Marroc (IV). El peix del port.

 

III

Caminem per Essaouira i observem que els bars miren cap enfora. És a dir, la gent, a les terrasses dels bars, s’asseu mirant cap al centre del carrer, contemplant la bullícia que transita amunt i avall.

En tot moment, travessem un continu paisatge olfactiu que va canviant d’una façana a la següent. És una llàstima que no es puguin fotografiar les olors; és difícil, fins i tot, fer servir el llenguatge per a descriure-les. Ara és una flaire de peix cremat, ara de peix acabat de pescar, ara de xarxa de pesca assecant-se al sol, ara d’espècies, ara no se sap ben bé de què, potser d’una barreja de diferents elements. 

Ens apropem al port i la fortor del peix s’incrementa; sal, brutor i vida. Ens trobem la Cristina, una de les passatgeres del nostre vol endarrerit, amb qui havíem xerrat en alguna de les cues que vam fer; viatjava amb la seva filla. Ens saludem. En aquest moment, la seva filla encara dorm perquè ahir, després de cancel·lar-se el vol, va sortir amb els amics. La Cristina és una experta d’Essaouira, hi ha vingut un munt de vegades, i ens aconsella un parell de restaurants; ens acomiadem i ens diem que probablement ens tornarem a trobar.

Ens endinsem en el port, i veiem les gavines netejant les entranyes d’un peix que acaben d’esventrar. Una bonior de parades de venda mòbils, atapeïdes a vessar de bèsties del mar, ens criden l’atenció. La diversitat i la quantitat de peixos impressionen. Els venedors ens criden, malden per atraure’ns, gairebé ens empenyen a mirar el seu gènere, ens el descriuen com el més barat, el més fresc, el més bo. Ens expliquen que els podem comprar el peix, la quantitat que vulguem, a bon preu, i portar-lo després a una altra zona del port, on ens el fregiran. I realment és molt barat; les sardines a vint dinars el quilo (uns dos euros). Comprem dos plats immensos de sardines, dos plats més de calamar, un plat gran de sarg, i ho portem tot a la zona de les graelles, que està a uns cinquanta metres, sota les muralles. Ens asseiem en una taula de fusta, ran de totxanes. S’acosta un nen i ens diu alguna cosa en amazic; no l’entenem. Gesticulant, i afegint alguna paraula en francès, es fa entendre i ens explica que ell és qui ens posarà les aigües; li’n demanem quatre. Un altre cambrer, se’ns endú el peix per a fregir-lo. Pocs minuts després, torna amb el pa, i també amb dos platets de trossos petits de tomàquet i ceba. El nen ve amb les aigües i ens fa entendre que les hem de pagar ara. Pronuncia una xifra molt baixa; tot ens sembla massa barat. Només tenim bitllets grossos. El nen diu que no li importa. N’agafa un de dos-cents dinars (vint euros) i surt corrents com si el perseguís un lleó. Ens mirem una mica sorpresos. Ningú no diu res, però l’ombra del prejudici apareix de nou; tornarem a veure el nen? Jo n’estic segur. I així succeeix. Uns set minuts després, l’infant torna a la mateixa velocitat amb què ha marxat amb el canvi; es queda el que costen les aigües, i ens retorna la resta. Li donem una propina. Ens preguntem si aquest nen està ajudant esporàdicament a algun familiar, o si treballa aquí de manera habitual. No deu tenir més d’onze anys. Veure treballar un nen em deixa mal cos. Alguna cosa dins meu m’exigeix que posi el crit al cel, que avisi la policia, que protesti… Però la policia passeja per aquí i no fa res. De moment em limito a observar sense precipitar-me. Poca cosa més puc fer ara i aquí.

El peix el couen tot amb mestria. Des de la taula, veiem el xicot que se l’ha endut girant les peces a la graella. Al costat nostre hi ha altres taules amb gent menjant; la majoria són d’aquí, se’ls nota en la indumentària. Ben al costat de la zona de taules, circulen riuades de persones amunt i avall. Se senten les veus dels venedors oferint el peix. 

El Sol cau vertical damunt dels nostres caps, però a Essaouira no fa calor; el vent és fresc i bufa amb energia; de tant en tant, fins i tot ens hem d’abrigar. Passen vint-i-cinc minuts, potser una mica més, i el xicot que l’ha cuinat ens porta el peix més deliciós que hem tastat mai; fa gust de mar, un gust intens que no s’acaba. El preu és inquietant. Tot plegat: peix, cocció, aigua i complements inclosos, ens costa dos-cents setanta-cinc dinars, que venen a ser vint-i-set euros i mig (no arriba ni a set euros per persona); i som quatre persones de bon menjar que no aconsegueixen acabar-se tot el peix, de tan abundós; i un peix que és acabat de pescar. Quan dic que el preu és inquietant, em refereixo al fet que em sembla difícil entendre que puguin viure demanant tan poc pel peix que venen; intueixo que aquesta sensació la tindré sovint en aquest viatge.

S’acosta un senyor gran, que toca una mena de violí, i que va vestit de manera tradicional. Somriu teatralment, es mou i emfatitza molt el ritme mentre toca. Algú li dona unes monedes i comença una altra melodia. Des de dalt de la muralla, un equip de rodatge fa la seva feina, i veient el músic, per alguna raó comencen a enregistrar-lo. Una noia de l’equip, per damunt dels nostres caps, allarga la perxa d’un micròfon amb protector de vent fins a deixar-lo a frec del músic de carrer. L’home sembla revifar amb més força quan se n’adona. Quan acaba la melodia, i des de dalt, els de l’equip de rodatge li llancen diners. Ell els recull i mirant cap amunt, mou els braços i els diu alguna cosa en to de reny; acaben llançant-li més monedes. Se’n va aquest músic, i n’arriben dos més amb timbals. Al llarg de tot el dinar, la música no s’atura.