Competició front solidaritat. Evolució front involució. Neolliberalisme salvatge. Foscor de l'univers. Burn Out.

.

.Si hi ha hagut una espurna d'evolució dins del món animal vers la humanitat, ni que sigui en fase embrionària, ha estat perquè la solidaritat i l'atenció als febles del grup, ni que sigui esporàdicament, en algun moment va començar a substituir la llei del més fort, que fins aquest moment era la que decidia qui escampava gens i qui moria sense fer-ho, o sense fer-ho prou. Allò genuïnament humà va començar a ser possible quan un individu fort va decidir mastegar l'aliment del membre del grup que ja no tenia queixals, i que d'altra manera haguera estat condemnat per la natura a morir. La competició (lentament) va començar a ser substituïda per la col·laboració, l'empatia, l'altruïsme... Per això ens diem humans, ni que ens falti encara molt per arribar-ho a ser. Abans d'aquesta revolució, per dolents que siguem ara, érem pitjors (fent servir, insisteixo, una valoració humana).

Però la selecció natural no sempre fa evolucionar cap a la humanitat. Una bonior d'espècies es degraden a formes més primàries (parlant des d'un punt de vista antropocèntric). Hi ha bacteris que evolucionen “negativament” cap a formes víriques. Recomano llegir Konrad Lorentz. Petits accidents extingeixen comunitats senceres. No podem arribar a ser humans sense l'ajut de l'evolució natural, a la qual podem orientar amb la nostra actitud i els nostres valors. Tenim la capacitat d'orientar l'evolució vers els valors humans que ens poden permetre construir una societat en pau; una pau fonamentada en la felicitat i la llibertat, i no pas en el silenci de la imposició, de la derrota o de la mort. La competició té capacitat per matar l'humà, per a fer que l'Homo sapiens hagi estat una excepció en la fosca nit de l'univers que evoluciona. Afortunadament hi deu haver més excepcions, perquè l'univers és molt gran i té molta matèria. Però personalment no m'agradaria que els meus descendents no tinguessin futur, ni que tinguessin un futur d'esclavatge.

La “llei de la selva” retorna una vegada i una altra malgrat els esforços de la societat per adoptar valors empàtics, socials, solidaris. La brutal pulsió que ens mou a competir, domina l'economia, les finances, la política, els àmbits professionals. La força fosca de l'evolució que arroseguem els gens busca camins per avançar enmig del món tecnificat i amenaça frenar l'evolució de la nostra espècie vers la humanitat.

El neolliberalisme que es va obrint pas a tots els àmbits, i que mou a competir com ho fan les bèsties salvatges, omplena tots els espais de la societat i condiciona l'evolució vers situacions més animals i menys felices. La competició arriba fins als àmbits educatius, crema professors, deseduca alumnes, construeix societats de competidors; societats injustes, insolidàries, tristes, i violentes. L'educació no té la missió de preparar persones per a la selva (o en tot cas no té només aquesta missió) sinó que té la responsabilitat de preparar persones que transformin aquesta selva en una comunitat humana superior, que tingui la capacitat de renuciar a plaers i guanys individuals en benefici de la colaboració, de la solidaritat i de l'atenció als més febles. No tenim cap necessitat d'evolucionar vers individus més forts físicament. Ens cal, però, amb urgència, evolucionar vers individus més nobles, més empàtics, més socials.

D'això en depèn el futur de la nostra espècie i sobretot la felicitat dels nostres descendents.

P.D. : El “burn out” o estrès professional dels treballadors que estan al servei d'éssers humans, i que mina l'eficiència laboral, la salut i la tranquil·litat de moltes persones, té, com a causa entre d'altres factors, la progressiva implantació de la competitivitat en àmbits que fins ara es movien amb valors de cooperació entre iguals:

http://sindicat.info/article.php?sid=20020912233311

.

Nadal, o el besllum d'alguna cosa enllà de l'ésser.

.

S'acosta Nadal, i serà el que volguem.
Per uns, el record de tot allò que se n'ha anat, que no es té, o que ni tan sols ha pogut arribar.
Per uns altres, la possibilitat de guanyar uns quants diners més, que al llarg de l'any, en aquesta vida difícil que ningú no ens regala.
El fet és que, rere l'escena més o menys fictícia del Nadal de cada any, s'hi amaga el desig ocult de retrobar-se amb l'origen.
Hi ha un origen; misteriós, però real. El bressol de tot ésser amb consciència. La llar ancestral del nostre ésser. No m'estic referint a records de la infantesa, sinó a records de l'origen; d'allà on venim, i d'allò que som profundament.
Tant se val com pensem, quines siguin les nostres creences. Tant se val com sigui de gran el gruix de la màscara que els cops de l'existència ens ha anat afaiçonant. L'origen de la nostra existència guspireja ho volguem o no, ho sapiguem o no; i per uns instants pica a la porta dels nostres dies i ens recorda que tot és un somni, que tot té una trama (puntets de diferents colors que configuren un punt de tonalitat pensada per tal que en companyia d'altres punts es configuri la imatge sencera). L'essencial rau rere les bambalines del gran teatre de l'ésser; i no existeix la mort, ni la por, ni el mal, ni l'angoixant terror de la misèria que amenaça amb ensulsiar-nos la vida, o el que és pitjor, la vida dels nostres fills. L'existència és una mar esvalotada on acabarà guanyant la calma de la felicitat de l'ésser. La lluita entre el no res i l'ésser té un vencedor que de tan humil no es mostra de sobte, ans es va deixant descobrir per ser més nostre, per ser més nosaltres.
Per Nadal beslluma, rere l'alabastre de la finestra que ens comunica amb quelcom diferent i superior a “existir”, la claror del que importa; i cal fer-se infant per renegar de la gran mentida dels adults que diuen ( i n'estan segurs) que els reis no existeixen i que la mort acaba amb tot. Per Nadal, enllà de l'ensucrada hipocresia dels enllumenats i els regals, guspiregen els flocs de la neu que cau en silenci, i que té per única il·luminació la celístia de la infinitud de l'univers, rere el gruix de boires i fins a l'eternitat. Per Nadal allò que no sabem, però que busquem inconscientment, pronuncia el nostre nom i continua esperant-ho tot de cadascun de nosaltres.

.

Torno a la vida pública.

.

