es poden agafar de la mà les persones que viuen a la mateixa casa quan surten a caminar en hores autoritzades?
L'estrès pot provocar que les persones ens revoltem contra les persones, que ens considerem enemics quan som víctimes d'un mateix problema. No estic justificant els que no vigilen, els que escupen pel carrer, els que se salten les normes establertes per les autoritats sanitàries; però és insuportable veure com algunes persones per por, i per mentalitat d'ovella obedient, es converteixen en inquisidores, s'obsessionen fins al punt del transtorn obessiu compulsiu. Dins de l'acompliment exigit per llei, i per prudència sanitària, no estem obligats a renunciar al somriure, ni a agafar-nos de la mà, ni al Sol, ni als amics; ni estem obligats a tenir por, ni a acceptar com ovelles qualsevol retallada arbitrària de llibertat que no sigui necessària; perquè la vida és més important que la supervivència. 

Normalitzar el que és normal; en una societat que no ho és.

No considero que banyar-se al mar i prendre el sol sense banyador sigui escandalós, o estrany. Als meus ulls és normal, agradable, còmode, cívic, sà, i no té un caràcter estrambòtic o exòtic. Quan vaig a la platja de normal intento anar allà a on tradicionalment aquesta estrambòtica i paranoica societat que ho fa funcionar tot no em dirà res, ni em llançarà pedres per no dur banyador; no vol dir que allà on vaig tothom porti la mateixa indumentària, de vegades sí, de vegades no, però són llocs a on les persones no tenen problemes amb la imatge de les persones. 

I vull subratllar que vaig a la platja, al mar... És a dir, quan al mati ens aixequem i decidim anar a la platja, no pensem "anem a fer nudisme" ni tan sols "anem a una platja nudista", sinó que pensem amb ganes i il·lusió: "anem a la platja". I ens ve al cap el mar, el Sol, la sorra, el vent, la sensació de relax i de fusió amb la natura... No em ve en cap moment al cap la nuesa humana, ni la paraula nudista o naturista, ni la sensació d'anar a un espai marginal o minoritari, ni d'estar fent res estrany. No em considero res que acabi en "ista". No sóc enemic de la roba; m'agrada la roba, m'agrada vestir-me com a forma d'expressió identitària, com a protecció vers els elements, com a expressió artística fins i tot; la roba i la moda són una manera més en què l'art es manifesta, i a casa vaig vestit, i a la ciutat, i a la vida social de cada dia. 

No considero que ningú sigui imbècil per dur banyador, encara que algú m'hagi considerat a mi imbècil per no dur-ne; gent que no ho entén i que quan amb un raonament que intenta ser lògic no aconsegueixen arrossegar-me cap a la seva opinió, fan servir l'insult o la broma. 

I potser per aquest costum de no considerar el cos una realitat d'ocultació obligatòria, ni escandalós, ni de visió prohibida... em passa que cap cos nu, ni vestit, em descol·loca o em pertorba si jo no em proposo que passi. I en canvi, sí que he vist que els passa a moltes persones, que veuen nuesa i s'exciten. Puc dir que ho he vist, i m'ho han confirmat ells mateixos, per tant certifico que hi ha gent, molta gent, que davant la visió de determinats cossos nus, entren en un estat d'alerta sexual, d'excitació, de desig despert. 
A mi, això no em passa. No en tinc prou amb un cos. El trobo bell. Puc fins i tot afirmar que la nuesa és el vestit més bell de tots pel meu gust. Puc assegurar que quan veig una persona nua la trobo sempre més bella que quan la veig vestida, però aquest fet no em desperta cap pertorbació, ans al contrari; i això és així, sigui qui sigui aquesta persona, i tingui l'edat que tingui. I jo atribueixo el que em passa, o el que no em passa, al fet que el costum de la nuesa a la platja als estius fa que la meva ment no associï nuesa amb excitació sexual. 

Per una altra banda, les persones a les quals els és negada habitualment la visió de la realitat material i biológica de l'espècie, sí que atribueixen conscientment i inconscient un valor eròtic i per tant se'ls deslliga una excitació de vegades fins i tot sense que la persona que els desperta el desig estigui ni tan sols nua. I algunes d'aquestes persones, de vegades, acaben buscant aquestes imatges nues dins la pornografia, i retroalimenten el fenòmen; és a dir, encara reforcen més l'associació nuesa/sexe.

 Al meu parer, el costum de no ocultar la nuesa d'una manera normal i natural a la platja desfà la càrrega sensual que la societat que reprimeix la visió troba arreu. 
Veiem arreu allò que som. Veiem arreu les coses i les persones com som nosaltres no pas com són les coses i les persones. La llunyania de l'estat natural de les persones, en tots els seus àmbits, no porta a res de bo, ens falseja els uns als altres, ens converteix en objectes de desig o de tensió, ens allunya encara més, ens fa perdre una humanitat interior que sempre hi és i que queda anulada massa vegades per aquesta tensió que neix de la repressió social en qualsevol de les seves formes. 

Volia dir això d'una banda, ja que ahir vaig prometre que tornaria a parlar del que alguns anomenen naturisme i que per a mi no té nom, perquè al fet de fer una cosa normal, natural, ordinària, que no és estranya, no cal posar-li específicament un nom. Qui du un casquet de bany al cap no practica res diferent, quan neda, a qui no el du. Com que la nuesa per a mi és normal, no sento que estigui respectant aquesta normalitat si la batejo amb un nom que acaba en "ista". 

La nuesa a la platja no és el costum d'un grup, o d'algunes associacions, sinó un dret de qualsevol persona de la societat sense que necessàriament tingui cap manera concreta de pensar ni cap militància. El que cal és que tothom sigui respectuós amb el fer" de tothom, i que aquest valor educatiu, cívic, saludable que té la "no ocultació obligatòria", i el coneixement i acceptació del cos propi i dels altres sense vergonya, sigui cada vegada més entès per les persones que fins ara prohibeixen, s'escandalitzen, prejutgen, i que sobretot es perden la possibilitat de ser humanament normals i no tenir el sexe al cap quan es topen amb la visió d'un cos que només és humà i que pel fet d'existir, que pel fet d'anar nu, o que pel fet d'anar amb roba ajustada, no deixa de ser espiritual, racional, habitacle d'una ment infinitament valuosa, cridada a l'amistat humana. El respecte humà entre les persones creix si es viu aquest valor desconegut encara per molts del costum de la visió normal d'una nuesa no sexualitzada en un entorn natural, humà, relacional, lúdic, familiar...

I el primer que cal per normalitzar el que és normal, en una societat que no ho és, és sentir-se i saber-se normal, evitar els armaris, els grups secrets, l'ocultació dels propis valors per por als imbècils, l'angoixa per les opinions de tants encarcarats. Encara avui, i més avui amb tota la ultradreta al poder a tantes institucions, i amb la por a tot instal·lada al cor dels ciutadans, cal treballar per una llibertat i per una normalitat que els inquisidors de totes les èpoques consideren diabòlica. Amb la retallada lenta i dissimulada d'aquesta llibertat en nom de mil excuses raonables, a poc a poc l'espècie humana camina vers una manera de ser espantada, acomplexada, tensionada, amagada, disminuïda, entristida... Ja n'hi ha prou.

Escric per mi, sense cap altre desig.

Feia temps que no parlava d'allò que anomenen naturisme aquí al blog; de fet, feia temps que el blog fucionava amb els serveis mínims per a qualsevol tema. Ara, i potser gràcies al confinament, té més activitat; però continua amb el seu principi inalterable de ser aliè als efectes que produeix; em refereixo, que igual quan vaig començar, escric per mi, tot i que ho obro a qui vulgui llegir-ho; però escric per mi, com qui escriu i desa el paper dins d'un calaix. 

He passat èpoques amb visites tan multitudinàries que posava una mica nerviós, i quan vaig començar, només era jo. Però tant si el que escric es queda en mi, com si és llegit per una bonior de persones, allò que escric i que he escrit és el que ha de ser, i no està influit per l'ull de qui sigui que vulgui mirar-s'ho. 

Vaig camí del mig milió de lectures per no se sap qui; però se me'm fum; m'és absolutament igual; perquè escric per mi sense cap altre desig.

Al llarg dels tretze anys que fa que escric al blog, he hagut de suportar trols imbècils i immadurs que han desistit de les seves malifetes per la meva indiferència violenta vers la buidor de les seves paraules, i també he conegut gent meravellosa, alguns dels quals han arribat a ser amics. Però escric per mi, bo i que ho regalo a qui vulgui llegir-ho, i tant me fot si hi està d'acord o no, és un tema d'ell o ella. 

També he conegut personatges curiosíssims que s'enfadaven si en el diàleg posterior a l'escrit, s'adonaven que no em podien convèncer del (segons ells) meu  error; em consideraven un arrogant, o una persona tancada de ment, perquè no volia arribar a acords, perquè no estava d'acord amb ells! Pobres bèsties! Com n'estaven de necessitats que els donessin la raó! Però jo sóc així. No haig d'estar necessàriament d'acord amb ningú, i m'és ben igual si algú està o no d'acord amb mi; gairebé prefereixo que no estiguin d'acord. 
L'únic de debò important és que jo mateix estigui d'acord amb mi mateix; que hi ha gent que ni això li passa. 

Un altra fauna estranya que alguna vegada han visitat el blog en aquests tretze anys són els que et diuen amb posat aparentment assenyat i serè: "Això no ho pots dir; no t'està permès dir-ho", i s'enfaden com mones (que em perdonin les mones) quan els dius que ho pots dir, que ho dius, que ho diràs, que ho proclames, i et quedes tan a gust! S'esgarrifen i rebusquen al sarró dels seus insults més refinats aquells que segons ells són més difícils de rebatre i que defineixen (segons ells també) la meva actitud arrogant, i jo els repeteixo, els repetia, a poc a poc i procurant no enviar-los a la merda: això ho puc dir, ho dic, i ho continuaré dient; i si et fa ràbia, me n'alegro molt, perquè és un indicatiu del fet que això que dic pica pedra, fa feina, i té sentit. Tu, que no vols que ho digui, hi poses la cirera, i confirmes la seva raó de ser.

Potser per això m'agrada tant el blog, perquè és la meva veu més sincera en un món de persones que no deixen dir, que no suporten que diguis, que es moren de ràbia per no se sap ben bé què. És la meva veu en un món de persones que, per por, no tenen veu, o l'amaguen. Un dia es moriran i seran oblidades com jo; però jo hauré parlat amb força i sense por, expressant el que tinc més endins, i ells o elles hauran callat per por, i hauran exigit silenci a tothom qui haurà dit coses que a ells els hauran produït picor a la pell de l'amor propi.

Però... m'he desviat del tema... jo volia parlar d'allò que alguns en diuen naturisme, i que no és altra cosa que fer el que et rota amb la teva indumentària quan vols i com vols, seguint el teu criteri, la teva comoditat psicològica i física, sense perdre el respecte a ningú, embogit d'amor per la bellesa dels elements naturals, i amb una discreció i naturalitat cíviques que et menen a defugir els armaris i els sectarismes. Ho faré demà o demà passat, que per avui l'article ja és prou llarg i sucós.

.
.
.

My song in GypsyWagonTV

GypsyWagon wrote this:

"We called on musicians to send us a new song/tune with the theme "Hope in times of adversity" to share out hope and Jere Soler from near Barcelona send us this beautiful song recorded in his home. He is looking forward to the times "when all of this is over", when we can go out again and meet our friends and overcome these harsh days. And that's his message: "We will beat these harsh days, we will be free again!" We met Jere and his family in 2018 when he brought his music to our Gypsy Wagon. I have been his fan ever since. Thank you so much, Jere, for joining our challenge and yes, together we will beat these harsh days! Check out Jere's own channel below: https://www.youtube.com/channel/UCUCi..."

Construir bellesa o morir.

Davant la imparable limitació humana dels milers de milions de persones amb la seva tendencia biològica a defugir l'esforç de la ciència, o a evitar la petita energia d'arrancada que exigeix el plaer cultural, què pot fer l'individu?
Recordo la meva amargor amb nou o deu anys quan la irreflexió i la impulsivitat dels meus companys de classe feia que el professor deixés d'explicar alguna experiència essencial, enutjat pel soroll que feien els petits sàpiens deixats de la mà de déu. Tinc a la pell encara la meva frustració quan dos o tres energúmens de la meva edat, abandonats culturalment, innocents de la seva malaptesa, jugaven a destruir la meva construcció arquitectònica feta amb palles de plàstic de les que serveixen per absorbir els refrescs. La culpa no era dels cadellets humans, que no donaven més de sí, i que ara recordo amb tendresa i afecte, sinó del mestre que renunciava a la motivació, al repte desafiant de la creativitat, als somnis com a eines educatives, i que pretenia que els seus alumnes, tan abandonats culturalment, tinguessin per ells mateixos un respecte, una curiositat, o una adoració vers els valors profundament humans, que no podien tenir a causa dels ínputs rebuts, o més específicament del ínputs no rebuts. El renec del mestre vers els més conflictius és un renec culpable perquè no és empàtic. Aquell mestre gandul, el nom del qual no he oblidat, que no es complicava la vida, que no se sortia del seu paper passiu i sofrent, que culpabilitzava la feblesa o la ignorància, em va ensenyar molt sobre el que no s'ha de fer si es vol ser bon mestre.
Però tornant al tema... què pot fer l'individu que, o és creador o es mor, o construeix bellesa amb la suor imaginativa de la seva ànima o no vol respirar més, o abraça la llibertat de la nuesa natural tan esclatant digui el que digui la foscor del sistema i de l'estat, o deixa de sobreviure? Què pot fer el pobre humà SOL enmig d'éssers que caminen lligats a les cadenes de la seva repressió educativa o de l'instint de consumir? Què pot fer fins i tot l'humà perseguit, vilipendiat, ridiculitzat... com aquell que hi veia una mica en un país a on tothom estava cec i a on tothom no creia ni en l'existència de la visió que aquell boig que assegurava veure-hi proclamava?
 Plorar? Deprimir-se? Abandonar? Demanar una nova reencarnació? Esperar la mort? Amagar-se? Dissimular com aquell que veu morts i que parla amb déu, però que vol continuar tenint vida social i per això calla? Omplir-se d'odi contra l'ordre natural? 
Què pot fer un llop criat entre ovelles quan les veu obedients al mentider i al manipulador? Què pot fer algú que se sap lliure davant l'existència de l'estat, de l'autoritat oficial, principal causa de tots els mals? Pot, potser, maleïr el dia que va comprendre la realitat, i desitjar haver estat sempre ovella, obedient, cec, ignorant, passiu, consumidor en comptes de creador, creient en comptes de científic, esclau en comptes de llibertí, religiós en comptes d'alliberat?

No respondré. Però no canviaria ni una estona de llibertat, per molts sofriments que generi, ni un minut de la felicitat de percebre tota la bellesa... a canvi d'una vida tranquil·la i perfectament adaptada al socialment establert.

Que ningú no us canviï.

Pobres monos sàpiens!

El gran plaer i la més gran felicitat és poder aconseguir que allò que et fa feliç no et faci feliç només si algú t'ho admira. Els pobres monos sàpiens, imitadors dels seus gurus, visibles i invisibles, pobrets viuen esclaus de les opinions que han adquirit només mirant i observant la vida. I així, atorguen un pes més gran del que sospiten al fet que un ull, una orella, un cor els observi i desitgi allò que ells posseeixen. I a poc a poc viuen per constuir l'aparador que volen que el món es miri. I amb tant d'anhel el munten i el netegen i l'abillen, que al final ja no tenen gaire clar què els agrada perquè els agrada, o què els agrada perquè tothom ho admira.
Ningú no escull ser així, com cap mico de cap zoo, ni de cap selva, no escull ser com és. Com podria una guineu seguir un comportament diferent al que el seu cervell de guineu la mena? Com podria un porc senglar llegir un escrit de Kant i fer-ne una valoració, o dir bon dia, o asseure's en una guingueta a prendre's un refresc? 
Els petits éssers sàpiens són com són; algú, alguna cosa, el pas del temps i la garba de la selecció natural, l'epigenètica, l'educació, el mimetisme genètic... tot plegat, ens fa ser com som, i fa que lliurement escollim els comportaments adients als inputs rebuts. 

Oh! Estàs dient que no som lliures!
Tan lliure com és algú de córrer a 200km/h per una autopista amb un carro de bous.
Tan lliure com és algú de quedar-se quiet en un camí i morir-se de gana en comptes de fer servir el carro de bous que té per apropar-se a un camp de fruiters i alimentar-se.
Tan lliure com és algú de córrer si no té cames.
Tan lliure com és algú de no córrer mai tot i tenir cames i ser un infant amb ganes de viure.
Allò que fem o que no fem tot i ser lliures depèn del que hem rebut i rebem.
.
.
.