Concert de Maggie Cullen a Gràcia

Dijous vaig tenir el privilegi d’assistir a un concert de la Maggie Cullen, en un petit teatre de Gràcia, al Centre Artesa Tradicionàrius.

Va ser l’acompliment d’un somni. Des que vaig descobrir aquesta cantant ja fa uns anys, a través d’instagram, no he deixat d’escoltar-la, i m’ha ajudat a superar moments difícils de la vida, amb una sensibilitat, una capacitat d’emocionar a través de les seves cançons, com feia anys que no em passava.

La Maggie s’ha abocat a la cançó tradicional del seu país, l’Argentina, amb tots els seus matisos culturals, diversitat humana, ritmes, melodies, història. Ha triat la música i els ritmes que neixen del poble, que neixen de la gent i de les seves vivències, dels seus sentiments. Ha defugit els estils més comercials i utilitaristes per abraçar-se a una bellesa profunda que neix de la mateixa essència humana. Des que es va fer famosa pel fet de participar en el concurs televisiu de “La voz” al seu país, ha optat per apartar-se del corrent industrial dels diners i ha optat per viure l’ànima de la seva terra, i per donar-la a conèixer al seu país, als països de la zona, i ara també a Europa, per als milers d’argentins que hi viuen, i també per als qui com jo no som argentins, però ens desfem quan ens arriba una forma artística que neix del més sincer de l’ànima humana.

Em semblava impossible tenir-la al davant, coincidir al mateix espai i moment, i per una mateixa causa, que és l’art tradicional, després de tant de temps veient-la només rere les pantalles. Em vaig convertir en un fan adolescent tot i els meus cinquanta-vuit anys.

La Maggie ens va cantar CHACARERAS, ZAMBAS, i fins i tot una DÉCIMA.

Us explico què són a continuació.

Una chacarera és una música i dansa folklòrica tradicional d’Argentina, especialment de la regió de Santiago del Estero. Té un ritme alegre, molt marcat i un caràcter festiu que convida a ballar en parella.
La música: normalment s’acompanya amb guitarres i bombo legüero, un tambor tradicional argentí.
El ball: es balla en parella, amb voltes, "zapateos" i moviments de mocador. Les parelles solen ballar cara a cara, sense estar abraçades tota l’estona.
El ritme: és viu i té un aire juganer, amb una combinació rítmica característica de 6/8 i 3/4.
La lletra: normalment parla de l’amor, la terra, els costums i la vida rural.
Algunes chacareres famoses:

«Añoranzas», de Julio Argentino Jerez.
«Entre a mi pago sin golpear», de Carlos Carabajal i Pablo Raúl Trullenque.
«La vieja», una chacarera molt coneguda dins del repertori folklòric argentí.

La chacarera és molt més que una cançó: és una expressió de la identitat i la tradició popular argentina, que uneix música, ball i celebració.

La zamba és una dansa folklòrica tradicional d’Argentina, especialment popular al nord-oest del país. És una dansa romàntica, elegant i expressiva, en què els ballarins utilitzen mocadors per flirtejar i comunicar-se a través del moviment.
La música: acostuma a tenir un ritme pausat i melòdic, acompanyat de guitarres, bombo legüero i, de vegades, violí.
El ball de la zamba: dues persones ballen cara a cara, dibuixant cercles, fent girs i movent mocadors.
Els mocadors: en són els protagonistes. Els ballarins els agiten i els fan servir per expressar interès, seducció i sentiments.
El caràcter: és romàntic, delicat i ple de simbolisme.
La chacarera és més viva i enèrgica que la zamba. Hi destaquen el "zapateo", els girs i l’intercanvi dinàmic entre els ballarins. La zamba és més pausada i romàntica. Els mocadors són essencials per expressar el festeig i l’emoció.
La zamba argentina té les arrels a les danses criolles sud-americanes, relacionades històricament amb la zamacueca, que es va difondre des del Perú durant el segle XIX.
Una cançó molt coneguda és “Zamba de mi esperanza”, interpretada per nombrosos artistes del folklore argentí.
Si la chacarera convida a picar amb els peus contra el terra i celebrar, la zamba convida a ballar amb mocadors, mirades i sentiments.

Una dècima és una estrofa de poesia formada per 10 versos; molt important al folklore argentí i a la tradició dels cantors populars. S’utilitza per a explicar històries, expressar sentiments, improvisar versos o transmetre saviesa popular.
A Argentina, apareix en gèneres com la milonga, la "payada", el cant crioll i altres expressions del folklore. La forma més coneguda és la dècima espinela, anomenada així pel poeta espanyol Vicente Espinel, que va fixar aquesta estructura al segle XVI (10 versos per estrofa).
Generalment, té 8 síl·labes mètriques per vers (octosíl·labs) i un esquema de rima consonant: ABBAACCDDC.
A la tradició gautxesca, la dècima està molt lligada a la "payada", un duel poètic i musical en què dos "payadors" improvisen versos acompanyant-se amb la guitarra.
Un "payador" pot rebre una pregunta o un repte i respondre construint una dècima en el moment. No només importa la rima: també compten l’agudesa, l’enginy i la capacitat d’argumentar.
La dècima també s’empra per parlar de l’amor, la vida al camp, la justícia, la política o les experiències personals. Al folklore argentí, la dècima converteix la guitarra en un instrument de conversa i el vers en una forma d’enginy popular.

.