Escolto els comentaris d’algú de l’autobús mentre parla per telèfon amb la seva mare, que està a Espanya: “Saps l’únic que he menjat jo aquí, oi? Pizza! Només he menjat pizza!”.
Entenc el seu neguit. Algú que no suporti les espècies, la manipulació gens higiènica dels aliments crus o cuinats, la gastronomia intensa, diferent… ho pot arribar a passar molt malament; no s’ha de jutjar, perquè cadascú és com és, i no sempre es pot evitar. Però és indubtable que la capacitat d’immergir-te allà on vas és un privilegi. Menjar, roba, costums, rituals… Si podem anar més enllà dels nostres límits i provar maneres diferents de viure, de sentir, de relacionar-nos… Sortir de la zona de comoditat; provar el que no diríem mai que provaríem, sempre que no faci mal a ningú ni a nosaltres mateixos, significa fondre’ns amb la intensitat de la vida; estem canviant el rol de visitants pel d’habitants.
Pensant en tota aquesta gent que aquí al Marroc es passa la vida intentant vendre el que sigui a tots els racons possibles, fins i tot enmig del no-res, lluny de qualsevol nucli urbà, m’adono de l’instint de negoci que trobem arreu aquí al Marroc, i per necessitat, perquè no en queda una altra. És un negoci ínfim, pobre, esforçat, patidor… que amb insistència arreplega pocs diners, i que busca purament la supervivència.
En tota relació professional marroquina, i d’una manera gens dissimulada, els diners són el més desitjat i el que sembla que costa més d’aconseguir. L’ànima de les relacions interpersonals amb desconeguts al Marroc, especialment amb els turistes, és l’intercanvi d’un servei o d’un producte a canvi de diners.
A Europa, fem el mateix, busquem el negoci, i fem veure, d’una manera més sofisticada i distant, que el que ens mou és el sentit de la nostra feina, el servei que ofereix a la societat, el prestigi que atorga; la lliguem a la perfecció, al luxe, a l’exigència, a la qualitat… El que es mostra per captivar és la feina, encara que, d’una manera aparentment elegant, cerquem àvidament el capital sense cap mena d’escrúpol.
Arreu, els humans som tots iguals, amb diferents estils. El que és cert, però, és que uns passen més gana que altres; i que uns reben molt poc a canvi de molta suor; i d’altres, molt més a canvi d’una tasca menys sacrificada.
Això que passa al Marroc amb les vendes és un indicador de la necessitat que hi ha. Quanta gana cal passar per caminar fins a una corba de la carretera N9, i oferir als turistes, només amb el cos i una bossa penjada a l'esquena (no pas en una parada muntada) un mineral de colors, o un entrepà, per l’equivalent a un euro i mig? Quants entrepans necessita vendre el comerciant per sobreviure? Si valen un euro i mig cadascun, n’ha d’elaborar i vendre’n deu per obtenir quinze euros; i d’aquests quinze euros cal descomptar el cost dels productes.
Al Marroc hi ha moltes abelles. He après a estimar les abelles i ja no em fan por. Pel tros de carretera on passem ara, ben a prop de la cuneta, hi ha moltes caixes cúbiques de colors clars que contenen bresques d’abelles.
Em fixo en un rètol que indica l’altitud sobre el nivell del mar: 2260 metres.
Travessem Aguelmouss, que té les cases del tot cúbiques, amb sostres plans. Les façanes són del color granat fosc, com la terra i la pedra de la muntanya. La mesquita del poble és d’un blanc esgrogueït, en altres pobles les mesquites són més ataronjades.
A Ighrem N’ougdal, ens trobem un dels molts controls policials que hi ha per les carreteres del Marroc.
Passem un llogarret que es diu Imskerne i la carretera comença a seguir la llera d’un riuet que té l’aigua d’un color argilós, intens, molt viu.
Ben aviat passem per Amerzgane, a on tot té color d’argila; veiem unes roques roges que han rodat des del cim dels turons. Als jardins d’algunes cases, s’hi veuen petites agrupacions d’oliveres al costat d’algunes palmeres i xiprers; roig de la terra, i glauc de les fulles. Els habitatges no tenen alçada i semblen afaiçonats a mà; del mateix fang. Probablement són d’adob.
A Tadoudla, s’hi veuen algunes cases ruïnoses, i a dalt d’un turó, el nom gegantí del poble talment com a Hollywood.
A Timedline, veig alguna casa que en el seu jardí hi té plantats productes agrícoles; també blat de moro.
Finalment arriben a Ait Ben Haddou
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada