El Llevant enfadat des de Caños de Meca i els misteris del Planeta Mar.

El dimarts 27 de juliol, el Llevant cridava com un condemnat, i quan està d'aquest humor no se li pot dir res. No valen diàlegs, ni dances propiciatòries del bon temps, ni gests de bona voluntat per a convèncer-lo que amaini. El Llevant és així, s'enfada i no hi ha res ni a la terra ni al mar que el pugui fer enrere: udola, gemega, esbufega, xiscla, crida, aixeca grapats de sorra i els llança com si fossin metralla contra la pell de qui sigui, s'endú vaixells cap a Amèrica, aixeca onades gegantines i en roba l'escuma, arrenca para-sols i els envia al mig de l'oceà, destrossa teulades... tot i això, com passa amb moltes belleses, quan s'enfada és encisador.

Aquell dia, després de cometre la bogeria de passar el matí a la platja, ens vam decidir, a la tarda, d'acostar-nos al Far de Trafalgar, a Caños de Meca, convençuts que un Llevant de força 7 a Trafalgar havia de ser una experiència per recordar; no ens vam equivocar pas.

Caños de Meca és un petit nucli d'habitatges que ja no és el que era. No fa gaires anys, era un refugi dels Hippies. Cabanes de palla, construccions simples i belles. Nits arran d'aigua amb guitarres i fogueres. Llibertat. Poca gent. Molta natura. El progrés, però, i fins que les coses no canviïn, marca un ritme inexorable que no sembla tenir volta enrere; i avui la gent de costums consumistes i banals (és a dir gairebé tothom) arriben a tot arreu; cerquen el paradís, però no pas per viure-hi com al paradís sinó per a portar-hi els seus inferns particulars; les persones volen poder explicar que han trepitjat la terra de la llibertat, el món on tothom és feliç, on hi regna la pau i l'amor i els valors d'una societat més idealista, però volen tot això sense implicar-s'hi, com a visitants, acceptant el preu de (amb la seva visita poc respectuosa) anar matant de mica en mica el món que admiren sense reconèixer-ho, o en tot cas el món que volen poder explicar que han conegut, bo i que per una altra banda el detestin perquè els exigeix renunciar a les comoditats de les quals són dependents.
Avui només queda un bri del Caños de Meca de sempre a la zona del Far de Trafalgar i a les cales de sota els penya-segats de la costa que va en direcció a Barbate. Al nucli urbà, apartaments tradicionals, algun mercat d'artesania, i un lleu traç de la costa que fou abans que els interessos comercials apareguessin.

El Far de Trafalgar, que ja vam conèixer l'estiu passat, representa un punt on la natura, la història, l'esport i l'oceà... s'ajunten per a incentivar la imaginació i l'emoció vers la creació de qualsevol mena. Mirant el mar de davant del Far, veig a Nelson morint d'un tret i viatjant mort cap a Anglaterra dins d'un barril de brandy. O el munt de vaixells enfonsats carregats de tresors que reposen a racons de les seves fondàries. O els cetacis que hi viuen i que no fa gaires dies vam conèixer personalment. O el romans, o els cartaginesos, o els fenicis... La costa del Far és un caprici dels corrents i del vent (ara per ara protegit pel govern d'Andalucia) on el nudisme, el kite-surfing, els paisatges solitaris, els sons naturals, el silenci... intenten sobreviure a l'onada de banalitat consumista de la civilització que ho vol posseir tot, que ho vol controlar i comercialitzar tot.

Caminem fins al far combatent l'embat del vent que no té cap intenció de deixar-nos avançar, i veiem la gent que s'arrisca massa banyant-se a la platja on en condicions normals i a causa dels corrents es desaconsella el bany (més perillós encara avui amb aquest temporal), els kite-surfing que avui estan a la seva salsa, el Sol impresionant daurant l'oceà de l'oest.

Algunes criatures bramen per la sorra que ens crema la pell projectada pel vent. L'escuma de l'Atlàntic vola desenes de metres lluny.

Les fotografies que mostren la costa de l'est, vers Barbate i Tarifa, eviten el contrallum i revelen els colors de la mar i al lluny els pobles i els caps.

Les dunes formen un braç envoltat de mar per totes dues bandes; un mar vestit com un guerrer amb els crespons blancs de l'escuma i onades de cinc i sis metres.

No hi ha espectacle més asserenador i alliberador que la mar, la mar enfadada i tot el que amaga de vida, de records, de tresors, de misteris. Encara avui, al segle XXI, podem mirar al mar i descobrir-hi el misteri. El misteri d'un origen i d'un destí. El misteri de mil històries que estan esperant que algú les expliqui i les faci públiques. El planeta mar deixa un raconet de terra seca perquè algú des de fora, pugui mirar-se'l.
.

.