Anorèxia

 

L'Anna somriu, i corre dessota els caps dels pollancres.
Plou a raig, i de tant en tant trona. El bosc exhala flaires ancestrals.
La nena torna a somriure, i s'atura davant d'un toll d'aigua; s'hi fica i salta.
Apareix la mare amb un paraigua a les mans.
-On vas, així? Que no ho veus que t'estàs tacant el vestit?
Surt del bassal amb els baixos del vestit burells i les sabates xopes. 

Mitja hora després, ja està banyada, i la mare declama les seves excel·lències davant la Mercè, que du la filla a dansa i que diu que l'Anna també hi podria anar, perquè té una figura estil·litzada i femenina; seria una llàstima que la humanitat perdés una ballarina com l'Anna.
I la mare de l'Anna fa que sí amb el cap, i explica com n'és de fina la seva filla, que sempre escull les activitats més asserenades i que sembla que tingui el seny d'una dona de quaranta anys. Després pica, suaument, els dits de la seva filla, enriolada, que començava a engrapar una galeta de xocolata d'un paquet que l'àvia li va portar ahir.
-Has de menjar més! -li va dir. Sempre està igual, l'àvia
I la nena passeja pel carrer amb un vestit de flors vermelles; esdevé l'obra de la seva mare, que sap el que és bo, i que coneix la vida. A l'estiu no li permet d'anar a la platja, si no és que s'ha passat l'hivern i la primavera fent règim; els éssers socials s'han de comprometre amb l'elegància: bledes i gall dindi al congelador, pastilles a la farmaciola, infusions per sopar, i ni un bri de sucre. I la criatura no remuga pas; perquè sap que al món en què vivim, la imatge té la seva importància, i que deixar de banda la imatge és vici de destralers, de pòtols i de mandrosos.

L'Anna plora i vomita dessota els pollancres.
Fa un sol espaterrant, i s'ha amagat al bosc perquè ningú no la trobi. Els brancatges foscos dels arbres oculten la lletjor salvatge de les bardisses i de les bestioles.
La nena s'asseu a terra; alça els genolls i se'ls abraça. Tot són ossos; ella els veu enormes.
Els metges la busquen; ha fugit de la residència per a ficar-se els dits. El bassal burell de les pluges d'ahir ha esdevingut el receptacle del seu vòmit. Se sent grassa, se sap grassa; i en aquest món de mones et menyspreen si estàs grassa; la forma és l'espill de l'ànima, i ella és un monstre, perquè la carn li penja de tan grassa com està.

Malgrat el tragit i el vòmit, el vestit resta net i impolut; ni tan sols se li ha arrugat. No el mereix, aquest vestit; demà buscarà algun parrac més a to amb la seva estètica. No tornarà a vestir-se amb elegància fins que s'aprimi.
Els infermers, tard o d'hora, la trobaran, i continuaran maldant per a enlletgir-la encara més, per a obligar-la a deglutir el verí que la deforma. La vida és una lluita aferrissada envers la conquesta de la bellesa. La bellesa existeix i és una; i no s'assoleix amb actituds passives i apàtiques; cal passar gana.
S'acosten boires, el dia s'enfosqueix, torna a ploure. S'abraça els genolls amb força i s'imagina que la pluja la desfà i que es fon, que esdevé rajolí negre escolant-se pel bosc i filtrant-se cap a les entranyes de la Terra. S'adorm.