Primer els fills; primer ells. Tot per ells. Ni realitzar-nos ni hòsties. Ni viure ni hòsties. Existir per a ells; perquè sàpiguen que en aquest món imperfecte hi ha un port segur: els seus pares. Després descobrim que fent això ens realitzem i vivim.
I, als fills, els acceptem no pas perquè estudien, ni perquè són bons, ni perquè fan el que toca, sinó només perquè existeixen. Per això la família és per a mi un niu indissoluble, com a mínim mentre els fills no s'hagin fet homes i dones. I després, sigui o no la unió indissoluble, l'amor sí que serà sempre inextingible, perquè hi haurà una causa externa que ho explicarà tot, que ho justificarà tot, i que farà que tot hagi valgut la pena; i aquesta causa seran els fills.
El gust que sentim a dins, i que ens relaxa, és merda de vaca. El plaer és merda de vaca. La comoditat és merda de vaca. El suposat instint que ens empeny a cercar l'autorealització mitjançant el coit amb individus atraients és merda de vaca. L'únic que té sentit és donar la vida per als fills mentre estan creixent. L'únic que regala una alegria infinita que fa que tot tingui sentit és fer feliços els fills.
I després, quan vivim això, trobem gust, plaer, comoditat, autorealització i una sexualitat amb un sentit ple i bellíssim, que camina per paisatges únics sense cap mena de repressió.
I enmig de la lluita per créixer, amb tota l'autodisciplina i empatia que cal aprendre quan ets petit, el niu segur dels pares, que no tremola ni dubta, que no posa mai en qüestió la fascinant i sublim alegria profunda de la vida, és un sòl segur que no s'enfonsa, un sostre segur que no cau, una existència segura que ens permetrà superar-ho tot.
No és un sagrament el que ens uneix, ni un contracte, ni una obligació legal, ni una necessitat econòmica, ni una imposició divina. El que ens uneix i ens mou a estimar-nos sincerament són els fills i la seva necessitat vital de ser estimats per dos éssers que també s'estimen i que no dubten d'això.