Mirant enrere, els últims tres mesos, no puc negar que he passat una etapa de molta feina. I quan dic molta feina, vull dir molta feina, segurament massa feina. L'hàbit d'intentar arribar a tot, i d'arribar-hi bé, comporta un esforç difícil d'explicar. Hi ha qui no ho entén. Hi ha qui valora l'exigència de les feines en funció del temps que et demanen que passis dins d'un espai determinat de treball. Però el cert és que la feina de professor exigeix molta feina a casa; feina que cal realitzar en silenci i en solitud. I a banda de silenci i de solitud, cal concentració, esforç intel·lectual, hores de son. També apareix el pes de la responsabilitat, l'angoixa de servir a un munt de persones. S'ha d'intentar ser just. S'ha d'evitar posar massa baix el llistó. S'ha d'animar, però també s'ha de renyar. S'ha de respondre amb efectivitat, ni que el fruit de la teva feina no el vegi ningú; ni que els efectes del teu esforç floreixin d'aquí a uns anys, quan ni el beneficiat t'agrairà res, quan ni tan sols recordarà que allò que sap, o allò que se li acut, esdevé perquè un dia tu li vas fer una pregunta, o perquè un dia li vas ensenyar a mirar el món des d'una altra perspectiva.

Tres mesos de programacions, de correccions, de reunions, de preparació de classes. D'aquests tres mesos, les tres últimes setmanes han estat intensíssimes, fins al punt d'afectar-me fins i tot la salut.

Ara sembla que la tempesta amaina, i que la feina pot agafar camins més serens.

El blog ha estat l'oli que ha evitat que els mecanismes hagin arribat al gripatge.

Confio, d'ara endavant, presentar-me a tants “reptes” com em sigui possible; tornar a escriure amb regularitat, i recuperar el ritme literari dels concursos i de relatsencatala.

Us he posat la fotografia d'aquesta estàtua nua, que un dia, passejant per Perpignan, vaig descobrir enmig d'un claustre. L'estàtua medita i reflexiona; com jo en aquest escrit, que espero que serveixi perquè tota aquella gent que ha percebut la meva absència, i que s'ha pogut imaginar que fugia o que m'apartava de la vida pública per alguna raó poc clara, sàpiga que l'únic motiu era ser eficient en la meva feina i efectiu en la meva tasca de pare de família. Ningú que no tingui fills no pot comprendre el temps que cal dedicar-los. Per això no m'esforçaré a explicar-ho. Tingueu fills i ho sabreu.

.

A tu, adolescent.

.

No saps on dar-la. La veu dels grans t'exigeix rapidesa, velocitat, responsabilitat, efectivitat; però sobretot pressa. L'orella dels grans et sent, però no t'escolta. Sovint sembla que escolti només, i per damunt de tot, els teus renecs; i això et mou, sense gaire reflexió, a pronunciar-los amb més força. La solitud et refreda les cames i el cor. El cel és gris. Ni plou, ni s'esvaeixen les boires. El món es capfica per banalitats molt "útils": frecs, orgull, protagonisme, necessitats, progrés, sobretot progrés, creixement econòmic, sobretot econòmic, glòria, fama, diners... I tu, marrec de tretze anys amb grans a la cara, veu enrogallada, que ja no despertes la tendresa de quan eres infant a les marmanyeres hipòcrites esclaves de les seves hormones i adoradores del consum i de la imatge... tu... ets pel món una pedra a la sabata, una veu que li recorda les seves mancances... un insolent que es pensa que pot exigir ser tractat com un adult... algú que està sol i a qui ningú no sap com acompanyar, i a qui ningú, potser, no vol acompanyar.

.

.

Un univers enllà de les normes socials i les revolucions nihilistes.

.

Hi ha altres maneres de viure, diferents a la habitual. Hi ha una llibertat rere cada repressió. I hi ha moltes menes d'inhibicions: la que es fa amb goig, perquè representa, sens dubte, un bé per algú que estimem; i la que ens destrueix, perquè no és altra cosa que la submissió a unes normes socials fonamentades en la vacuïtat de les tradicions i dels protocols. Cal saber distingir. Cal destriar el fum negre de la boira baixa dels cims més elevats i misteriosos que freguen les portes del cel. Cal viure la llibertat de la natura sense complexes; però sense submissions, tampoc, a la més brutal animalitat dels qui tracten les persones com graons de l'edifici del seu plaer personal.
Tot allò que donem ens serà retornat en forma de goig indescrptible. Un “no” a l'instint ancestral de promiscuitat, per amor al més gran que tenim: els fills, la família, la quotidiana lluminositat del dia a dia; ens serà retornat amb una intensitat vital impossible de totes totes de descriure.
Hem de viure sense por a la llibertat més absoluta, i més deslligada possible, de les tradicions religioses, socials o sexuals. Perquè una submissió, sense sentit ni raó, a les normes ens abocarà a un esclavatge insípid, rutinari, que ens prendrà visió de la vida. I la vida és massa bella per no veure-la; i massa intensa per no viure-la.
Ni progres “deslligats”. Ni moralistes reprimits. Ni destructors de la bellesa de la cultura. Ni adoradors dels valors antics. Ni perseguidors de la nuesa. Ni tirans imposadors del nudisme. Ni prohibicions. Ni imposicions. Ni nihilisme. Ni escolàstica. Ni inquisició. Ni revolució cultural. Llibertat i amor. I prou.

.

Venjança

.

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà.
Magnificent i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeig d’una vida pletòrica.
La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà... a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys barrinant maneres de fer justícia.
Deixo el camí i avanço enmig dels arbustells cap el vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.
Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que fretura alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.
Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.
M’hi atanso i li descobreixo les parpelles closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a l’endins. Llavors veig, en els seus ulls, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el van llevar del pou. Caic de genolls i em descobreixo de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar. I jo, absolutament enfonsat, m’adono que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

.

.

Trenant la xarxa de la mediocritat vital (O la mala educació)

.

Els omplim de joguines per reis; joguines de plàstic, de colors llampants; joguines que no tenen ni temps de gaudir perquè han d'obrir altres joguines. El menjador queda ple de plàstics i cartorns escampats i esquinçats. Moltes joguines es trenquen o són impossibles de muntar, o esgoten la seva capacitat de seducció d'immediat, o desencisen perquè no tenen res a veure amb la màgia que prometien a l'espot publicitari.
Els regalem mòbils que fan de tot menys telefonar. Els proporcionem màquines que els submergeixen en mons irreals, amb éssers simplificats que menteixen sobre el que són, sobre el que som les persones; que ens deslliuren d'ells durant minuts (què dic, minuts! Hores!).
Els considerem un problema colateral quan esquincem la nostra família perquè la titola se'ns aixeca enfront d'estímuls extraconjugals (necessitats, diem).
Els omplim de “coses” per no haver-los de regalar “temps”.
Els ensenyem que l'aparença és més important que la realitat.
Els donem exemple, denunciant tant com podem per a treure tants diners com sigui possible, perquè som el centre del món i tot ha de girar al voltant del nostre benefici.
Els convencem que els diners ho poden comprar tot i que decideixen qui és respectable i qui no ho és; i per a tranquil·litzar la nostra consciència ens inventem els Reis, el ratoncito Pérez, el tió, i Port Aventura.
Els mostrem, amb les nostres accions, que l'esforç ha de ser rebutjat, allunyat, eludit, amb màquines, amb diners, amb el que sigui.
Entronitzem milionaris que ho són per causes atzaroses. Ens enriem, o menyspreem els qui no s'ajusten als canons socials. Ens exhibim davant d'ells defugint els programes culturals, els concerts, la ciència; abraçant televisions porqueria, que mengen carn humana i que graten fons maltractats per a pujar audiències.
Els adoctrinem per tal que s'agenollin davant dels déus socials, del políticament correcte, dels tòpics que els permeten ser acceptats pel grup.
Els alliçonem des de petits fent-los veure que l'amor l'han de merèixer, i aprenen a estimar només a canvi d'alguna altra cosa.
Els deixem sols.
I després de tot això, quan fracassen a l'escola, diem que la culpa la tenen els professors.

.

.

.

La fotografia l'he feta jo, és a lliure disposició vostra sempre que no la feu servir per a guanyar diners o fer mal. Es tracta d'una aranya de la Garrotxa

La boira negra

.

"Vola el drac infernal de la malària. Punxa amb el seu fibló les flors més febles; les deixa seques i ermes i roba el color a les vives; i encara no ha nascut cap bruixot capaç d'elaborar un antídot pel seu verí.”, canta l'esperit de la selva.

-El verí de la malària, ell tot sol, no és gaire fort -diu la vella Nbogo, eixugant-se les llàgrimes i acariciant la galta gèlida del seu nét mort i ajagut al bressol -. És quan es barreja amb l'altre verí, amb el pitjor de tots, que esdevé insuperable -i alça el cap vers la llenca de fum negre de l'esperit de la mort, que va cantant i que ella veu flotar pels espais de la cabana.
-Quin altra verí, àvia? -li demana la Tsuga, que no sap amb qui parla la Nbogo i que no plora perquè encara no comprèn del tot què vol dir morir-se.
-La indiferència, Ulls d'atzabeja; la indiferència barrejada amb la malària és indestructible.
I la vella engega una dansa per invocar el miracle de la vida per un cos enterc que ja no respira.
-La màgia no existeix, àvia -conclou la petita tres hores després, comprovant que el seu germà no ha reviscut.
-Sí que existeix, Ulls d'atzabeja. El que no tenim, i de debò ens fa falta, és una fada que la sàpiga conjurar.
-Tu ets una fada, àvia.
-No, Tsuga; jo no ho sóc; però tu algun dia ho seràs.

*

El rei de Suècia, des del tron, es meravella dels seus ulls negres. Ell, tan ros, sempre s'ha sentit fascinat per les pells llores. Quina bellesa africana!
-Quina bellesa, l'africana! – li xiuxiueja a la reina, posant-se discretament la mà a la boca per tal que les càmeres no li captin els mots, que després sempre surten els qui llegeixen els llavis i venen exclusives.
-S'ha criat als Estats Units -li precisa la reina -. Ben poc en té, d'africana!
-Tant se val! És molt bella. Com es diu?
-Tsuga.
-Tsuga... Quins ulls més negres!
Però la Tsuga no mira els reis, ans somnia en la vella Nbogo i la seva màgia; en la indiferència i la malària; en el germanet convertit en pols pels dos verins indestructibles...
-Tsuga! Tsuga! Que ja et criden! -li etziba la noia que té al costat i que l'acaba sacsejant, perquè Ulls d'atzabeja està desorientada i tot just comença a recordar que ja han passat trenta anys i que ella finalment s'ha convertit en una fada. Després escolta com un rei de cabells daurats pronuncia el seu nom, i com afegeix que té l'honor de concedir-li el premi nobel de medicina per la vacuna que eliminarà la malària de la faç de la Terra.
La Tsuga s'aixeca de l'escó de vellut grana, s'apropa pausadament al rei, i accepta agraïda la seva abraçada. Camina, després, cap al micròfon i veu el fum negre de l'esperit de la mort estenent les seves llenques damunt els caps de la gent del públic. -La vacuna no curarà la malària si no desapareix la indiferència -assevera. I el fum es va difuminant -. La indiferència és un verí més poderós que qualsevol virus o bactèria. De res hauran servit els meus descobriments, si entre tots no som capaços de fer nostres els sofriments llunyans i silenciosos.
Aplaudiments, flashos, llàgrimes d'emoció... i la boira negra que s'esvaeix, que s'amara al sostre de l'auditori, que s'escola pels conductes de ventilació, per les canonades de l'edifici fins arribar al cel de la nit. Després fuig ciutat enllà, qui sap fins a on i fins quan.

.

For the visitors thirsting for sex. (Als visitants assedegats de sexe) (Post bilingüe)

.

For the visitors thirsting for sex
I writte this words to you, catalan, Spanish, American, German, Russian man ... You've come to this site from google, in search of sex, of images that you can get to excite, that can lead to the release of some instincts that throughout your daily life you cant satisfy ... I know you exist, because in my blog I have a feed that show me the words which honorable guests use to come into my corner. I would say you're looking for the tip of an iceberg, and you're ignoring most beautiful part of iceberg ( and largest) The part that is below the cold sea, which glitters with shades and indescribable represents most of the glass too lina. Do you want to know what happens? You grew up in a society that represses the vision of the naked body, and at the same time, your gender has been for hundreds of thousands of years to evolve in a natural setting, and nudity, up there (for now) to the specie Homo sapiens to which you belong. Your environment, the environment we now inhabit, is a very far removed from the environment in which your kind has been done and has been evolved. Unconsciously, you feel you haven't this environment; and you lack something without knowing very well what thing you lack. You need nudity, because anybody has stolen it to you, anybody has hidden a part of your own specie, anybody has loaded your mind with the gunpowder of fetishism and erotism. And the sexual instinct is the strongest instinct, because the future of the specie depens on it. The sexual instinct comes out, like a bonsai when you try to grow. The bonsai has linked branches, and then grow dwarfed and deformed. Some trees will be relaxed. Others will feel constrained without knowing why. The solution, however, is not searching the satisfaction of instincts, ignoring the submerged part of iceberg. Nor is the crackdown. Many people live more or less quiet with the repression, they resigned to give up a part of the nature of their own species. But it is not an stable solution, often this “solution” crashes against traditional values such as loyalty. Almost always this “solution” gets in trouble with happiness and quiet confidence. The true solution, as a first step, is to know and to understand the words that I am saying to you. You must understand what is happening with you. Later, however, you must think of the submerged part of the iceberg. Every person for whom you are only looking for the body, has a personality, a heart, an identity. Every human being that your libido want to devour is a son or a daughter infinitely loved, a person with an infinite dignity, anybody with some impressive natural qualities. Someone who could be your son or daughter, brother or sister, father or mother. Someone with whom you could talk for hours, counting stars wandering, watching the moon, warm up on the edge of the fire, accompanied in pain or in joy. If your live obsessed by bodies, if you live obsessed by the non submerged part of iceberg, then you will never be able to dive up to discover the essence of the great white mountain. You will fear the coldness of the unknown. You'll treat people as beasts of coarse. You'll be a bad husband, a bad father, a poor friend, at least an strange friend. Yoy'll feel empty. As much as you drink, you'll be more thirsty. The sea is salty. You will not be happy. You'll say that life and world are shits. You will not know that all this will be happening because your repressed instincts treat you like a puppet. Dont repress the vision of nudity, but dont obsessively hunt it. Be free. Find what lies beyond the body. The image is just an icon. A person is infinitely adorable and he, or she, deserves you treat him, or her, as a person. Rate the wonderful view of nudity, because this rate will remember you that there is something behind reality, even more beautiful; capable of communication, of empathy and tenderness. Tenderness is the maximum fullness of humanity. Health, brother.

A tu, català, espanyol, nordamericà, alemany, rus... que has arribat a aquest web a través del google, a la recerca de sexe, d'imatges que et puguin arribar a excitar, que et puguin conduir fins a l'alliberament d'uns instints que al llarg de la teva vida quotidiana no sadolles prou... Sé que existeixes, perquè tinc un feed que m'informa sobre quins mots buscaven els honorables visitants que venen a parar al meu racó.
M'agradaria dir-te que estàs buscant la punta d'un iceberg, i que estàs ignorant la part de l'iceberg més bonica i més gran, la part que és sota de la mar gèlida, que brilla amb unes tonalitats indescriptibles i que representa la major part de la massa cristal·lina.
Vols saber què et passa? Has crescut en una societat que reprimeix la visió del cos despullat; i al mateix temps, el teu gènere ha estat centenars de milers d'anys evolucionant en un entorn natural, i en nuesa, fins arribar (de moment) a l'espècie Homo sapiens a la qual pertanys. El teu entorn, l'entorn que ara habites, és un entorn molt allunyat de l'entorn en el qual la teva espècie s'ha fet i ha evolucionat. En veure't privat d'aquest entorn, et manca alguna cosa sense saber ben bé que et manca. Necessites nuesa, perquè te l'han robada, te l'han amagada, i l'han carregada amb la pòlvora del fetitxisme i de l'erotització. I l'instint sexual és el més fort de tots, perquè d'ell en depèn el futur de l'espècie. L'instint sexual s'obre pas, com un bonsai quan intenta de créixer. I si el bonsai té les branques lligades, creixerà esquifit i deformat. Alguns bonsais estaran tranquils. D'altres se sentiran constrets sense saber per què.
La solució, però, no és llançar-se a la recerca de la satisfacció d'aquests instints, ignorant la part submergida de l'iceberg. Tampoc no és la repressió. Molta gent viu més o menys tranquil·la amb la repressió, resignant-se a renunciar a una part de la natura de la seva pròpia espècie. Però no és una solució estable; sovint entra en conflicte amb valors tradicionals com la fidelitat. Gairebé sempre entra en conflicte amb la felicitat i amb la tranquil·litat.
La solució, primer, és conèixer i comprendre això que t'estic dient. Comprendre per què et passa això.
Després, però, cal pensar en la part submergida de l'iceberg.
Cada persona de la qual només busques el cos, té una personalitat, un cor, una identitat. Cada ésser que vols devorar amb la teva líbido és un fill o una filla infinitament estimats, amb una dignitat infinita, amb unes qualitats naturals impressionants. Algú que podria ser fill o filla teva, germà o germana, pare o mare. Algú amb qui podries xerrar durant hores, comptar estels errants, mirar la lluna, escalfar-te a la vora del foc, acompanyar en el dolor o en la joia.
Si t'obessiones per la part no submergida de l'iceberg, seràs incapaç de capbussar-te per conèixer l'essència de la gran muntanya blanca. Et farà por la fredor del desconegut. I acabaràs tractant les persones com bèsties de bast. I seràs un mal marit, un mal pare, un mal amic, si més no un amic estrany. I et sentiràs buit. I cada vegada tindràs més set. Més beuràs i més set tindràs. El mar és salat. I no seràs feliç. I diràs que la vida i el món és una merda. I no sabràs mai que tot això et passa perquè els teus instints reprimits t'han vençut. Perquè no has arribat a comprendre't ni a actuar com un ésser humà.
No reprimeixis la visió de la nuesa; però no la busquis obsessivament. Sigues lliure. Cerca allò que hi ha més enllà del cos. La imatge és només una icona. La persona és infinitament més adorable i mereix que tu la tractis com a persona. Valora la visió meravellosa de la nuesa, perquè et recordarà que darrere hi ha alguna realitat encara més bella; capaç de la comunicació, de la empatia i de la tendresa. La tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà.
Salut, germà.

.

Walkabout

.

