Faltaven tres mesos pel nostre desè aniversari de casament, i la Marta es negava a fer res d'especial per a celebrar-ho; ni un viatge, ni un banquet... M'enfurismava que li importés tan poc.
Vaig començar a notar que se m'allunyava. Arribava, sovint, tard de la feina, posant-me com a excusa les reunions; jo, però, sospitava que mentia.
Un dia la vaig sentir parlar per telèfon: "L'Oriol no se n'ha d'assabentar... Sents, Àngel?" Després de dir això, devia adonar-se de la meva presència, perquè dissimulà i digué: "Sí, un ficus..." Quan va penjar, jo ja era al seu costat, i ella m'explicà que acabava de comprar una planta.
La vaig investigar, i, efectivament, es trobava amb l'Àngel. Freqüentaven restaurants, cafeteries... fins i tot botigues de nàutica. No tenia proves que fessin res més, però era evident per la manera com reien i es miraven. Jo tremolava amb una febre estranya que em pujava de l'estómac al cervell. A ell, l'odiava; a ella, l'estimava tant que desitjava matar-la.
El dia de l'aniversari els vaig seguir fins al port; entraren en un veler. Amb la ràbia a les venes, m'hi vaig ficar, i els vaig enxampar amb una ampolla de cava a les mans. Embogit, els vaig engegar dos trets; no van dir ni ai.
De tornada a casa, em vaig endur un ensurt de mort. En obrir la porta, un centenar d'amics i familiars cridaren alhora: "Feliç aniversari".
Després, tant sí com no, em feren anar fins a la platja. "La teva dona i l'Àngel estan a punt d'arribar amb una sorpresa" digueren "Fa mesos que la preparen."
Tots els convidats escrutaven neguitosos l'horitzó, esperant el veler que la Marta havia comprat per regalar-me, i que mai no arribaria.
*
(No és un relat d'humor ni pretén banalitzar la lacra de la violència de gènere, tan sols descriure un assassinat, i l'absurd posterior, dut a terme per una persona sense empatia)
Publicat a relatsencatala.cat el 3 de gener de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada