El temps i el canvi.

El temps és un tresor; és una oportunitat per a canviar; qualsevol canvi seria impossible sense el temps, per tant, la seva existència la podem considerar lligada a la missió de canviar.

Canviar, per als adoradors de les idees i per als apassionats de posicionar-se, està mal vist; però el sentit de la vida humana es perdria sense l'exercici de canviar. Qui no canvia no madura. Qui no canvia persisteix en els errors. Qui no canvia no aprèn. Qui no canvia no pot ajudar ningú; per les tres raons anteriors. 

El canvi és una necessitat en tot moment de la vida; ningú pot dir mai que ja està fet, que ja està acabat, que no té res a modificar dels seus actes o del seu ésser. Tal immobilisme correspondria a un enquistament en l'orgull, a una ceguesa greu, a una il·luminació fictícea. I d'altra banda, el canvi no és només una possibilitat, és una obligació ontològica, i ningú s'hi hauria de resistir. Ens hem de penedir de molt; qui nega això és que no ho ha pensat prou bé. El penediment existeix perquè el canvi és possible; i el canvi el tenim gràcies a l'existència del temps. Ens regalen contínuament el temps perquè dediquem la nostra vida a canviar en nosaltres tot allò que no ens agradi, tot allò que ens aparti de la nostra identitat, tot allò que sigui dolent i que faci mal als altres, tot allò que ens destrueix la llibertat. El temps, la possibilitat de canviar, és un acte de confiança de l'existència vers nosaltres; i ningú n'està exclós per perdut que sembli.

Viure és canviar. El temps ens és donat perquè puguem fer-ho. Negar el canvi és negar la pròpia humanitat i malbaratar el do que se’ns ofereix constantment.