Quan va començar tot, jo somniava, i els meus somnis tocaven de peus a terra. Dins del somni, feia el mateix de sempre: desfilar, passar gana, marejar-me, rebre l'embat dels flashos des de la passarel·la; intuint, més enllà, la foscor d'un públic que em devorava constantment amb la mirada, que em taxava el cos i els moviments, que em criticava. I dins d'aquest somni, les llàgrimes maldaven per a sortir-me; i el ruc ruc de l'estómac em duia fins a l'ofec, i no hi havia hotels de cinc estrelles que em consolessin, ni petons als actors de moda, ni afalacs... Tenia setze anys i no vivia. El mirall em retornava la imatge d'una noia prima escolpida a cops d'escarpa, una criatura venuda que seguia el gust dels gurús del diner i de l'aparença. Jo era una desferra del que havia estat en els temps en què, amb els genolls pelats, jugava a saltar dins dels bassals als hiverns de Darnius. I de fet, aquest era un somni que m'assaltava sovint, i que en despertar-me s'esvaia. En obrir els ulls, me n'oblidava, i em tornava a considerar feliç, privilegiada, triomfadora... Aquell dia, però, em van despertar els crits dels passatgers, les maletes que sortien dels armaris, l'avió que feia sonar les alarmes, la gent volant pels aires... Jo restava subjecta al seient, amb el cinturó de seguretat premut, plorant i pregant. L'avió va caure i tothom va morir; em vaig quedar sola. Dos dies després, van arribar ells, despullats, bruns, amb espines vermelles clavades al nas i a les orelles i un somriure franc. Em feren caminar pel sòl roig del desert. M'arrancaren la roba. M'empastifaren el cos d'argila. Em mostraren el cel de la posta. El primer dia em sobtaren els palpissos inflats de les seves cintures, el greix dels seus cossos, els pits penjants i enormes de les dones, els testicles immensos dels homes. El segon dia ja no veia res de tot això. El tercer dia vaig descobrir el plaer de la lentitud, el gust de no fer res en concret, la música del silenci. El quart dia vaig jugar a fet i amagar amb els seus infants. El cinquè dia vaig intentar de pescar. El sisè dia vaig aprendre una cançó per invocar la pluja. El setè dia, i en secret, vaig pregar que ningú mai no em vingués a rescatar.

.

Us presento la meva parenta.

.

.Fa dos anys i mig vaig anar a veure una parenta que viu al parc zoològic de Cabarceno. Oi que ens assemblem? Ja ho diuen. Compartim més del 97% dels gens.

A la pobra xicota la tenen empresonada, juntament amb tot el seu parentiu. Ella ho porta bastant bé, és força altiva. De vegades es fa la ximple per arreplegar alguna crispeta dels turistes que es pensen que ella és la mona i ells no. Si sabessin! Si es veiessin amb els ulls de la meva parenta. Si es veiessin amb els meus ulls.

El fet és que els turistes (i jo en vaig ser un d'ells si no no m'haurien deixat apropar-me a la parenta) són cecs. L'antropocentrisme els impedeix veure que tots els éssers som, si fa no fa, similars; que no hem triat què o qui som. Que tots els éssers afirmem que el món es divideix en “el animals i nosaltres”. I que nosaltres som el centre de tot: les persones, els homes, els bons, els parents, el grup, la tribu.

La meva parenta, sense anar més lluny, està convençuda que els “humans savis”, altrament dits “Homo sapiens”, som una espècie que està al seu servei: que alimenta la seva espècie, que li cura les malalties, que adora els seus congèners (es fa fotos amb ells i els regala crispetes). Per molt que li he insistit que viu empresonada, ella tossuda que no, que jo pertanyo a una casta que es dedica a servir-la. Som així, els éssers que sabem que som; què hi farem!

.

Tarragona m'esborrona

.

M'agrada dir que la felicitat no és un viatge a Bali, a Patagònia o a Nova Zelanda; potser per això ahir diumenge vàrem anar a Tarragona; només per a veure Tarragona, per a sentir Tarragona: la llum, el mar, el groc saur de les pedres, la densitat de les copes dels arbres, la lentitud d'uns instants de diumenge, sense mòbil ni rellotge. L'hotel Imperial Tarraco, escenari del meu últim i estimat relat inèdit, encara no premiat.

El dia va acompanyar. Més llum, impossible. El mar, brau. El temps es va asseure a reposar. La meva família esdevingué l'únic; ni passat ni futur. L'ara manà. L'ara ho fou tot. Els instants viscuts en un ara etern, mai no es perden; i tal vegada siguin els únics instants viscuts, el valor dels quals justifica tota una vida, tota una existència.

A la tarda ens vàrem acostar al bosc de la Marquesa. Gràcies marquesa. Gràcies senyora per preservar aquest bosc lliure dels especuladors que volen fer calers amb la destrucció del paisatge. Gràcies per no deixar-vos seduir pels diners, ni que us hagin dit boja; benaurats bojos que permeten que tanta bellesa existeixi. La Waikiki us està agraïda. Calabechs us adora. Els pins, amb la seva remor, proclamen el vostre nom eternament. La dolça llagosta dels migdies d'estiu abilla la xardor del paradís. Un grapat de famílies enamorades de la natura més indòmita us deuen moltes hores de felicitat (és a dir d'instants que valen per ells mateixos i no pel que produiran).

I aquí, més amunt, unes quantes imatges de Tarragona, del bosc de la Marquesa, de Calabechs, de la mar entre els arbres, de la vida...

(Podeu fer servir al vostre gust les imatges d'aquest post, ja que les he fetes jo; sempre que no les feu servir per guanyar diners o per fer mal)

.

Lliçons d'última hora.

.

.

El professor, ja gran i a punt de jubilar-se, amb els ulls desorbitats per l’ira, contempla la xerrameca de la Cristina i el globus que fa amb el xiclet.
-Què hi tens dins del cap? –crida, aixecant la mà i recordant, just a l’últim instant, que no pot ventar clatellots. La nena li somriu burleta i li diu vell xarugo. L’home, furiós, comença a emplenar el formulari de les faltes greus. Hores més tard, la sermoneja davant dels pares; explicant-li tot allò del seny i la responsabilitat que ja toca que comenci a adquirir; catorze anys no són pas quatre, i el temps passa, i un dia es trobarà al carrer sense graduat i sense feina.
L’endemà, a classe, la Cristina el treu de polleguera; no pot aguantar-se el singlot. Després, el vell s’adona que la nena porta uns pantalons que li vénen curts pel darrere; i, sense proposar-s’ho, li descobreix el principi del cul, exhibit seductorament per la moda d’avui dia. S’esgarrifa. No diu res, però pensa que aquesta criatura no posa ni posarà seny, i que els pares en tenen la culpa, que no la lliguen curta. No s’adonen que va darrere els nois com una meuca, i que algun dia acabarà embarassada i amb la vida desfeta.

*

Passen deu anys, i en un hospital gris d’una urbs gegantina, un vell no es vol prendre la medecina.
-Em voleu matar entre tots! –crida, alçant-se del llit amb una bata d’aquelles que es corden pel darrere. La infermera li descobreix, sense proposar-s’ho, un cul blanc com el marbre. L’home continua cridant:
-Jo no era pas la merda que sóc ara! Sents noia?
L’infermera somriu.
-Ja ho sé, professor... –la veu sona dolça i sincera, com la d’un àngel lliurat al servei d’una criatura estimada. L’home alça la mirada, i obre els ulls com escrutant els records.
-Cristina! –exclama.
-Sí, professor. Se’n recorda de mi? Em fa molta il·lusió que se’n recordi. Però ara faci el favor de prendre’s la medecina, que s'ha de posar bo del tot.
El vell contempla el cos esvelt de la noia, els seus ulls blaus, el garbuix de cabells de blat agafats en una cua. S’admira de la seguretat i la tendresa amb què l’ajuda a tornar-se a estirar al llit. Es meravella, sobretot, de la veu vibrant i càlida de la noia, que el conhorta, profundament, enmig dels que, de ben segur, seran els seus últims dies de la vida.

.

El poeta que estava enfadat amb el món.

.

Escriure. La glòria. La fama. Els diners. El nom. Ser llegit.
No. Res de res. No és això.

Escriure.
Necessitar reconeixements, publicacions, premis.
No. De cap manera.

Una vegada un professor d'un curs de creativitat em va dir que un dels principals objectius de la creació artística era ser llegit, contemplat, escoltat... segons quina fos la vessant de l'art. No em va convèncer.

Continuo pensant en el pare del personatge que interpretava El Javier Bardem a “Vicky, Cristina, Barcelona...” Un poeta que mai ensenyava els seus poemes perquè estava enfadat amb el món; i estava enfadat amb el món perquè després de tants anys d'evolució encara no havia après a estimar. Genial, Woody! Quin tros de poeta, aquest personatge! Un creador que ha descobert el secret ocult del plaer de l'art. Un secret només accessible a qui el pot comprendre. Qui no l'entengui, que no s'esforci ni perdi el temps intentant de convèncer qui ho entén.

I tot això ho escriu algú que en un any i mig (l'últim any i mig) s'ha presentat a seixanta-quatre premis literaris. I començo a descobrir que el plaer no és guanyar; que el plaer no és ni tan sols participar; que el plaer és exclusivament escriure.

M'ha fet pensar en tot això una desafortunada experiència editorial que ha passat un company lletraferit a qui admiro molt i desitjo molts d'ànims.

P.D. Heu vist la foto de més amunt? Com s'esforça la mar a dibuixar formes sublims a l'escuma, sanefes que ningú no veu!

.

Saludo els ocupes del meu cos.

.

Amb ocupes al cos. Sí. Això mateix.
Un ésser viu, cosí dels de la foto, ha pres possessió dels meus bronquis. No el culpo. Ell lluita per sobreviure, com fa l'Homo sapiens damunt del planeta Terra. Ell intenta alimentar els seus fills i el seu món. Ell lluita per la vida, com tot en aquesta estranya existència que compartim.
Saludo els meus ocupes particulars; em sap greu, però tenen els dies comptats; un antibiòtic cruel i efectiu està començant a exterminar les seves colònies, la vida és així, i em sap greu, de debò.
Sigui com sigui, bacteris, rebeu una abraçada i una salutació d'algú que us extermina per necessitats existencials, i que es rebela contra aquesta absurda tendència que l'existència ens imposa de competir els uns contra els altres per a sobreviure. Intueixo que si aquesta lluita a mort és necessària, i si existir és bo, aleshores la mort no pot ser dolenta.
Què en penseu?
.

82è Joc Literari del Blog d'en Jesús M. Tibau

.

Ei... estic molt content; perquè un gran blogaire (o blocaire), en Jesús M. Tibau, ha escollit un post del meu blog per a proposar el seu 82è joc literari. El post que ha escollit és un poema que parla de dues cigonyes; i el vaig posar mercès a una iniciativa d'en Francesc Arnau Chinchilla que va proposar el repte poètic al web de relatsencatala inspirant-se en l'esmentada fotografia.

Us poso l'enllaç al seu 82è Joc Literari i us animo a participar-hi. És molt literari, no us el perdeu. Teniu temps de fer la vostra petita creació fins al 2 de desembre.

http://jmtibau.blogspot.com/2008/11/82-joc-literari.html

.

Si tothom del món fos "jo".

.

Un bruixot, per mitjà d'un encanteri, va convertir totes les persones de la humanitat en éssers idèntics a mi (clons); i això és el què va passar:

"El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
Tres esdevingueren “jo”.
Els altres quatre es convertiren en dona “Jeremies”; foren “jo” en femení. Tot seguit convertiren la humanitat en una multiplicació de "jos".
M’omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de Jeremies.
Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...
Al món no hi havia metges, a causa d’això, la gent es moria força jove.
Els banyadors mai no s’havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.

Tot s'ha de dir, els infants no s'avorrien gens, sempre hi havia algú que els escoltava, que els ensenyava coses o que jugava amb ells.
La gent es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila... de fibra natural. En general tenien mol poc objectes propis, i passaven força estona sense fer res més que mirar.

El cafè era la beguda universal per excel·lència, després de l'aigua.
Sabia que tard o d'hora tot hauria de tornar a ser com abans, que els jos havien de convertir-se de nou en les seves identitats inicials. Però sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
No obstant això, em mancava alguna cosa, potser algú que fos diferent... que em portés la contrària...
Per això ho vaig acabar engegant-ho tot a dida, i el món va tornar a ser el que era. "

.

.

Roig, blau i verd a Sant Llorenç del Munt

.

Sempre m'ha fascinat aquesta combinació del roig de la terra, el verd dels arbres i el blau del cel, al massís de Sant Llorenç del Munt. Sembla com si el temps s'hagués aturat, com si tot fos verge, com si tot fos net i salvatge. De petit em considerava fill d'aquesta terra; propietari, només pel fet d'estimar-la i de considerar-la la meva mare. Farigola bufa, romani empeny, granelló de sol en un bassal de pluja, codina recent descoberta, conill mandrós que es deixa veure, esquirol juganer a les capçades més altes, suor, panteix de nen que corre, que grimpa, que cau, que s'aixeca, riera misteriosa que s'enfila muntanya amunt i es fa torrent, codols amb ulls, sorra i argila.

Bo i el “progrés”, malgrat alguna cinta de quitrà que no hi ha hagut manera d'impedir, encara hi ha espais d'infantesa que el temps es nega a perdre.

.

Conversa entre dues cigonyes

.

Guaita,
blau enllà
el borrissol del mar sota l'espurna
del clar besllum del sol fendint el buit
i travessant la feble pell del niu.

Guaita
ona i fum
vaivé irisat de somnis violeta
i el ball del vent atemorint l'albera
pel sinuós reptil de l'infant riu.

Guaita
l'espadat
de pedres llicoreres mal posades
que el pobre miserable ha amuntegat
cofoi
de ser tan gran, de ser tan potentat.

Guaita
la gallina
la professora perfumada i fina
com una princeseta ve i camina,
es mira el món i l'il·lumina,
ai pobre el món si no hi fos la gallina.

Guaita
sutge i sang
suor salnitre son i bambalines,
la puta, la fornera i el cabró
que esclafa la rialla i la trepitja.
Tot bull, i des d'aquí semblen formigues.

Guaita
el Sol es pon
i el cel és roig i aquella mandarina,
que es menja el nen feliç sobre el teulat,
i el crit del noi i el lladruc ofegat
i el brum d'un motor vell i rovellat.

Guaita
Tot és viu
somriu el riu, somriu, somriu...

.

Yes you can. Obama, you can.

.

We don't still know if you have reached your victory. We will know in the next hours.

But this blog wish you can change the world: for a new way of progress, for a new way of making rules.

From this little side of Europe, bloggers of "Nuesa Literària" wish your victory!

Encara no sabem si has aconseguit la victòria, ho sabrem a les properes hores.

Però aquest blog desitja que puguis canviar el món: per una nova manera de progressar, per una nova manera d'establir les normes del joc.

Des d'aquest petit cantó d'Europa, els administradors d'aquest blog "Nuesa Literària" desitgem la teva victòria.

.

Lliçons de literatura de la UOC (Jaume Cabré)

.

Sembla que la UOC ha penjat a Youtube un munt de videos força interessants, en els quals diverses personalitats engeguen lliçons magistrals sobre diversos temes. Mai he sabut com funciona això dels drets d'autor aplicats als videos de YouTube, però suposo que si la UOC els penja a YouTube, és per a posar-los al servei dels qui en vulguin fer difusió. En tot cas, si no volen que els posi en aquest blog, només m'ho han de dir.
De primeres us presento a en Jaume Cabré parlant de "Les Veus del Pamano", i dels secrets de la tasca d'escriure.

.

Apunts sobre la felicitat

.

La felicitat és un raig de sol que arriba damunt la teva pell i que et provoca un goig indescriptible; el mateix raig de sol que arriba damunt la pell d'un altre i que no és ni vist per aquest altre.
La felicitat és silenciosa, a cops invisible, no s'exhibeix, no necessita ser vista.
La felicitat té gust d'aigua fresca, tacte d'oreig glaçat i flaire de llenya.
La felicitat sap plorar, patir i caminar amb el dolor; sap esperar el sol que segur que sortirà després de la tempesta.
La felicitat no té memòria ni passat; viu en el present.
La felicitat no és una supernova; és una nana groga.
La felicitat no és un viatge a Bali o a les Maldives, és un passeig per la Rambla del teu poble.
La felicitat no és absència de problemes ni de sofriments; és absència de preocupacions.
La felicitat no depèn de res extern a un mateix.
La felicitat sempre és a l'abast; el problema és que gairebé mai ningú no la vol.
Arriba a la felicitat... o bé el qui ho té tot, o bé qui no necessita res. Ara bé... qui ho té tot?
La felicitat no és una fita aconseguida com a premi a cap comportament.
La felicitat no pretén convèncer ningú de res.
La felicitat no poseeix res.
La felicitat va sempre nua.
La felicitat no és als gens, no ha aparegut pel fet de ser un benefici evolutiu, ans al contrari; la infelicitat és allò que ha aparegut perquè en algunes situacions ha esdevingut un benefici evolutiu. La felicitat és l'estat natural dels éssers quan no hi ha algun instint que l'esbotzi per tal d'assolir la supervivència la reproducció o el domini de l'entorn (l'instint gairebé sempre hi és). La felicitat és una realitat present a l'univers d'una manera espontània, com l'amor és present de manera espontània dins les consciències, com l'energia és present dins del buit.
La felicitat no és cega, hi veu; només la felicitat hi veu. L'empatia és la visió de la felicitat.

"Apunts sobre la felicitat" Robert Conway

.

Sobre l'integrisme

.

Article publicat al Diari de Terrassa el 1 de maig de 2002

No fa gaires anys, en Carl Sagan afirmà: "Hem d'agafar-nos a la veritat, ens dugui on ens dugui"; però la veritat, a l'existència que ens ha tocat, no és un llibre massa llarg, i ningú no té el privilegi d'assegurar-se-la, per molt que s'esforci a afirmar-ho. La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat que a tots ens afecta. Naixem sense llibre d'instruccions, sense saber d'on venim, ni per què som, ni per a què som, ni on anem. Coneixem les causes biològiques i físiques, l'origen material del nostre ésser i del nostre univers. La ciència ens ha permès de saber una ínfima i meravellosa part de la veritat, amb una certesa gairebé absoluta. I són les afirmacions científiques, elaborades amb mètode i amb l'exercici de la raó, les úniques que poden escriure's de manera segura, bo i que provisional, dins del llibre de la veritat. Al costat d'aquestes afirmacions científiques, hi podríem escriure allò que portem al cor com a éssers humans: que l'amor és l'essència de la persona, que la tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà, que la llibertat és un dret per a cada individu amb consciència, que el diàleg és el camí de la pau, que la violència engendra violència... I podríem continuar. Tenim dins nostre, de manera natural, intuïcions simples i clares de la veritat. Les doctrines teològiques, però, i molts dels criteris morals de les grans religions oficials de la humanitat, no ofereixen cap mena de garantia. Amb artificialitat es carreguen de teories abstractes, violentes, elaborades per persones que han pensat molt i han mirat poc. Aquestes teologies sacralitzen unes afirmacions de les quals no en tenim cap mena de certesa, més que la confiança en la paraula d'uns individus que, al llarg de la història, han demostrat, amb les seves obres, trobar-se molt... molt lluny de Déu... I per aquestes doctrines insegures, arrelades a cultures concretes, carregades d'obscurantisme, de superstició i de por, impregnades d'una violència dignificada: càstig, infern, guerra santa, excomunió... per totes aquestes teories, tan allunyades de la natura i de la senzillesa, hi ha qui es llença amb un avió contra un edifici, d'altres declaren la guerra a un país sencer perquè no accepta cert punt de la doctrina, a cops s'exclou del grup dels sants a dues persones que s'estimen, només perquè són del mateix sexe o per què van fracassar en un anterior matrimoni, a voltes s'apedrega a unes nenes que caminen cap a l'escola d'una església considerada enemiga, o es llancen les tropes cap a Terra Santa per a matar infidels... En definitiva: violència sacralitzada... xovinisme religiós disfressat de veritat, que un munt de víctimes intel·lectuals prediquen, forjant cadenes per a la ment i pel cor. Sovint els poderosos utilitzen l'absurd d'aquest enderiament, disfressat de religió, per a moure els peons en favor dels seus interessos polítics.

Si els llibres sagrats de totes les religions esborressin tot allò del qual no hi ha evidència, i mantinguessin, tan sols, les afirmacions de les quals estan segurs, aquests llibres es reduirien a una sola pàgina, i a totes les pàgines de totes les religions hi hauria escrit el mateix; les mateixes idees, senzilles i humils, impreses a la ment de tota persona i a la natura: les intuïcions naturals que brollen del cor pel fet de ser consciències despertes i que no depenen de la pertinença a cap cultura concreta.

La bondat és l'única virtut, tots els éssers humans som germans, tota consciència tendeix a l'amor, i això està escrit a la natura, a la necessitat desmesurada de dolçor que té el nadó, a la serenor d’una reconciliació, d’un perdó sincer, d’una amistat profunda. Totes les persones, malgrat que no ens ho sembli, naixem soles, morim soles, i vivim continuament necessitades d'afecte i de reconeixement.

Tota religió veritable ha de partir d'aquestes realitats, i de la humilitat d’acceptar que ningú no té cap afirmació suficientment segura com per a poder menysprear a qui no la comparteix, a qui no l'entén o a qui no l'accepta. Cap Déu just comdemnaria un malalt, un ignorant o un feble. I tots, respecte al sentit de tot plegat i respecte les exigències ètiques de la consciència, som malalts, ignorants i febles.

El Déu veritable està per damunt de totes les religions; car, a ell, no li preocupen les religions sinó les persones. Si a aquest Déu l'importés tant que entenguéssim el com i el perquè de totes les coses, naixeríem sabent-ho. A Déu tant li fa que siguem agnòstics, ateus, o creients, les seves preocupacions van per una altra banda. Les religions s'acostaran al Déu veritable en la mesura que es preocupin menys de les doctrines incomprensibles i més de les persones; en la mesura que tinguin la gosadia de posar la dignitat de tota persona humana, innocent o culpable, per damunt dels seus dogmes. Caldria que els dirigents de les grans religions demanessin consell als infants, que acostumen a ocupar-se d'allò que és essencial i encara no han perdut la visió natural, tan clara. Caldria que no proclamessin com a infal·lible, dogmàtic o irrefutable, res més que l'Amor a tota persona, i una incondicional i absoluta esperança en el futur i en la llibertat de tota criatura amb consciència. Caldria que, fos quina fos la seva fe, aquesta mai no estigués per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona. Caldria que no perdessin el seny, que els pot il·luminar més que cap llibre sagrat i més que les paraules de cap sant. Al capdavall els llibres sagrats els hem escrit les persones, i en ells hi hem projectat tota la nostra violència, tots els instints ancestrals amb què l'evolució ens ha guarnit, i que hem atribuït a Déu anomenant-los: justícia, premi, càstig... quan, a Déu, l'únic que l'interessa és l'amor i la llibertat. Caldria que les grans religions revisessin les fonts de la veritat, i que no acceptessin com a veritat infal·lible cap afirmació que prescindís de la caritat. Caldria que defensessin la natura, que és la revelació de Déu. Si es perd l'empremta original de les selves i dels boscos, es perd el missatge de Déu, s'esborra la seva paraula. Vivim un món desnaturalitzat, incapaç de llegir en la forma de les fulles dels arbres, o en el dibuix dels turons, la poesia del Déu veritable; un món que considera lleig, i sovint obscè, allò que és natural i que ha estat afaiçonat durant milers d'anys per la mateixa natura que ens ha fet consciència. Enmig d'aquesta natura incompresa, criminalitzada i esborrada, hi ha la revelació del Déu veritable.

.

Més reflexions sobre el moviment naturista

.

Davant la torbació per la nuesa, hi ha dues solucions: una que implica un progrés personal envers una millor comprensió de la realitat humana, i una altra que mou a una mena d'esquizofrènia que veu malignitat arreu. Si ens adonem que el cos nu no és sinònim de sexualitat, i ens acostumem a la seva visió, haurem aconseguit que qualsevol cos humà nu amb el qual ens topem no ens contorbi, haurem aconseguit, ni més ni menys, que una part de la nostra essència humana (en certa manera una part de nosaltres mateixos) no ens violenti, i serem ( o el món serà), una mica (només una mica) més lliures i més madurs. Si, per contra, pretenem imposar als altres l'ocultació, estarem incrementant l'erotització del cos humà; i aquesta erotització no s'acabarà mai: un cop ens tapem el rostre, fins i tot el rostre ens contorbarà; si tapem les mans, ens contorbaran les mans; i la dona (normalment sempre és la dona la que és tapada) en els límits més extrems d'aquesta política de la por, acabarà engabiada dins d'un burka.

Que és molt difícil que tothom comprengui això? Certament és molt difícil. ¿Que en nom de la llibertat hi haurà qui no intentarà de viure una sexualitat responsable i humana i es limitarà a sadollar instints, per irracionals que puguin ser? Certament. Però... ¿hem d'escriure el progrés humà al pas dels qui fan les coses malament, com a reacció, o com a prevenció, dels seus errors? ¿O podem construir una societat més lliure al marge dels qui encara no han comprès la dignitat i la superioritat de la consciència humana per damunt de les espècies que encara lluiten per sobreviure, per copular, o per dominar l'entorn? Si organitzem la societat prioritzant la por, la prevenció, l'ocultació... per prudència o per evitar-nos molèsties, estarem fossilitzant els instints més primaris sense cap mena de progrés; instints; això sí, ben disfressats de moral, de llei, de bones maneres, de protocol, de saber estar; però al capdavall instints.

En una societat diversa hi ha d'haver de tot, i els qui pensen (pensem) que cal alliberar el cos de la sexualitat impulsiva, de l'erotització forçada i automàtica, també tenim dret a ser. I compte!, no m'interpreteu malament; no estic anant, o parlant, en contra de la sexualitat; estic defensant el fet que la nuesa, en si mateixa, no té cap intencionalitat sexual, no implica l'exercici de la sexualitat, i no ha necessàriament de deslligar els instints sexuals; si els instints es deslliguen, no serà per la nuesa en sí mateixa, sinó per l'ocultació a la qual ha estat sotmès, al llarg de la seva vida, l'individu a qui se li deslliguen aquests instints. I no és que sigui dolent que se li deslliguin, si és que viu una sexualitat responsable i constructiva; però a una persona que té assumida la seva realitat corporal, i la dels altres, sense ocultacions vitals, senzillament no se li deslliguen per raó de la nuesa.

Per tot això, allò que els etiquetadors anomenen “naturisme” no té res a veure amb l'exercici de la sexualitat.

.