Hi ha més vida enllà de la vida que sembla que s'acaba.

.

Hi ha vegades en què a un li pot fer l'efecte que metafòricament es mor. Hi ha pèrdues inesperades que ens obliguen a estirar del carro tots sols; d'un carro que, sols, ens fa l'efecte que no té sentit d'estirar, però no hi ha opció; en aquest punt, encara no sabem que més enllà d'aquesta vida que se'ns acaba, n'hi ha una altra. Hi ha més vida, rere la vida que s'ofega sense voler ofegar-se; i probablement la vida que hi ha més enllà és més lliure, té un caire desconegut que la fa apassionant i diferent, que li atorga un gust especial difícil d'explicar. Més enllà de la vida en comú que s'acaba per culpa d'una pèrdua (del tipus que sigui), hi ha una vida que reforça la pròpia identitat i que ens permet ser més lliures i més feliços. Sense renunciar als records, ens disposem a construir-ne de millors sense ser esclaus del passat.
I a l'últim s'evidencia que realment hi ha més vida més enllà de la vida; i el dolor ens fa més forts i més savis; ja no tenim por de perdre la vida, perquè sabem que si la perdem, n'hi ha una altra de diferent, i, en alguns aspectes, millor.

.

Deu alumnes per professor, si us plau. Un professor lliurat als seus deu alumnes, si us plau. Salvem l'educació amb eficàcia i no només amb diners.

.

Segons les estadístiques, a Catalunya, cada professor té una mitjana de 11,5 alumnes; aquestes xifres, bo i ser reals, demostren que la majoria de vegades les estadístiques no serveixen per a descriure la realitat, perquè si entre tres amics es mengen tres pollastres, tan pot ser que sigui perquè cadascun se'n menja un, o perquè un se'n menja tres i els altres dos cap.
A Catalunya, si hom treu el cap a una aula, el més probable és que s'hi trobi entre 25 i 30 alumnes en el millor dels casos; la mitjana la fan baixar els grups de reforç especials, que dediquen un professor per a cada quatre, cinc, deu alumnes; en alguns casos molt especials, un o dos alumnes per professor. No dic pas que aquests grups reduïts no hi hagin de ser, només ho esmento per a explicar com les estadístiques emmascaren la realitat i no descriuen l'educació real; i per a intentar millorar l'educació, el gruix de l'educació, hem de conèixer com és l'educació real.
Calen grups reals de deu alumnes per professor, grups heterogenis en nivell, que permetin que els que tenen més dificultats siguin estirats i motivats pels que van més avançats, que permetin prou flexibilitat com perquè el professor pugui fer una adaptació individual per a cadascun dels deu alumnes de manera que els que vagin millor no tinguin un sostre, sinó que puguin anar ampliant i millorant els seus coneixements i aptituds sense límit; i que permeti que aquells que tenen més dificultats tinguin també el seu pla individual fonamentat en la realitat (i no un simple paper burocràtic) per a poder progressar amb eficàcia. Cal que tot sigui real, que no compleixi formularis i protocols, sinó que brolli de la realitat de l'aula. Cal que aquest professor imparteixi la majoria de les matèries d'aquest grup de deu alumnes i es faci responsable de l'acció tutorial, això implica un replantejament dels departaments. Un professor de la branca científica hauria de donar totes les matèries relacionades amb la ciència o la tècnica d'un mateix grup de deu alumnes. Un professor de la branca humanística hauria de donar totes les matèries relacionades amb les humanitats dins d'aquest mateix grup de deu alumnes.

La inversió econòmica que implica aquest model educatiu potser no és tan elevada com la dotació de un ordinador per alumne, si s'organitza bé el sistema. Potser no caldrien tants reforços individuals (alguns, segur que sí).
El grup de deu alumnes per professor permetria una proximitat del docent amb la realitat social i cultural de cada alumne, amb les seves famílies, i li permetria elaborar estratègies de comunicació i col·laboració eficients. El docent tindria menys alumnes (ara pot arribar a tenir-ne 120 de diferents) i s'implicaria més en el procés pedagògic.
Tot això exigiria una formació pedagògica pràctica pel docent en la seva etapa formativa. Insisteixo en el mot “pràctica”, perquè sovint la formació del pedagog es perd en filosofies i històries de la filosofia pedagògica que a l'aula no es troba per enlloc i que crema esforços en cabòries que no serveixen a l'hora d'educar.

Per avui ja he escrit prou idees, però prometo continuar, perquè l'educació no va bé, i les coses no s'arreglen només amb diners, sinó amb idees reals i pràctiques.

..

.

La fotografia correspon a un racó del Museu de la Ciència i Tècnica de Catalunya (Terrassa)

.

.

.

Quo Vadis Pere?

.

Llegeixo que entre les noves normes de l'Església Catòlica, fetes públiques el passat 15 de juliol, apareix, entre els pecats més greus, el d'intentar ordenar sacerdot una dona, deixar de pertànyer a l'església o a la seva fe (apostasia), deixar de creure algun dels dogmes (heretgia), o fundar una altra religió (cisma), i al costat de tots aquest suposats crims, un de debò: la pederàstia.
No sé qui és l'assessor de màrqueting del Vaticà, però no està fent les coses bé; si és que es poden fer bé les coses amb aquesta estranya filosofia, amb aquesta difícilment digerible escala de valors.
De primeres, l'error de posar al mateix sac un crim esgarrifós (que ha destruït la sexualitat de milers de criatures, la seva confiança vital, i d'altres coses que només les víctimes comprenen i coneixen) al costat d'actituds o d'idees que no són ni tan sols un crim, ni un pecat, sinó que poden ser ben bé la conseqüència de l'exercici de pensar.
Pensem en l'heretgia. Realment ¿pot ofendre déu que algú no s'empassi algun dels dogmes, o que els consideri injustos o errats, o que opini que estan allunyats de les evidències científiques? ¿Quina mena de déu seria aquell que atorgués a les seves criatures la capacitat d'investigar, de dubtar, de provar, de qüestionar-s'ho tot... i que després les condemnés per desenvolupar aquestes capacitats? El dia que l'església deixi de ser una "mateixa manera de veure les coses", una "uniformitat de dogmes", una "imposició d'idees"... i passi a ser una "comunitat de persones que comparteixen la necessitat d'estimar-se bé i de caminar juntes per la vida", el nombre de creients augmentarà considerablement.

.
“Perquè vaig tenir gana i em vàreu donar menjar... perquè vaig tenir set i em vàreu donar aigua... per què estava malalt i em vàreu visitar...”

.

En cap cas parla Jesús a l'evangeli de:

“Perquè us vàreu creure tots els dogmes” “Perquè no vau qüestionar-vos mai allò que us van presentar com a infal·lible” “Perquè vàreu confiar en els qui van instaurar permetre i esperonar la inquisició” “Perquè vàreu confiar en els que varen callar davant dels crims de pederàstia”
.

¿Amb quina autoritat moral poden exigir confiança i fe cega els qui han demostrat amb els seus actes preocupar-se més de la imatge de la institució que de la dignitat, la salut i la llibertat, d'una bonior de nens abusats?

.
El crim de l'ocultació del crim per por a l'escàndol és gravíssim perquè regala impunitat als culpables. Ara, s'intenta arreglar, quan ja és tard; i es fa malament, sense humilitat, sense capacitat de rectificació, mantenint la moral repressiva antinatural, moral repressiva causant d'un bon feix d'estats malaltissos que són terra abonada per a possibles futurs abusos; mantenint el celibat obligatori; reforçant el masclisme, la censura mental, l'expulsió dels que no s'ho creuen tot o no s'ho creuen igual, i posant al mateix sac el que és de debò un crim amb el que no és altra cosa que lliurepensament i igualtat de drets i de reconeixements intel·lectuals entre homes i dones.
Malgrat tot, per qui se senti catòlic, crec que és possible anar endavant; els animo a que ho facin; els cal una regeneració de l'església des de la base, que és on acostuma a caminar déu quan camina. Malgrat la meva distància ideològica, crec que tota religió amaga una intensa recerca de bé, de llum, d'esperança, d'amor... i l'església ha d'aconseguir alliberar-se d'aquest “poder” que n'ha pres possessió des de fa segles, del qual déu fuig, perquè no li agrada el poder, ni l'especulació, ni les trifulques de palau, ni la hipocresia, ni l'afany de domini, ni les llargues tirallongues de lleis i sublleis del dret canònic, ni els mots anatema, apòstata, heretge... mots inventats per uns pobres miserables que es pensen que tenen tota la veritat als seus llibres i a les seves mans, i que temen com al diable mateix els qui esperonen a pensar el poble, perquè si el poble pensés, el poble seria lliure i ells no tindrien poder.

L'església hauria de ser més una comunitat d'amor, que no pas de creences, perquè mai no podrem estar d'acord en les creences, però sempre podrem arribar a estar d'acord en l'amor. En tot cas, sóc del parer que les creences no haurien de ser obligatòries.
Cal, per altra banda, que els valors no siguin patrimoni exclusiu de les jerarquies religioses, perquè la societat laica necessita fonamentar-se en valors superiors i sagrats, que són superiors i sagrats no per ser religiosos (que no ho són) sinó per ser humans, per defensar la dignitat de tota persona humana i el seu legítim dret a ser estimada, reconeguda i protegida.

Em sap greu la deriva de l'església, perquè afecta a milions de persones. Si les coses es fessin bé, se'n beneficiarien milions de persones. De sort que, com he dit abans, déu camina més enmig d'aquests milions de persones que no pas a les altes cúpules del dret canònic; i existeix una intel·ligència natural a les mares, als pares, als fills... un amor espontani que il·lumina sovint molt més que els tractats religiosos, i que ens mou majoritàriament a l'amor i a la lluita per millorar la societat i el món. Malgrat la foscor. Malgrat les tragèdies i les injustícies, que són les que se senten més, hi ha molta més llum, molt més amor, molta més vida; per això la humanitat avança, encara que no ho sembli; per això estem millor avui que fa tres-cents anys, encara que no ho sembli; i per això sobreviurem, encara que a voltes sembli impossible.

..

.

.

Algunes imatges més de les fondàries de La Mora

Avui hi hem tornat, i ja vaig advertir que potser afegiria alguna imatge més.

Les condicions han estat una mica més feixugues, perquè la mar estava molt esverada; però també hi tinc una mica més de pràctica i he descobert que els contrallums sota de l'aigua també s'han de tenir en compte. Els peixos, a més, m'han reconegut, i no m'han tingut tant de respecte com ahir (no s'allunyaven de mi).

.

Paisatges submarins de Cala Fonda o Waikiki i Calabechs.

.

Les imatges submarines, preses avui mateix, corresponen a la costa rocallosa dels boscos de la Mora. Concretament, a les roques d'entre les dues platges naturistes de Calabechs i Cala Fonda o Waikiki.

A diferència de les fondàries de la setmana passada, aquí ens trobem una costa plana, que a prop de la riba no supera el metre cinquanta de profunditat; característica que permet l'anomenat Snurkle amb infants, o amb persones que s'iniciïn en aquesta pràctica. Personalment, detesto anomenar-ho snurkle, perquè no és una paraula d'aquí, i la fan servir els esnobs per fer veure que fan alguna cosa interessant que potser no els agrada prou, però que sona bé de dir que es fa.

