Si algun dia em costa moure'm...

Si algun dia estic malalt, i em costa moure'm; i sens dubte un dia serà així, crec que m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets per a estimar la mar i les roques, en una nuesa integral, ni que quan m'hi arrossegui em faci mal tot el cos. Mentre pugui arribar-hi, i tastar el fred intens del mar als ossos, i el bes indescriptible del sol i del vent a la pell, no temeré la mort, ni la malaltia, ni la incomprensió dels que em voldrien més segur i salvat en un llit.

Si algun dia em moro, si esdevinc lleig i malalt, inflat i ferit, potser nu i amb una bossa penjant d'un budell, m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets i em deixaré veure per la Terra que m'ha fet. I em capbussaré (amb compte, això sí) dins d'una mar en calma, entre les roques, i em sentiré intensament viu malgrat la probable mort que s'apropa.

Si puc fer això fins al final, ni que em costi... Si no arribo mai a tenir por del que diran, de l'acabament de la vida, del déu dictador que em van descriure, del risc del paisatge, del perill de ser lliure... Si per viure un segon més no em venc la llibertat ni la bellesa... no em farà por la malaltia, ni la mort, ni la vida.