Aquesta serp que em mossega per dins;
el corsec que es caragola silent.
Els ulls ensangonats, que anhelen fer-me mal,
i jo, tranquil, clavant els ulls al cel.
Els ulls al cel, i amb l’endins enervat,
però ben al fons, encara més, hi ha un llac
d’aigües calmades, i un color blavís;
la pau d’un ésser que em sosté al pendís
per on rellisquen els meus peus lligats.
Per on relliscarien si les mans
de l’amorós no m’agafessin fort,
i els ulls clavats al verd no fossin aus,
alçant-me enlaire mentre em plora el cor.
La bèstia em té enfilat, però hi ha un amor
que no em deixa perdut en aquest ball.
El temps avança, només puc guanyar,
tot el dolor de dins se n’anirà.
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada