Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, November 8, 2009

Sobre Déu. Sobre Dios. Words about God. Les mots à propos de Dieu. Worte über Gott. عبارة عن الله. 關於神詞. מילים על אלוהים. Woorden over God.

.

M'estava dutxant i m'ha vingut al cap tot això que escriuré ara. És una idea, no és una teoria, ni tan sols una hipòtesi. Són elucubracions que fa temps que em volten, i aquest matí, mentre em dutxava, han agafat més forma.
De puntetes, i ni que sigui porugament, sento la necessitat de parlar de Déu.
De puntetes, per moltes raons. Perquè sóc un dels Homo sàpiens més imperfectes que actualment caminen sobre la Terra; imperfectes en el sentit més “moral” de la paraula, en el sentit més tradicionalment religiós i ètic de la paraula. No vull aprofundir més en el tema perquè algú em podria considerar pitjor del que sóc, sense ser-ho. El que intento transmetre amb força malaptesa pel que veig fins al moment, és que em disposo a parlar de Déu, conscient que no sóc prou bo per a fer-ho, però ho vull fer, i ho faré.
Les persones acostumem a descobrir realitats que són o que no són, realitats falses (i que per tant no són realitats) i realitats veritables, que per tan són. Els éssers són o no són (ho va dir Shakespeare). Doncs bé, Déu no pot ser un ésser més. No és un ésser comparable a qualsevol altre, ni tan sols és un ésser més gran, més perfecte i més poderós. No es pot quantificar, perquè no és un ésser. L'ésser que han dibuixat les religions, primer de pedra, després d'aire, més tard d'esperit, no existeix. El fet que nosaltres només poguem percebre el que “és” i el que “no és”, no vol dir que no hi hagi més opcions. Els éssers que “són”, són superiors en "ordre" als que no són, tenen menor entropia (per dir-ho així), el màxim desordre, seria “no ser”. Hi ha (o no hi ha per pròpia natura) els éssers que “no són”; hi ha els éssers que “són”; i hi ha Déu que és més que un ésser que “és”. La seva natura ontològica és superior a “ser” (i per descomptat superior a “no ser”). Per tant, la meva modesta opinió de miserable, és que Déu “més que existeix”. Si fos un ésser més, seria un demiurg, un monstre poderós, però sempre imperfecte, només pel fet que la seva obra està plena de dolor i injustícia al costat d'una gran bellesa i d'un amor intens. Si l'única opció per a Déu fos ésser un ésser més (ni que fos més gros, més poderós, més savi...) no podria existir, i si existís, no seria Déu, seria una causa més, una simple causa infinitament poderosa i intel·ligent, però una simple causa; i en conseqüència Déu no existirira i tindrien raó els qui no creuen en Déu. L'únic Déu possible és aquell que és alguna cosa més que un “ésser”, és aquell que “més que és”.
Alhora penso en el contrari de Déu. ¿Algú ha pensat alguna vegada què és el contrari de Déu? El contrari de Déu “no existeix”, perquè la seva natura (pel fet de ser contrària a la natura de Déu) és “no existir”; per això totes les coses que “són” no poden ser per natura contràries a Déu, perquè si no, no fóren. Per això, totes les coses que són, acabaran més tard o més d'hora, dirigint-se cap a allò que és més encara que la seva pròpia natura, a allò que “més que és”.
.

3 comments:

Lluís Bosch said...

Aquesta mena d'elucubracions són més o menys divertides però tu mateix t'adones que tenen un punt d'especulació gratuïta i gosaria dir que estèril. Mai no arribarem a cap conclusió. Em recorda aquelles parrafades inesgitables dels teòlegs medievals que no van enlloc i que més aviat només expressen un pensament confús: volien demostrar que déu existeix obsessivament, i només demostraven la seva obsessió. Jo crec que es viu bé o molt bé sense déu, que no cal per a res i que podem dedicar els nostres pensaments vers els homes i les dones.

Nuesa Literària said...

Jo és que sóc amant dels exercicis estèrils, que no tenen cap més finalitat que ells mateixos, com jugar a escacs o pensar en el bossom de Higgs. Aquesta és la raó per la qual si hi hagués vida en un altre planeta, ni que fos una vida miserable i microscòpica, m'interessaria d'allò més anar-la a contemplar i a estudiar. M'agrada pensar en els homes i les dones, però també m'agrada pensar en els quarcs i en les nebuloses. M'agrada pensar en Déu, tant si existeix com si no. M'agrada pensar com seria si fos, com no podria ser, però com tu dius, simplement especulant, que és gratuït i avui dia estem en crisi.

joan said...

El més difícil pels homes que han estat creients, és deslliurar-se del tot de la idea d'un Déu personal. Filosòficament ens cal Déu per comprendre tota natura, tant la biològica com la humana i la divina.
Però ens cal un Déu ampli, profund, tot amor. Quan aquest sentiment es desenvolupa en l'intern de les persones comença l'aventura envers Déu. Aleshores la comprensió és evident però sempre a nivell individual. Déu és una experiència íntima. No és transferible sigui quina sigui la intensitat en que es percep.