És un fet que si et decideixes a fer un canal de YouTube a on hi surtin elements morbosos sorprenents i poc edificants tindràs un èxit aclaparador pel que fa a les visites, però l'altra opció, força més enriquidora, és treballar-te un canal de YouTube a on mostris allò que sents, allò que t'agrada pel que fa a cançons, allò que et motiva, ni que no siguis el millor, ni que no siguis sorprenent. Les visites i els subscriptors no són res essencial; els individus són superiors a les multituds, i és superior allò que sent una persona, un dia, quan t'escolta, perquè per algun motiu estrany li has recordat a un pare que va morir i que cantava aquella mateixa cançó, o perquè troba en el timbre de la teva veu alguna cosa que li posa la pell de gallina ni que la teva veu sigui feble com un pardal i petita com la granoteta d'un bassal. Un canal a YouTube a on hi aboquis allò que t'agrada expressar, sigui teu o d'un altre, és com un blog, com una llibreta vella que fa olor de paper antic amb frases esgarrapades de poemes, o versos coneguts o ignots. Un canal de YouTube interactiu, a partir del qual escoltes a altres persones que estimen el mateix que tu estimes, en diferents llengües, de diferents cultures, i sense anhels de fama o diners, sinó de coneixença i afició mútua és un luxe dels temps que vivim; una eina tecnològica que ens permet treballar la cançó, la poesia musicada, recuperar antigues melodies oblidades que un dia van enamorar persones, o que fa molts anys van fer plorar ments oblidades, o que van engegar revolucions pacífiques amb clavells i versos, o que van guanyar guerres perquè van sostenir la moral de les tropes a l'horror nazi, o senzillament van permetre i permeten encara parlar amb déu.
Avui penjo aquesta cançó poema, feta fa ben poc, que no és altre cosa que una mena de viatge amb la imaginació cap a un moment del temps i de l'espai llunyà, però intens.
Per expressar-se només cal l'aprovació d'un mateix, la pròpia decisió, la llibertat personal; i allò que fa cadascú és únic, no competeix, no guanya a ningú, no perd, no especula, no demostra, no calcula, només és... com el so de la pluja, com la remor d'un vent, com un crit o un desig íntim que es fa públic. Si fa no fa, llibertat.
.
.
.
.
Avui penjo aquesta cançó poema, feta fa ben poc, que no és altre cosa que una mena de viatge amb la imaginació cap a un moment del temps i de l'espai llunyà, però intens.
Per expressar-se només cal l'aprovació d'un mateix, la pròpia decisió, la llibertat personal; i allò que fa cadascú és únic, no competeix, no guanya a ningú, no perd, no especula, no demostra, no calcula, només és... com el so de la pluja, com la remor d'un vent, com un crit o un desig íntim que es fa públic. Si fa no fa, llibertat.
.
.
.
.