L'enveja i l'estimació de Déu.

La persona que enveja, difícilment pot ser feliç; i estimar se li fa feixuc. La sort dels altres es converteix en la seva maledicció. Els altres la perden com a amiga; encara que ella dissimula. Perquè la majoria dels qui envegen, ho amaguen; saben que aquest desequilibri embruta la seva imatge. 

De vegades, estan tan atacats, que no poden evitar que se'ls noti. I qui és envejat es queda sense alè, s'arriba a sentir culpable de la seva sort, o del seu triomf, que sovint no arriba a causa de la sort, sinó de l'esforç; o en tot cas de la sort i de l'esforç, si una de les dues coses falla, no hi ha triomf.

Descobrir una persona envejosa deixa una sensació de tristesa molt gran a dins; saps que no podràs celebrar les teves alegries amb ella; arribes a pensar que no t'estima. Com et pot estimar si allò que tens de bo li fa mal? De vegades el mateix instint fa que no arribi ni a veure conscientment que allò que tens és bo, i ho considera fruit de les teves males arts.

L'enveja neix de la incapacitat de la persona d'adonar-se de les seves sorts. Si un sap descobrir tot allò de bo que ha rebut, no li fa cap mal que una altra persona tingui també regals de part de l'existència. La tristesa o ràbia per la sort dels altres és un indicador del fet que un pateix ceguesa vers els propis dons i la pròpia sort.

Canviant de tema, avui, mirant el mar, he recordat la sensació que es té quan t'adones que Déu t'estima, que ets admirat per ell, que et valora més del que tu fas amb tu mateix. I he cregut que aquesta sensació és certa. 

I m'he adonat que quan he viscut amb aquesta convicció he sigut sempre més feliç; se'n va la foscor que sovint m'ataca. 

Després li he dit a Déu el de sempre: "Em costa creure que m'estimes si en algun lloc del món algú està violant una criatura, i tu no fas res". No m'ha solucionat la incògnita, però he tornat a sentir que m'estimava, i he sentit també que tinc dret a dir-li el que sempre li dic, i que a ell la sinceritat no li molesta. 

A mi, m'incomoda una mica que no em respongui a aquest dubte i que es limiti a repetir que m'estima; que m'estima, a mi, que estima a les criatures que són violades... i, el que em descol·loca més, que estima els qui... No ho escric perquè em descol·loca massa, i suposo que entenc el que vol dir, però aquesta afirmació no m'ajuda a entendre res.

Alguns ho arreglen d'una manera molt fàcil: Déu no et respon, perquè no existeix. Problema mig resolt. Dic mig resolt, perquè el problema de debò no és pas si Déu existeix o no; el problema de debò és que hi ha criatures violades (i tots els altres mals que simbolitza aquest mal horrorós). Ho sents, Déu? L'important no és si les persones creuen en tu o no, l'important és que les persones s'estimin; però no sé per què t'ho dic, si tu penses el mateix diguin el que diguin les religions. 

El que passa és que jo no puc "no creure"; és una raresa que tinc. L'existència de Déu se'm presenta com una evidència; no em pregunteu per què; no ho sé. No puc seguir cap religió, perquè trobo errors en totes; no veig la necessitat de seguir una institució que m'obliga a creure una cosa concreta o una altra, i que diu que si no m'ho crec estic pecant. 

Llavors com que no puc "no creure", li continuo preguntant a Déu per què si diu que m'estima tant, en molts llocs del món estan violant criatures. Em mira amb tristor i no diu res. Espereu... Ara veig que diu alguna cosa... diu que no perdi l'esperança. No és gaire el que em diu; o és molt, no ho sé. Intentaré fer-li cas. Però li continuaré preguntant el mateix fins que no em doni una resposta clara.