Ajagut a la fresca de l’habitació, després d’una dutxa sota la claror dels vidres de colors del bany, repasso la conversa familiar que vam tenir ahir al rooftop, mentre s’amagava el sol. En aquesta conversa vam repassar les lleis del Marroc que tenen a veure amb els drets civils.
Al Marroc, hi ha pena de mort per alguns crims molt concrets: assassinat premeditat i amb acarnissament, segrest amb resultat de mort, tortura amb resultat de mort, crims contra l’estat… Tot i que la pena capital existeix, les sentències no s’apliquen des de 1993.
L’homosexualitat es castiga amb penes de fins a sis anys de presó; i el nudisme amb fortes multes i detencions. Les relacions sexuals fora del matrimoni també es penalitzen amb presó.
La societat del Marroc, per tant, no té reconeguts molts drets civils essencials; i en molts casos, són perseguits. La penalització de l’homosexualitat, per exemple, afavoreix l’assetjament social als homosexuals; els maltractaments, el rebuig i les agressions, a les persones homosexuals, no es poden denunciar, ja que la persona que denunciés ser agredida per estimar algú del seu mateix sexe seria detinguda immediatament; això converteix les persones homosexuals en proscrites, perseguides pels intolerants, i perseguides per la legalitat.
La indumentària tradicional i la pressió social i religiosa condemnen les dones a assumir un rol del qual difícilment pot fugir. La religió, com a model referencial de la legislació de l’estat, hi té molt a veure; tot i que actualment, amb els canvis legislatius del 2004, la força de la imposició recau en les tradicions socials, en la pressió familiar, en els costums i els lligams humans.
Després parlem de llibertat i seguretat; de vegades, per sentir-nos segurs, deixem de ser lliures. Això és així dins d’uns límits. La recerca de la sensació de llibertat no ens ha d’arrossegar al menyspreu de la vida o de la mateixa llibertat. Probablement, podem ser més lliures del que som, podem viure amb menys por; però no podem caure en l’error d’actuar incorrectament per ser més lliures, altrament li estaríem manllevant la llibertat a algú altre, o posaríem en perill la nostra llibertat i la felicitat de persones innocents. Viure sense cap mena de por és perillós; tot i que és més perillós viure amb una por crònica a tot allò que té un risc; perquè tot té un risc.
Parlem també de cultura, llibertat i herències culturals. I em ve al cap la cara d’espant que un antic conegut va posar quan li vaig explicar que jo ja no tenia la fe dels meus pares; em va dir que havia traït la meva cultura. Li vaig respondre que de vegades hem de renegar de l’herència cultural si la descobrim incompatible amb la dignitat humana, amb la llibertat o amb la veritat; que ni jo ni ningú havia de ser esclau del que ha rebut, sinó senyor.
Per ser lliure de debò, qualsevol ésser humà ha de reconèixer els errors de la seva cultura, la que ha heretat i en la qual ha estat educat, i corregir-los. I ho ha de fer en nom de la llibertat i del respecte a la llibertat de pensament, la qual es deriva de la dignitat humana. En aquest sentit, cada infant que neix, neix buit de cultura, i esdevé una oportunitat perquè la humanitat torni a començar, conservant el que és bo i eliminant sense contemplacions el que s’evidencia fals, fruit d’un biaix contrari a la naturalesa essencial humana, a l’amor o a la veritat.
Són les 17:00 i em menjo uns dàtils al pati del Riad Lakhtar mentre la Martina es maquilla bo i lluint la seva camisola de dormir marroquí a la seva habitació, que és aquí mateix al costat del pati. El Marc s’està posant una samarreta del Girona. La Merche intenta passar per AirDrop algunes fotos del meu mòbil al seu. Amb tant de canvi de temperatura, em sento una mica marejat, i el dolç dels dàtils m’ajuda a sentir-me millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada