La Vall del Riu Vermell

Quan tenia deu anys, m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia. M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial, perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. 
El meu avi havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem, canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. 
No tan sols em creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes ocasions, fins i tot els havia vist. 
Jo estava content, perquè el meu avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era suficient d’entendre.

Recordo també que en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir. Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què. Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.

Tot això va ser així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió «Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que «fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. 
Uns dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir molt trist.

Pocs anys després, el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i vall de llàgrimes, hi sortien sovint. 
A l’últim, em vaig convertir en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava. Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa, i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè era dogma.

Ara, a les acaballes de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor, les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten, les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig, tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills, l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.      

.

.

.

No et tinc por mort, i no ets això que diuen. Els pins m'abracen, sento com callen, el vent s'emporta tot l'horitzó.

Aquests dies he hagut de donar la mà a la mort novament, com altres vegades. No se m'ha endut a mi, però un dia ho farà; li he dit que no li tinc por, mirant-la fix als ulls i sense ànim d'ofendre-la. No s'ho ha pres malament, fins i tot podria dir que se n'ha alegrat, com dient: "per fi algú a qui no li faig por, algú que no m'odia". Aquí potser s'ha equivocat, perquè l'odio profundament, m'han programat per odiar-la. La selecció natural m'ha configurat per defugir la mort i lluitar per la vida; i ho faig tant dignament com puc, sense estalviar-me algun vaset de vi o alguna altra safranada.
I la mort m'ha dut de nou al ritus cristià, a la materialització de la por a la mort en un plec de ritus i frases fetes que una bonior de persones repeteix de manera impulsiva sovint sense saber gaire bé què diu o què prega. Que bonic seria anar-se'n sense formalismes, sense pregàries mastegades, sense tuf de terror infernal ni pastoreig de masses espaordides! Que bonic seria anar-se'n amb un poema, un somriure i una frase d'esperança, sense que la monopolització de l'esperança en una vida més enllà del cos no fos propietat dels segrestadors de consciències, dels inventors de doctrines repressores i ficcions inhumanes. Els seus mots trenats al llarg de segles de manipulació i por m'ho diuen tot de com s'ha viscut al llarg de la foscor de l'edat mitjana, i de com la ignorància científica del poder, amarat de les anomenades humanitats, ha governat cruelment els pensaments de les pobres persones. 
La vida i el món no són un espai ple de dolor i de sofriment a on existir esdevé un esgotament angoixant; el dolor i el sofriment existeixen, però no defineixen el món, ni són el que més abunda, ni impliquen que el mal governi el món. Hi ha més bondat que maldat, més bé que mal, més alegria que tristesa, més esperança que escepticisme. El ritualisme i la fraseologia de les pregàries institucionalitzades cristianes no ho tenen clar.

L’expressió "descans etern", o "descans", per a descriure el cel, o la suposada vida posterior a la mort; el mot «Senyor» o «Nostre Senyor» per anomenar déu... indica, tot plegat, fins a quin punt el llenguatge religiós està desfasat, i dóna pistes de com era l’època i els segles en els quals el ritualisme i les expressions de la religió es van configurar. La vida representava un esclavatge constant, dedicada, tota ella, al treball esgotador de les terres del «Senyor». Tan sols l’esperança del cel atorgava un sentit a tant de sofriment, ja que representava el «descans». El treball era una maledicció, perquè calia abocar-s’hi la jornada sencera per a poder sobreviure, i perquè, per la seva intensitat i per l’explotació que significava, convertia la vida mateixa en una maledicció. En aquestes condicions socials es va forjar la configuració i la interpretació de la religió, i alhora es van blindar les injustícies socials i la jerarquització de la societat amb la benedicció dels suposats representants de déu a la Terra. La ignorància del poble va afavorir la credulitat, i amb la credulitat la massa va esdevenir ensinistrada i pasturada, igual com les vaques que s’engreixen per a benefici d’un ramader explotador.

La idea que Jesús va sacrificar la vida per a satisfer la justícia de déu i per a redimir les nostres culpes, descriuen un déu que necessita sang i tortures per a fer net. Aquesta idea de divinitat és harmònica amb les religions dels pobles primitius, que realitzaven sacrificis humans i que tenien deus que animaven a la guerra i a la venjança, i que es tranquil·litzaven amb els anyells sacrificats.

Les constants oracions dins la missa, apel·lant a la salvació dels «fidels», dels «creients», dels «cristians», dels membres de l’església... fan intuir que déu salva només els bons, en comptes de salvar, emparar, protegir, acollir tots els éssers humans. Tot plegat fa l'efecte de selecció, de carrera d'obstacles, de instrumentalització de la vida i de les persones com si fossin blat que avui es daurat i que demà es llença si convé. El concepte d’humanitat, d’espècie humana, de persones humanes no apareix enlloc al ritualisme cristià; i totes les expressions de les pregàries es limiten a la salvació dels fidels i prou, dels bons, dels obedients.

Es parla sovint dels enemics posats sota els peus de déu, del judici, del càstig... conceptes absolutament tribals, que encara estan presents a la societat actual i  laica dels humans, profundament judicialitzada, sense tenir en compte l’absoluta dependència de la ment i de la seva activitat vers el substrat orgànic del cervell, els seus inputs, la seva morfologia al llarg del temps, fins al punt que la mateixa decisió lliure esdevé fruit de la manera de ser del cervell, fent absolutament irracional i injust a nivell diví, o suposadament sobrenatural, jutjar algú pel fet de ser com ha estat fet, pel fet de decidir segons la morfologia cerebral rebuda i conformada per l’atzar i les circumstàncies. El déu que es defineix com a jutge de les criatures que la seva pròpia naturalesa ha desenvolupat estaria a l’alçada dels pitjors àrbitres de futbol, o del poder judicial més tendenciós o acientífic de tots els que existeixen.

Per tot això, la religió oficial se’m fa indigerible, i l’evidencio com a un instrument profundament negatiu per al sentit ètic de les persones, llavor d’actituds malsanes, injustes, contrària a l’ànim constructiu que la nostra existència necessita per a millorar una societat que és excessivament violenta, i que se centra excessivament en la sanció i en la força brutal per a intentar solucionar conflictes que necessiten comprensió, empatia i esperança.

L’origen últim d’aquest error de la religió es la por; la por a la mort, la por als perills. L’obsessió per a vèncer la mort i per a ofegar els perills ensulseix la vida i atura la progressió de la família humana vers un futur millor i nou. Avui no és massa tard per a buscar un món nou, va escriure Lord Tennyson. Avui no és massa tard per a proclamar que es pot creure en una vida posterior a la mort, i en alguna forma de déu incomprensible per als humans, però necessàriament constructiva, perquè constructiva i bella és l’existència que ha generat aquest déu, malgrat les ombres i les febleses de la realitat. No podem adorar un déu fals, convertit en monstre per les pors i les misèries dels pobres sàpiens ignorants i superbs. La seva ignorància científica ha estat ofegada per un humanisme arrogant i judicialitzat que ha reflectit la seva obsessió pel càstig i la recompensa dins l’essència de la seva religió i amb el qual ha interpretat i interpreta la seva història i els valors de la seva societat. Aquesta ignorància l’ha convertit en una bèstia més, inconscient del fet de ser bèstia; un animal més que es rebolca orgullós i ridícul en les formes i les estètiques que inflen el seu ego.   

És una sort agredolça haver pogut evidenciar al llarg de molts anys i experiències fins a quin punt el pensament i l'acció humana depèn de la substància material del cervell, de com és en cada moment, i dels seus inputs. Aquesta evidència m'estalvia actualment la crueltat, la ignorància, el dogmatisme i la judicialització que prediquen la major part de les grans religions quan absolutitzen la responsabilitat dels actes i pensaments humans. La ment és conseqüència d'uns quants milions de mol·lècules i connexions elèctriques neuronals. No hi ha res a redimir, només molt per estimar i acompanyar especialment en els moments més difícils.
Manifesto la meva esperança absoluta en l'existència, i en aquest déu que ens estima, i en aquesta natura que ens empeny a gaudir de la llibertat, i el meu respecte i agraïment a la persona que ha partit i que algun dia tornaré a saludar personalment sens cap dubte; m'han passat prou coses, no totes explicades, com per no poder permetre'm el luxe de dubtar-ho. Tothom té un futur en aquesta existència fascinant que ens mena a una progressió constant i que desenvolupa una tendresa continua i  triomfadora. 

Adorem la nit.

De vegades, o potser sempre, les coses grans arriben a partir de petits detalls de l'atzar, casualitats, decisions espontànies de fer cas d'un anunci penjat en un suro, un amic d'un fill que et passa un programa informàtic que després per una altra casualitat et servirà per a fer pel·lícules, una frase d'ànim, algú que t'escolta cantar i et diu que li has canviat el dia, una pluja sobtada, un sofriment mal paït que t'obliga a créixer de cop. L'atzar misteriós et guia enmig de la nit estranya de la vida. Una mà misteriosa que no respon a la definició de cap d'aquests déus falsos de les religions pastoses, les espelmes i la ignorància. La flaire d'una llar de foc, la imatge d'un nu, el fimbrament d'una melodia de Cole Porter en una nit de lluna. La gosadia de ser un mateix i de fer el que un mateix vol fer malgrat les crítiques dels ignorants pedants que es pensen que allò que ells o elles no entenen o no assaboreixen és dolent només perquè ells o elles no ho entenen o assaboreixen. El gust de fer el que a un li vingui de gust malgrat les opinions dels qui es consideren legitimats per a opinar sobre temes que no són d'ells i que no tenen capacitat per entendre encara que la seva supèrbia els impedeixi acceptar això.

La grandesa de la vida són les petites coses amagades dins dels instants, sense els aplaudiments dels esnobs, dels egòlatres que treballen per a ells, en comptes de fer-ho per a gaudir. La vida és una nit estelada i hom ha de decidir si fa una festa o si viu paralitzat per por a la foscor. Podem fer servir la nit per a enamorar-nos de la brisa de la mar i de la flaire de les brases mentre torrem llesques de pa i sardines, o per contra, utilitzar-la per a tancar-nos en una habitació espantats pel risc que algú aprofiti la foscor per agredir-nos. La por a allò que ens pot fer mal ja ens fa mal. La resignació és un suïcidi quotidià que mai no acaba de matar del tot. Qui hagi establert la bellesa en un univers que s'expandeix cap al no res ha de tenir alguna idea més sàvia que predicar i imposar la repressió i la foscor. Quedeu-vos les vostres morals conservadores i especuladores que prediquen matar la vida per a comprar no se sap quina promesa etèria. Cap moral honesta pot anar contra el vi i les rialles. Cap persona bona pot pactar amb la mort per a renunciar a un bri de vida. Cap ètica que mereixi la pena pot demanar que algú deixi de buscar la llibertat i la felicitat. Vivim per a la llum, per a la llibertat absoluta, per a no ser dirigits ni posseïts per ningú més que per la celístia i la nit de festa. La vida és una festa nocturna mitjançant la qual proclamem la nostra absoluta voluntat de ser feliços i de fer feliços els altres, ni que sigui deixant-los en pau.

Mai ens rendirem.

Malalts de legalisme i de conductisme. Les normes, tot! Els càstigs, l’eina magnífica. Em pregunto quina mena d’amor a la intelectualitat pot arribar a sentir aquell a qui s’ha esperonat a fer les feines acadèmiques amb la motivació de no ser castigat. Quina educació més collonuda la de convèncer amb la por a la molèstia, la por als renys, la por a ser considerar un «trasto»! Tant s’ha fet en aquest sentit, que es veu normal! No hi ha mai gaire espai per les estratègies desconegudes. Tant s’ha simplificat la raó per la qual es fan les coses, que ja es considera impossible qualsevol altra mètode. La vida no té sentit si tot ha d’anar bé perquè la gent té por de desobeir. Viure no és gaire, si es viu per sobreviure. Educar és mentida si es fa fabricant espantaocells. Jo he trepitjat escoles a on les normes no semblaven existir, perquè la gent no les necessitava. Com més es normativitza la convivència, més necessàries es fan les normes, i la gent menys sap viure sense elles, i menys fa les coses per passió de les coses, i més es fan les coses per submissió a la seguretat, per por al càstig o al menyspreu de l’error. Jo he trepitjat alguna vegada escoles a on les portes tenien dos panys i calia obrir-les i tancar-les sempre, i a on es perdia temps i temps comptant i recomptant les eines que es deixaven als alumnes, perquè es considerava gairebé un fet que ens les robarien. Com més es recomptaven les eines, més es manifestava que no es confiava en els alumnes, més es recalcava sense mots que era previsible el robatori, i per tant, i en certa manera, comprensible. Es culpava qui no es protegia prou les pertinences, com si l’error fos no tancar portes amb clau i bosses amb cadenat, i no pas robar. Aquesta mena d’educació és miserable, i fa que la vida tingui més sentit desapareixent. Necessitem confiar en les persones, si volem que les persones siguin dignes de confiança. Només manifestant la confiança arribarem a aconseguir que algú intenti amb la seva honestedat fer-se digne d’ella. Només podrem pronunciar la paraula exacta, la que es necessita a cada instant del procés educatiu, si el cor de qui ens escolta sent que l’estimem, i que l’estimem amb aquell amor que no busca endur-se res. Maleïts siguin els càstigs, el conductisme, l’ensinistrament, la mediocritat educativa de qui no sap apassionar. Prefereixo perdre dues eines abans que la confiança de generacions i generacions. Ser professor no és exercir l’autoritat, ni legislar, ni reprimir, ni dominar, ni manar, ni ser més que l’alumne... Aquests conceptes tan amarats a l’inconscient social, han apagat milers d’il·lusions; la malaptesa s’hereta i es transmet imperceptiblement. La principal víctima és l’alumne tractat com a bèstia a qui peixar o punir per a orientar els seus actes cap al que és considerat un bé.

Necessitem respecte. Però no un respecte que ens immobilitzi vers les grans aventures, les grans passions, les grans il·lusions... Sinó respecte cap a la llibertat de cada persona, cap el seu dret a ser i a fer; només la llibertat pot enamorar-se, i només enamorant-se s’aprèn i s’arriba a l’educació. El problema de l’educació no es la lluita absurda de decidir qui té la culpa de les mancances, si els pares o els mestres, sinó l’abandonament incondicional de les armes. Cal que la disciplina es rendeixi i lliuri les armes. El silenci pot vèncer el xivarri si la passió s’ha encès. La igualtat dominarà l’autoritarisme si qui educa estima. I tota la mediocritat armada dels castigadors i legalistes perdrà la guerra, a les platges, als camps d'aterratge, als camps, als carrers, als turons; mai ens rendirem. El futur està fet de passió, d’esperança i de desigs. Té un poder infinitament més gran aquell qui aconsegueix l’atenció amb les paraules i els fets, que aquell altre que ho fa amb càstigs i amenaces.  

La vida és la feina de ser humans en pràctiques; som becaris de la professió d'humans.

Cap violència. Ni la venjança disfressada de justícia. Ni la justícia disfressada de bonesa. Ni la guerra amb tota la seva misèria. Ni el menyspreu com a braç executor de la mal anomenada justícia. Ni l'orgull del mascle que infla el pit i se sent orgullós d'una ficció patètica. Ni la del que viu satisfet d'una feina que només li agrada pel sou i que busca enriquir un capital que sempre guanya. 

Cap violència. Ni la del iaio que es transforma dins d'un cotxe i escup contra la noia que l'ha fet frenar de cop; un dia, la seva néta, serà una noia com aquesta, i farà frenar un iaio, que es tornarà bèstia i que insultarà la seva néta des de dins del cotxe mentre se li escapa un pet.

Cap violència. Ni la del que engrapa, en silenci i d'amagat, milions d'euros, provocant llistes d'espera, morts per lentitud de la sanitat, morts per suïcidi a causa de la crisi que el que engrapa empeny. 

Cap violència. Ni la que neix de fer petons als diners i al poder, que són el mateix, i que buiden la vida del que només té diners i poder. 

Cap violència. Ni la del que creu correcte mal parlar d'altres; odiar, avorrir, ignorar, témer, desconfiar, oblidar, esborrar, menystenir... alguna persona.

Cap violència. Ni que la violència sigui exercida per animalets humans que no saben que son animalets i que es vesteixen amb terns elegants, corbates... i que exhibeixen formes refinades... i que es desfan amb els llinatges i els honors dels animalets humans que obeeixen instints de tribu; instints de poderosos que s'arrapen i defensen els privilegis com els gossos que excreten als límits del que consideren el seu territori. Qualsevol desigualtat en drets, en deures, en privilegis... és violència atroç i ceguesa vergonyosa.

Cap violència. Ni la violència del silenci davant dels morts que fugen de la guerra. El silenci i la indiferència vers les consciències que es contemplen massa brutes, massa ploroses, massa miserables, massa desafortunades per a ser reals... I es consideren, irreflexivament, com el guio d'una història fictícia i en la qual ningú no se sent obligat a ajudar. La violència del mastegament del xiclet i la mirada perduda vers els neons dels centres comercials, i l'angunia pel dilluns que s'acosta i l'escola o la feina que ens espera. 

Cap violència. La vida és la feina de ser humans en pràctiques. Som becaris de la professió d'humans, i ni fem bé la feina, ni ens paguen prou, ni ens adonem de la importància d'aprendre a fer-la. Humans aficionats que es creuen mestres i no han superat el MIR, i estan plens d'assignatures pendents; han patit mals mestres que els han ensenyat a fer servir la violència com a eina per educar, per a convèncer, per a ensinistrar, per a manipular. Ja és hora que s'acabi el contracte en pràctiques, i que comenci la feina de debò i la professionalitat de debò. Tan sols així s'acabarà la violència.

Caminaré fins al bosc per a no descobrir, al final de la vida, que no he viscut.

Nerviós. Cansat. A voltes superat. Trist. Esperançat. Satisfet. Dolgut. Mentalment esgotat. Convençut de la bellesa del sol quan s'amaga al Montcau. Agraït al Hamza, el de la muleta, a la Pilar, la que tenia un futur tan negre que ara sospito que pateix molt, a aquell nen subsaharià el nom del qual no recordo que em va ensenyar que aquest déu que alguns consideren tan pare a ell semblava no "fotre-li" ni "punyetero" cas, ben poc abans que jo descobrís que déu, el déu absent i aparentment inexistent, era ell mateix. Espès. Preocupat a voltes per si he ferit algú amb les meves opinions poc políticament correctes. Plorós. A cops anhelant la mort, però desitjant-la lluny. A voltes estimant el Sol daurant el mar, la visió del qual em resulta suficient per a continuar respirant. Enutjat amb aquesta mena de civilització que condemna la nuesa, tan bella, i que d'altra banda l'erotitza. Odiant la propietat privada de qualsevol cosa. Estimant la cooperació, la bondat i la llibertat. Amb tot aixó... camino fins al bosc i entono arrels; i amb això em basta per a continuar demà estimant la vida.  

Cap violència.

Empatx de la mal anomenada justícia; adorada com el tot, fins al punt que la vida de l’ésser humà per alguns podria ser definida com allò que existeix per a ser premiat o castigat segons els seus actes. 
Malda, la mal anomenada justícia, per a salvar el món, recolzant-se en la glorificada violència de l’estat, les seves armes i les seves cadenes. Però el poder que pretén orientar els actes mitjançant la por és incapaç de canviar les persones i de retruc les societats que les persones formen. Sovint em pregunto si la violència oficial ens salva d’una violència pitjor, o si en realitat només la substitueix, canviant-li lleugerament l’aspecte i el to. 
Penso en les presons russes del nord de Sibèria a on milers de persones tenen prohibit de morir, i es veuen forçades a malviure vint-i-tres hores en una cel·la en la qual durant el dia tenen prohibit d’ajeure’s al llit; any rere any, en molts casos tota una vida. 
Em resulta també insuportable i vomitiva l’alegria frívola dels que gaudeixen amb l’empresonament d’algunes persones; puc entendre que el considerin necessari, tot i que no ho comparteixi, però el goig pel càstig situa a l’animal medieval al mateix nivell moral que els actes de les persones a les quals els desitja el captiveri. L’individu que a l’edat mitjana aixecava una torxa per anar a buscar el culpable a casa seva amb tota la torba de vilatans àvids de sang avui escup odi a internet sentint-se emparat per les malifetes inqüestionables d’aquells a qui insulta, condemna o sentencia, siguin corruptes, lladres o assassins. Detesto la maquinària cega del sistema judicial que es vesteix de dignitat espiritual quan no és altra cosa que un exèrcit violent que compleix una funció similar a la del soldat que mata perquè li ordenen, i li ordenen perquè no saben com solucionar d’una altra manera una realitat esquerpa, difícil i estranya. La violència del sistema judicial és sens dubte el mal menor que hi ha d’haver mentre els éssers humans siguem tan miserables que no aconseguim creure i practicar el perdó, la reinserció, l’acollida, l’ajut, l’educació, l’amor. Però ningú em podrà obligar a estimar aquest mal, ni que sigui menor. 
Empatx de condemnes, de denúncies, de imputacions, com si tot s’acabés amb això, com si el mal de l’aparell judicial redimís l’avarícia i la ignorància, com si qualsevol altra possibilitat fos impossible. Defensar la llibertat dels culpables és políticament incorrecte, i per a molts és un contrasentit, una incoherència, una injustícia, l’apologia de la impunitat i del caos. Però en comptes de calcular els adjectius més precisos a la idea que he escrit, no fóra bo pensar amb calma i sense perdre el seny en alternatives a l’estratègia d’afegir mal al mal ja causat? No estic suggerint d’abandonat el mal menor de l’empresonament, però cal explorar altres vies que no destrueixin d’una manera tan contundent la dignitat de les persones que s’alegren amb els càstigs, i que no enquistin amb tanta contundència el poder de la violència oficial. Per què no prohibir l'enriquiment en comptes de castigar els lladres? Si a nivell universal s'impedís que hi hagués rics, tampoc no hi hauria pobres; i probablement, si no hi hagués pobres, no hi hauria lladres. I si ser ric fos il·legal, ningú podria arribar a ser-ho, perquè ningú podria viure com a ric. Al meu parer, cap lladre hauria d’anar a la presó, tan sols haurien de perdre el dret a posseir res. Seria més dur, i alhora més digne, viure sense res; ni diners, ni immobles, ni menjar... No estic dient que es morissin de gana, sinó que el menjar els fos donat per les persones que els estimessin, així com totes les altres necessitats mínimes. 
És difícil, d’altra banda, que una espècie evolucioni des del punt de vista biològic amb un sistema tan judicialitzat, ja que les accions espontànies humanes passen a estar controlades pel sistema judicial mitjançant la por, en comptes de ser el propi creixement humà el que destriï, generació rere generació, les accions constructives i les prioritzi davant les destructives. L’espècie que necessita l’empatia dels seus individus perquè no té un sistema que puneixi el mal, acabarà desenvolupant un augment de l’empatia dels seus individus, per contra, l’espècie que pugui sobreviure amb individus mesquins, gràcies a la protecció del sistema de sancions, acabarà desenvolupant i perpetuant la mesquinesa en els seus individus; els mesquins sobreviuran perquè la por els ensinistrarà, per tant deixaran descendència, i el fenotip de la mesquinesa es continuarà escampant.

La societat no serà salvada per la llei i els càstigs, sinó pels valors de les persones que la formen, i això és així es vulgui o no. I aquests valors s’incrementen amb l’educació i amb l’amor. L’amor engendra amor, el legalisme engendra desconfiança i acompliment cec. La por ens empeny a devorar-nos els uns als altres. La violència oficial que en teoria ens salva de la violència instintiva dels individus de l’espècie, perpetua la violència sobre les consciències i ens conserva com a animalets ensinistrats pels segles dels segles, amb la benedicció d’un estat, sigui l’estat que sigui, que esclafa els qui el posen en qüestió, o els qui es desvien una coma del que algú va escriure un dia en una llei. 
En resum, poso, per tant, en qüestió l'estat, qualsevol estat, el sistema judicial, i la violència oficial; en nom de la llibertat de pensament i d'expressió.