El guia explosiu i extravertit d’avui, en una simplificació generalista, ens explica que Agadir, Gades i Essaouira es dediquen al comerç; Casablanca a la indústria; Marràqueix, al turisme, i Rabat, a la política i l’administració.
Una guia que trobem a la ciutat ens fa saber també que en aquesta època, a Tinghir, hi ha molta gent, perquè és una època de casaments; venen de tot arreu a comprar-se roba per a la festa. Algú li pregunta si a l’estiu, amb tanta roba, i tan tapades, fins i tot el cap, no tenen calor. Ella respon que ja hi estan acostumades. Algunes persones li han continuat insistint amb les preguntes, i al final la noia, amb cara de pena, ha respost que no els queda cap més opció que anar així de tapades.
Continuem el viatge, i, una hora més tard, ens aturem a dinar en una casa de menjars d’un llogarret no gaire gran, que ni tan sols surt a google maps, ben bé al costat de la carretera. No és ben bé un restaurant, sinó un establiment que ha pactat amb les empreses d’excursions de fer el dinar per als turistes. Ens van portant els plats sense preguntar-nos què volem; un menjar natural, sa i casolà. De primeres, com una mena de barreja de verdures, tomàquet, ceba; de segon, broqueta de carn; de tercer, tagine de vedella; i de postres, fruita. Ens han posat aigua per veure, i tot plegat ens ha costat dotze euros.
Després de dinar, la calor és tan intensa, que pateixo un moment de desorientació. La Merche, davant mateix del restaurant, troba una petita botiga a on li fan un tatuatge de Henna. Jo busco la Martina per avisar-la i no la trobo. Fins i tot em perdo; tot i que el lloc és prou petit perquè sigui impossible perdre’s, però jo em perdo. Dono voltes al voltant del restaurant, protegit del Sol despietat sota del meu barret salvador, mentre intento no desintegrar-me. Entro al restaurant del costat, i ben bé no sé per què hi entro. Torno cap allà a on és la Merche fent-se la henna, i li explico que no trobo a ningú, i em suggereix de tornar al lloc on hem dinat; deducció absolutament lògica, que la calor no m’ha permès concloure a temps. I allà veig a la Martina, al Marc, i a tothom. Amb tantes anades i vingudes, ha passat massa temps perquè ella es pugui fer també un tatuatge de henna, perquè el viatge ha de continuar i em sento esgotat físicament i mental.
Una estona llarga després, no sabria dir com de llarga, parem a comprar aigua gelada a Arfoud per un euro. És l’últim lloc on ens la vendran a un preu no excessivament alt abans d’arribar al desert. En realitat és una botiga de souvenirs i de mil coses més enmig de la planúria seca; al lluny comencen a albirar-se les primeres dunes ataronjades del desert de l’Erg Chebbi. Aquí al costat hi ha un munt de jaciments de fòssils. La botiga, com era d’esperar, té uns lavabos, i a la porta dels lavabos, com si fos un guardià, hi ha un nen d’uns onze anys que cobra dos euros a qui sigui que vulgui fer les seves necessitats aquí. A l’era de les targetes de crèdit, hi ha qui se li acosta amb un euro i mig, i el nen, amb expressió ferma, fa que no amb el cap. Hi ha qui li ofereix un bitllet, i el nen diu que no té canvi, tot i que sí que en té. Tothom és prou civilitzat per a no fer-li cap juguesca i intentar colar-se. El nen s’ho pren molt seriosament; i jo, seriosament, decideixo no anar al lavabo. Tan gran com és la planúria que ens envolta, i no ens cobra res per deixar-li una mica d’aigua amb sals. Per damunt de tot, s’ha d’entendre que el nen intenta sobreviure.
Continuem el viatge, i les primeres dunes ataronjades es fan més abundants: piles de sorra molt fina d’un color canyella pujat ran de carretera. En un moment donat, la via per on circulem ens mostra a un costat la planúria seca, i a l’altre, els primers contraforts del desert de l’Erg Chebbi.
Arribem a l’edifici del campament, fet tot d’adob. Descarreguem del microbús només una motxilla per persona amb tot l’essencial. Els nostres fills ens abandonen una estona perquè se’n van a fer una volta en quad pel desert; nosaltres els esperem al campament, fent-nos les primeres fotos amb aquesta sorra infinita i màgica, que pel seu color sembla encesa, i amb els camells, que reposen entre les dunes amb una placidesa que s’encomana; tot és tranquil i silenciós.