Tornant al tema; així com la setmana passada a l'Hospitalet de l'Infant trobàvem peixos petits; aquí, les dimensions dels germans peixos són considerables. Avui no, però l'any passat en vam veure un parell de més de 60 centímetres de llargada. Voldria destacar la profunda harmonia que se sent quan un va a caçar les imatges dels peixos, i no pas els peixos mateixos; sembla que els animals ho noten, i no fugen. Si en canvi algun dia teniu la mala pensada d'apropar-vos-hi amb un arpó (o amb alguna mena d'arma) veureu com us desapareixen com fletxes, i trencareu aquesta harmonia que fa que submergir-se sigui un exercici similar al ioga.

Cal dir també que any rere any els mateixos indrets són cada vegada més morts; cada vegada hi ha menys peixos, menys vida, menys pops, més plagues i malalties estranyes a les algues. Tot i així, encara hi ha racons interessants; i a alta mar diuen que la qualitat de les aigües no és dolenta. El problema és a la costa, per culpa de l'excés i mala planificació dels ports esportius, l'abús del ciment, l'especulació dels encorbatats que no fiquen un peu a l'aigua i que no tenen més alicient a la vida que el diner i el poder. Rebran com a conseqüència el mateix premi que freturen, i que els empresona, quan descobreixin que s'han perdut la millor part i que potser ja és tard per a ells; els pesa massa la panxa (la tenen massa plena de caviar) per a submergir-se i "mirar".

Se que molts heu vingut a parar a aquest post a través del google, buscant la manera d'arribar a la Cala Fonda o Waikiki. Jo no us diré pas com fer-ho. Si l'estimeu prou bé, trobareu el camí; si sou dels que ho necessiteu tot ben clar (urbanitzat, assenyalat, asfaltat, enllosat...) aleshores no aneu a la Waikiki. Sapigueu que és un espai naturista; penseu per tant en la possibilitat d'apropar-vos-hi amb el màxim de respecte i coherència. Jo, demà, hi tornaré a ser, i potser afegiré més imatges de peixos. Si aconseguiu trobar el camí, ens hi veiem.

.

.

Més coses de la Waikiki

.

.

.

..

Un problema tècnic important amb el blog. Algú em pot ajudar?

El tema és molt simple. Per alguna raó, apareixen enllaços cap al meu blog a sota dels posts de molts altres blogs, sense que jo els hagi posat; i crec que sense que ningú els hagi creat. De vegades, tan aviat com acabo d'escriure i penjar un post al meu blog, ja hi ha tres o quatre blogs que tenen un enllaç cap al meu nou post de manera immediata.

Això ha generat la queixa (lògica) d'un usuari, que es pensa que em promociono d'aquesta manera. M'estranya que fins ara només s'hagi queixat una persona, però el cas és que fa temps que intento que algú m'expliqui per què passa i no me'n surto.

L'única pista tècnica que he trobat és que aquest fenòmen em passa amb els blogs que tinc a la meva llista de blogs preferits i recomenats (aquells que es van actualitzant a mesura que els usuaris van creant posts). Si algú sap de quina manera puc evitar això, em faria un favor si m'ho expliqués, perquè si no el que faré és senzillament treure la llista de blogs que recomano, a veure si així se soluciona. GRÀCIES PER ENDAVANT!

Per què sóc jo, i no un altre?

.

El post d'avui és un post que us demana una resposta.
Si la pregunta us sembla massa simple, preneu-vos un temps per madurar-la; potser és que no l'heu comprès en el seu sentit. Si us sembla massa complexa, probablement l'enteneu com jo l'entenc. Em limitaré a llegir les possibles respostes que em doneu, si ho feu; i potser, no ho crec, gosaré respondre jo.
La pregunta ja sabeu quina és, i proposo que cadascú se la faci a si mateix i intenti buscar una resposta, o un pensament, i si li sembla bé, que l'escrigui aquí com a comentari:

PER QUÈ SÓC JO, I NO UN ALTRE?

.

.