"Qui fa el que pot no està obligat a més", deia el meu pare; i aquesta afirmació hi ha gent avui dia que no la té en compte. Una mica com a principis, i fins i tot a mitjans, del segle XX, quan els nens i nenes que no se sabien la lliçò rebien cops de regle als dits.
Aquesta actitud absurda continua sent una màxima per a moltes persones, les quals la posen en pràctica en les seves relacions diàries.
La persona que és excessivament plepa, que no sap callar, que no l'encerta quan escull el que ha de dir, que cau malament perquè és incapaç de caure bé ningú: no en sap, no pot, no atina... Aquesta persona és odiada, o objecte de burles, o marginada... Ningú no pensa que no pot actuar d'una manera diferent; tothom té molt clar que una persona tetraplègica no pot caminar ni moure les extremitats, i habitualment tothom respecta aquesta persona; però aquests individus mateixos, potser tan respectuosos amb el tetraplègics, de vegades es converteixen en fustigadors de la persona plepa, que no pot fer les coses d'una altra manera, igual com el tetraplègic no pot caminar. O potser veuen algú que arrossega en secret (perquè sovint s'arrosseguen en secret) les seqüeles d'un íctus, i no comprenen que potser no pugui conduir llargues trajectòries, o que no pugui anar a dormir tard, o que no pugui sobreviure enmig d'un ambient de crits.
La mateixa ceguesa dels educadors del segle passat afecta avui a persones del segle XXI que estan convençudes que coneixen l'endins de tothom i que poden decidir el seu grau de culpabilitat quan algú no és capaç de realitzar una determinada acció.
Però "qui fa el que pot no està obligat a més", i cal buscar solucions per fer el que no pot; ningú no és imprescindible; el que no som capaços de fer, o no es farà i no passarà res, o ho farà un altre. Però si no ho podem fer, no podem fer-ho.
Fa no gaires anys, vaig fer alguns esforços que no era capaç de fer: sobreesforços, malagestió de l'estrès, excés de feina, tolerar en mi angoixes que eren d'altres... i vaig acabar amb un accident cerebrovascular hemorràgic que va fregar el meu final. De vegades, el sobreesforç venia de no voler negar-me a una ajuda que em demanàvem, de no voler quedar malament, i l'experiència em deia que els infarts, els ictus... sempre passaven a algú altre, mai a mi. Era com si em considerés protegit pel destí; fins que em vaig trencar.
Aquestes experiències ensenyen a no caure en paranys; el que no es pot fer, no es pot fer. El nivell de feina que es pot fer, és el que es pot fer; i si no la fem nosaltres, algú altre la farà, ni que sigui pagant. Els diners són per fer-los servir quan la salut exigeix un descans o la no realització d'un esforç insà.
I el que diguin els altres, el que pensin, el que sentin... tant se val. Hem de saber marxar; els qui hem vist la mort a prop sabem que és millor marxar que morir. Que cridin, que s'ofenguin, però si us plau, continueu vius, que el sol surt cada dia i no crida ni s'ofèn.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada