Els micos no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu.

Homo antecessor (imatge de Jeremias Soler)

.

.

.

L'enfadament dels micos quan ets lliure és un dels fenòmens zoològics que més em criden l'atenció. Quan ets llliure de pensar i d'expressar les idees. Quan les opinions desafien els dogmes de la tribu. Quan els raonaments són difícilment desmuntables amb les normes de la lògica i els micos enfadats han de combatre el mico dissident fent servir afirmacions sense fonament que només s'accepten perquè s'accepten, perquè sempre s'han acceptat, perquè sí, perquè és el normal, el que es fa a tot arreu (el que fan els països avançats, a Europa i a Amèrica!).

Les idees que no són les de la tribu, sigui quina sigui la tribu, molesten molt. Són incòmodes. És fins i tot incòmode per a molts sentir-se anomenats micos. Se senten insultats. Els han convençut amb tanta eficiència que ells no són animals que realment perceben així la realitat. Maximitzen les diferències entre la seva espècie i la resta, especialment entre la seva espècie i les més semblants. Les espècies més semblants els produeixen una sensació d'hilaritat curiosíssima, com si els fes l'efecte que alguna realitat essencialment diferent a la seva pretengués assemblar-se a ells, i en fer comparacions ho troben tan absurd que se'ls deslliga una rialla, una sensació de comicitat que els protegeix d'una evidència que no poden copsar, que un ximpanzé o un goril·la de muntanya o un orangutà, són espècies germanes a la seva, i que ells són una espècie de primats més. Fan servir sovint la paraula “mono” com a insult: “no facis moneries!” “deixa de fer el mono!” “sembles un mono!”... Curiosament, també s'ha posat de moda fer servir el mot “mono” com a sinònim de bonic, de bufó: “que mono que és!”. Sigui com sigui, fins i tot després de llegir això que escric, els micos que no saben que ho són consideraran que ironitzo, i que el que vull dir és que l'Homo sapiens comet tants errors segons els cànons del que tothom sap que hauria de ser un ésser humà, que jo, amb retòrica satírica, els anomeno monos. No entenen que el que dic és literalment el que penso: que els Homo sapiens som una espècie més de monos, amb les seves pròpies peculiaritats com a espècie; peculiaritats que restem convençuts que ens fan superiors ontològicament, i més dignes, però el cas és que aquesta superioritat només la proclamem nosaltres. Té algun valor objectiu el judici que hom fa sobre les característiques d'un mateix en funció de la seva percepció de la situació?

Tornant al tema inicial, els micos, tot i que ho dissimulen, no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu. Evolutivament, els qui són diferents als signes identitaris (de qualsevol grup, no cal que sigui nacional) afebleixen la cohesió social, tan necessària en un món a on les lluites entre grups decideixen (o han decidit al llarg de milers d'anys) quin grup sobreviu, quin grup controla l'entorn, en quin grup els individus aconseguiran escampar més eficientment els seus gens els quals perduraran en el futur. És per això que hi ha tanta intolerància a les idees que són diferents (una intolerància amb arrels genètiques o epigenètiques), que per altra banda, en ser diferents i sovint autocensurades pel propi individu o posteriorment pel grup, són les que potencialment poden contenir una informació essencial per a un hipotètic salt cultural.  

.

.

.