Ens despertem a les 6:30. Ens dutxem i deixem les maletes preparades,
de manera que quan sigui l’hora de pujar al microbús, només les
hàgim d’agafar. Tenir-ho tot a punt, també vol dir organitzar una
motxilla per persona, que serà la que durem al desert; i decidir tot
allò que no és adequat per portar a les dunes de sorra, i
introduir-ho en dues maletes, que seran les que es quedaran al
microbús. Òbviament, el microbús no s’endinsarà al desert; al
desert hi entrarem damunt d’uns camells.
A les 7:00, anem cap
al menjador per a esmorzar. Ens trobem un sistema self-service, i
prenem si fa no fa el mateix de tots aquests dies amb alguna petita
variació: un ou dur, pa, baghrir, msemen, formatge , una magdalena,
olives negres, olives verdes i cafè.
Pugem al microbús amb tot
l’equipatge, i dues de les nenes del poble ens venen a dir adeu.
Com sempre, van vestides amb el que semblen unes camises de dormir, i
cadascuna du un mòbil a la mà, el qual miren sovint.
Ens
acomiadem de Talate, i el microbús ens porta fins a Keelat, el poble
proper més gran; després continuem en direcció a les Gorges del
Toudgha.
Avancem un bon tros pel pulmó verd que creix generós
al voltant del riu Dadès. En un indret tan sec com el que estem,
sorprèn trobar un riu que du un cabal considerable d’aigua. Veig
un trencall que anuncia “The valley of the birds” mentre estem
travessant una planúria immensa entre dues serralades. Amb aquest
sobrenom, “La vall dels ocells” es coneix la zona que envolta la
localitat de Boumalme Dadès, per la qual passem. Som a la conca del
riu Dadès, i aquesta vall és un refugi natural per a l’ornitologia,
una illa verda i fresca enmig d’un entorn sec i parcialment
muntanyós, tot i que té amples planúries. L’aigua del riu
serveix de punt d’atracció, nidificació i descans, per a una gran
diversitat d’ocells, tant de la zona com migratoris. És un indret
que atrau molts viatgers, que fan rutes guiades de senderisme pels
penya-segats i pels oasis per observar la fauna local.
A les
9:04, ens atura un control policial dels molts que hi ha; l’abundor
de policies i la seva mala fama és el factor que ens ha fet desistir
de llogar un cotxe i viatjar per lliure. Corrupció, xantatges,
acceptació de suborns… són alguns dels rumors que corren sobre
els cossos de seguretat. No sé si és una exageració o un fet
comprovat. El que sí que és cert és la impunitat amb què la
policia fa i desfà sense gaire opció a protestar per part del
ciutadà.
El microbús s’atura a posar benzina a la Commune
Rurale Ouaklim, i aprofitem per estirar les cames. Al costat de la
gasolinera, s’hi estén una àmplia planúria força seca, amb pocs
matolls. Descobreixo un pastor amb les seves cabres. Els faig fotos,
descobrint els tres colors principals: el blau del cel, el roig de la
terra, i el verd dels petits matolls.
Travessem Tinghir, i veig
que hi estan construint molt. Es barregen els pisos més antics amb
els acabats d’aixecar. De nou veig com els blocs de pisos només
tenen finestres en una de les quatre cares del prisma, concretament a
la façana principal on hi ha la porta; la resta de cares són parets
sòlides.
A les 9:30, parem a fer fotos al palmeral de Tinghir;
una taca de verdor, formada de palmeres i enganxada en un extrem de
la ciutat, vora la terra i les roques roges que avancen cap als gorgs
del Todra. En aquest moment, s’uneix a nosaltres el guia de les
gorges del Todra, un personatge esbojarrat i extravertit, amb vocació
de showman, que ens fa riure força. Corre amunt i avall amb el seu
torban voleiant al vent mentre ens va fent fotos amb els nostres
mòbils perquè en tinguem un record; en fa una de grup, i un vídeo
mentre s’amaga darrere la furgoneta i surt sorprenentment per
enregistrar la nostra expressió d’ensurt.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada