Marroc (V). El carrer.

A les 14:30, acabem de dinar i ens n’anem a descansar al riad. Fins a les 16:40 cadascú fa el que li ve més de gust: dormir, llegir, fer fotos de l’increïble edifici a on estem… Jo em dedico a corregir i ampliar tot això que estic escrivint gairebé en directe.

A les 17:00, sortim al carrer, que bull com si tot ell fos un mercat. Tot és ple de parades on es ven de tot i la gent es mou amunt i avall, s’aturen, regategen, negocien… Caminem fins al centre del soc, i ens asseiem en una taula d’un bar tradicional. Davant nostre hi tenim una botiga de cistells de vímet, i veiem moure’s tota la vida de la ciutat. Demanem cadascú un té marroquí amb menta. Mentre ens el prenem, apareix un home amb un nen d’uns onze anys i una nena de nou o deu que comencen a fer salts enmig del carrer. L’home fa salts mortals. Després el nen puja damunt d’ell, dempeus sobre les espatlles i salta fent una volta a l’aire i tornant a caure dempeus damunt de l’home, que suposem que és el seu pare. La gent aplaudeix i els llancen monedes en un platet que tenen a terra. Ara ve el torn de la nena, que també puja a les espatlles del seu pare, i fa algun exercici més senzill que el del seu germà. Em fixo en els ulls de la petita i els veig plens de felicitat, percebo que se sent artista; jo, en canvi, tinc un cor que se’m va encongint quan penso que aquest senyor fa treballar els seus fills. En deu tenir necessitat, sens dubte; potser no troba una altra sortida; o tal vegada ho considera una activitat complementària a la feina que pugui tenir de normal. El fet és que no ho sé; la meva imaginació va sola i intenta pensar en la millor possibilitat. Tot això és molt diferent al lloc d’on venim; la gent viu d’una manera molt diferent, i moltes persones semblen tenir un desfici gens dissimulat per arreplegar petites quantitats de diners, que segurament per elles representen molt. Hi ha un ritme vital que no té res a veure amb el carrer Major de Terrassa, la plaça Vella, o la rambla. Aquí, la prioritat és lluitar per sobreviure. No sembla existir una angoixa per a satisfer necessitats secundàries; l’essència és poder menjar cada dia i cobrir les necessitats vitals.

Els tres artistes de carrer acaben l’actuació i se’n van a buscar un altre escenari. Nosaltres ens acabem el te i continuem la nostra visita al soc. Com que necessito comprar-me una jaqueta, m’apropo a totes les botigues que n’ofereixen; m’agradaria aconseguir-ne alguna de disseny i confecció tradicional, però que alhora m’agradés prou com per poder-la portar en el meu dia a dia de Terrassa a l’època de la tardor o de la primavera; i també per aquests dies, a Essaouira, a determinades hores, fa fred, i em cal protegir-me. Tan aviat com m’acosto a alguna jaqueta, el venedor ve disparat a parlar-me de la seva bona qualitat. En reviso tres o quatre, de diferents botigues, i, tan bé com puc i sense deixar de somriure, intento deslliurar-me del venedor quan el que m’ofereix no m’agrada prou. En una de les botigues veig una jaqueta que realment m’agrada, i li pregunto al venedor quan val. Amb mira amb cara d’admiració, i sense respondre’m em felicita pel meu bon gust, per haver-me fixat en la millor de les jaquetes. Li torno a preguntar el preu i ell tanca els ulls, alça la mà, fent el gest que m’aturi, que m’esperi. Tot seguit em demana que me l’emprovi, i ja comença a posar-me-la. Li dic que no, que encara no, que vull saber quan val, i no deixo que me la posi. Em mira i diu en espanyol: “¡La vida es muy loca! ¡Pensamos demasiado! Hay que pensar menos y vivir más. Es una gran chaqueta!” De nou, li pregunto quan val, i fa que no amb el cap; em diu que pensi en la jaqueta i no en el que val. Li dic que necessito saber el que val per valorar si em puc permetre comprar-la. Em diu que val quaranta euros. Li dic que no puc comprar-la, que la trobo massa cara. Fa que no amb el cap. “La vida… muy loca. Pensamos mucho. ¡No hay que pensar! ¡Hay que vivir!”. Com que només fa unes hores que estem a Essaouira, no he agafat prou pràctica en l’art del regateig, i desisteixo, mentre sento el venedor darrere meu que crida: “¿Cuanto quieres? ¡Di tú! ¿Cuanto?” Però ja me n’he anat.

Ho he fet molt malament. Però ja veureu més endavant en aquesta història com n’acabo aprenent.

Malgrat l’habitual ocultació del cos de la dona, m’adono que en moltes peces artístiques de les botigues del soc, el nu femení hi és molt present: escultures, peces de metall, de fusta de tuia, quadres, pintures… La representació de la nuesa, a Essaouira, no està reprimida del tot en l’àmbit artístic, malgrat que pel carrer hi ha moltes dones amb niqab, hiyab o xador. Amb burka, no n’hem vist cap.

Sobten algunes mirades masculines vers el cos de les noies europees que visiten Essaouira i que porten pantalons curts i samarreta de màniga curta. No és una crítica; és una constatació. Entenc que estem en un xoc de cultures, de costums, d’interioritats… I la manera com es tractar el pudor és determinant en la formació de l’inconscient. També s’ha de dir que aquestes mirades igualment existeixen a Catalunya per part d’alguns homes d’origen europeu. Aquest tema anirà sortint en aquesta narració, i és delicat. A mi, se’m fa evident que el fet de créixer sense veure la realitat natural del cos humà incrementa la necessitat obsessiva de mirar-lo; i estic convençut que això és així tant al Marroc com a Europa, o com a qualsevol lloc del món, perquè no depèn de la cultura on es creixi sinó de la reacció instintiva de la ment davant allò que li és estrany. Engrandim el pes del que amaguem. L’ocultació crònica no afavoreix una convivència asserenada ni igualitària; al meu parer, esmonyona la ment i predisposa a despullar amb la mirada allò que mai s’ha vist i que habitualment mai no es veu, sobredimensionant una realitat natural i quotidiana com és el cos de la meitat de la humanitat; la meva opinió és que les persones arreu del món no hauríem d’estar tan allunyades de la nostra pròpia realitat.