II
El
vol és tranquil, i aterrem a l’aeroport d’Essaouira a les 07:30
hores de Barcelona, que són les 06:30 al Marroc. L’aeroport és
minúscul, i caminem per la pista fins a un edifici antic a la porta
del qual un policia molt seriós ens fa una primera i superficial
revisió del passaport. Tot seguit, continuem la cua, que es
recaragola per l’interior, i que arriba a dues cabines que semblen
extretes d’una altra època. Impreses damunt les parets, a
l’interior de l’edifici, i per a gaudi dels qui fem la cua, hi ha
pintades a dos colors les cares de diferents personatges que han
tingut una relació especial amb Essaouira: Jimi Hendrix, Antoine de
Saint-Exupéry… Una senyora de les que fa cua, assenyalant els
dibuixos, comenta amb la seva acompanyant: Això és el “quiero y no puedo”.
Un cop arribem a la finestreta de control de
passaports, el policia que ens correspon ens recorda, pel seu rostre,
al Saddam Hussain. Autoritari, fred, impersonal, poc educat, gens
amable… És el símbol de la policia del règim, acusada sovint de
pràctiques corruptes i amb fama d’impunitat. De primeres no ens fa
cas, i quan estem distrets, per reclamar la nostra atenció, pica
repetitivament amb la mà damunt del taulell. Ens pregunta a cadascú
el nom de pila i la professió, travessant-nos amb la mirada, en un
to de veu que sembla dir: “Sé que vols entrar al meu país per fer
que es revolti contra el meu estimat rei i faré tot el possible
perquè no hi entris”. Probablement, aquestes sensacions provinguin
dels prejudicis, però també tenen com a causa el seu to de veu i la
seva mirada.
Quan el policia ens deixa passar, caminem fins a l’exterior de l’Aeroport i descobrim per primera vegada el Mohamed, el
taxista recomanat pel nostre Riad, que sosté un rètol amb el nom i
el cognom de la meva dona, la Merche. Pugem al taxi, i tastem per
primera vegada aquesta manera de conduir tan peculiar i efectiva
d’aquestes latituds. El vehicle avença amb decisió, i també amb
avançaments innecessàriament arriscats, per una carretera
secundària, deixant enrere l’aeroport. I encara que el Mohamed
condueix brusc, com si tingués pressa, la resta de conductors encara
ho fan pitjor. Part de l’encant del lloc és que les carreteres són com les dels anys seixanta del segle XX a Espanya. El
paisatge és molt pla, molt sec, i està tapissat d’oliveres i
d’arbres d’argan. Fa molt vent; les branques s’agiten
cíclicament i el cotxe malda per mantenir la direcció.
Arribem al poble d’Essaouira, i avancem arran de mar fins a un aparcament que és a prop de la muralla de la Medina (la ciutat antiga). Un cop sortim del cotxe, ens omple els pulmons una contundent flaire de mar, de peix, de sal… Una fortor orgànica d’animal marí no se sap ben bé en quin estat. A mi, em resulta agradable i intensa. El Mohamed ens diu que l’Amine, que és la persona que gestiona el Riad de la Mer, en el qual ens allotjarem, ens vindrà a buscar al Cafe de França. Ens indica l’emplaçament d’aquest cafè dins de la Medina, i s’acomiada de nosaltres.
Entrem caminant a la Medina, arrossegant els embalums, i trencant, amb el soroll de les rodes de les maletes, la pau marinera del lloc; els crits de les gavines, l’udol del vent, el silenci del matí que neix. El cafè de la Mer és molt antic, i es troba just passada la porta que travessa la muralla; té l’aire colonial de les ciutats que un dia van estar governades per França o per Portugal. L’urbanisme és literàriament encisador; tot és vell, molt brut, i hi ha molts gats. Algú diria que és desolador; però en conjunt, en la seva imperfecció, és sublim. Seria, una mica, com la idea “wabi-sabi”, la bellesa del que no és perfecte, l’harmonia del caos que només posseeixen els indrets que són de debò, que espontàniament esdevenen de la manera com són sense cap altre càlcul que la mateixa vida diària amb les seves necessitats i conflictes. La bellesa es fonamenta en l’autenticitat; i en el contrast entre la bellesa infinita de la dignitat humana i la desolació material exterior.
Passa un vell, vestit amb una túnica, parlant sol; embriac o boig; tot i que embriac sembla difícil en una terra on el consum d’alcohol és pecat mortal, i on el pecat mortal moltes vegades és un delicte civil. Quan és a prop, ens diu alguna cosa que no entenem i continua caminant; l’observem allunyar-se. Ara passen dues dones; l’una du un nicab; només ens mostra els ulls rere una escletxa de la tela que la cobreix; l’altra du el cap cobert per un mocador i vesteix una túnica. Passen de llarg. Ara s’acosta un home gran, molt prim, que ens mira amb ulls de súplica. S’ofereix a acompanyar-nos al riad a canvi d’uns diners. Li diem que no amb un somriure, i just en aquest instant arriba l’Amine, que ens saluda; és un noi d’aspecte elegant i de formes fines, vestit de manera occidental. Ens demana que el seguim i s’endinsa en una mena de túnel que parteix de l’esquerra del Cafè de França. Rere el túnel, neix un carrer subterrani, com molts dels que existeixen a Essaouira; i en aquest carrer subterrani, hi veiem portes, botigues, tallers… Arribem al Riad de la Mer. Un riad és un palau o casa tradicional marroquí, construït al voltant d’un pati interior o jardí central. De fet, en àrab, “ryad” vol dir jardí. Normalment, aquestes cases no tenen finestres cap a l’exterior, totes donen al patí interior per tal de protegir la intimitat familiar i per mantenir la temperatura fresca. La llum, l’aire, la vida… se centra al voltant del patí interior.
Ens instal·lem a la segona planta del riad, que és tota per nosaltres, i gaudim de la seva arquitectura, tan diferent de la que estem avesats. Pugem fins al capdamunt de l’edifici i gaudim del terrat, des d’on es veu ben proper el mar; de fet, el mar apareix per totes bandes. Pel sud i per ponent, tenim el mar salvatge, fosc i amb els crespons blancs esgarrapats per un vent que mai no s’atura; per llevant el mar és tranquil, puig queda protegit de les onades per la forma de la costa. A prop del terrat, hi veiem també els altres terrats de les cases veïnes, i els de les llunyanes, que formen com un tapís. El blanc intens dels terrats contrasta amb el blau fosc de l’Atlàntic i amb el marró brut de l’interior dels terrats; uns més ordenats i polits que altres. Tots els terrats apareixen plens de vida, de la vida del poble; i de llum, de mar, de sol, de vent… Penso que si visqués aquí, no podria deixar de cantar cada dia en aquest terrat i seria molt i molt feliç.
I com que és hora d’esmorzar, l’Amine ens convida a asseure’ns en una de les taules del terrat, i es disposa a servir-nos. Msemen, baghrir, pa batbout, formatge fresc, melmelades, mel, cafè, te, llet, suc de taronja, iogurts… Ens sorprèn el fet d’haver-nos d’abrigar, però el vent ens fa agafar fred; ens diuen que Essaouira és una de les poques ciutats del Marroc en què la calor acostuma a no aparèixer, i encara menys si fa vent. En tot moment, sento ben fort el brogit del mar, i torno a mirar els seus crespons blancs damunt del blau fosc sobre la barana del terrat.
Després d’esmorzar ens rentem una mica i ens preparem per sortir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada