De la finestra estant, contempla el riu de cotxes bellugant-se com formigues; fins que arriba el director i li etziba un renec que l'envia de nou davant del buró. I, noi, escriu-me aquesta carta. I, noi, m'has enviat el fax? I, noi, sigues eficient. I, noi, porta'm un cafè. I, noi, sembles ruc i ja tens quaranta anys...
Després, el noi baixa de les alçades, trepitja la vorera, puja a l'apartament, es deslliura del tern i la corbata, i es vesteix d'ell mateix.
Quan la nit creix, camina cap al Blues Corner.
Baixa unes escales sinuoses fins a una mena de celler subterràni amarat d'una llum tènue. Veus enrogallades pronuncien el seu nom com el d'un Déu. S'atansa al Bentley i li fa un petó. Saluda el públic. Ressonen els primers acords amb el rerefons de la bullícia i els aplaudiments. L'envolta una aurèola de fum encès pel groc esmorteït dels focus. Observa els caps, brandant sincopats a ritme dels seus repics contra les tecles. Un glop de sang li puja de l'estómac al cap, i sent que s'enverina amb el fibló d'ahir i de sempre. Acosta els llavis al micròfon i li neix una veu trencada que pinça les cordes de tots els cors i els fa plorar sense llàgrimes. Alça el clam damunt les ales de la melodia punyent. Després xarrupa whisky, xucla la cigarreta, acarona les blanques i les negres, i la sang a borbolls li puja de nou al cap i ja no hi veu.
S'ajeu en una butaca i contempla els arcs del local a frec dels cabells de tothom. Algú se li acosta.
-I ara cap a casa, amb la dona?
-A mi, ningú no m'estima. -respon.
-T'han ferit?
-Només els qui tenim el cor destrossat podem fer blues...
-Tens raó... I com treballa, el cabró, fet miques...!
Es fuma una altra cigarreta, i pensa que el tabac l'està matant a poc a poc, però no té gens de pressa...
L'endemà se'n torna a l'oficina.
*
Publicat a relatsencatala.cat el 16 de desembre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada